dilluns, 23 de juliol de 2012

FOC, DOLOR, ORGULL I VERGONYA


Dolor, molt dolor davant un cel roent en senyal d’alarma. El cor encongit veient el fum ofegar sol i estrelles o les flames esfereïdores en connivència amb un tret característic de la zona: la tramuntana. Por davant la immensitat d’un foc desafiant la vida i les il·lusions de sers humans que lluiten cos a cos contra un enemic amb intencions de destruir el màxim possible de la meravella de país que tenim.
Hectàrees de natura destrossades. Arbres calcinats i convertits en cendres luctuoses de negació a l’oxigen necessari per a l’existència. Columnes vermelles criminals de moltes il·lusions de gent que veuen com es crema tot, fins i tot la seva manera de subsistir. I el pitjor, el més desolador, ignició assassina que ja acumula tres morts al seu recorregut.
El cor palpita angoixat però amb molt d’orgull. Orgull per la solidaritat de molts catalans voluntaris. Orgull per la professionalitat i coratge dels bombers que no pensen en les retallades sinó en el país i en la defensa de la terra. Orgull per uns ADF que els acompanyen i es tornen imprescindibles o per uns serveis d’emergència disposats a qualsevol imprevist. Orgull de tots aquells que s’enlairaran, amb un perill immens, per simular una pluja que seria rebuda amb els braços oberts. Orgullós de saber que el millor de Catalunya, són els catalans.
El cap, què sempre reflexiona més que el cor, avergonyit. Avergonyit de què em defineixen com a similar d’un imbècil que llença una puta i fastigosa burilla a Portbou. D’un miserable inconscient que per pur plaer i vici, i una gran manca de responsabilitat, avui veu les conseqüències de la seva estupidesa. Però avergonyit també, de nou, de la política, d’aquesta política de les retallades en recursos humans i mitjans que han abandonat els nostres boscos a la seva sort, tal i com estan fent amb les persones. Sí, el foc i el vent han fet la feina, però el combustible l’han deixat créixer ells.
Ara el discurs es conegut. No han estat les retallades i no hi ha diners per fer més contractes. Però aquesta és la resposta de qui no gaudeix de la creativitat suficient per a trobar solucions a les mancances dels vulgars, no dels millors.
I no em serveixen les competències d’uns i altres. Els recursos humans hi son i els estem pagant. O no paguem el munt d’aturats o presoners que hi ha al país i a qui els hauríem ofert una tasca d’ajut il·lusionant fent-los sentir útils i necessaris? Menys pensar a retallar berenars i prestacions i més creativitat per fer sortir endavant una Catalunya, i uns catalans, a qui aquest foc els recordarà el que esta passant en tot: què fa olor a cremat.
I ara el que diuen els budells: indignat per alguns mitjans de comunicació i alguns espanyols, que vull pensar no representen a la majoria, i que escriuen i publiquen comentaris com: “por mi que se queme Catalunya entera y su contendio”. Més  imbècils que no saben què demà pot ser casa seva la que es cremi.
Salut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.