Dolor,
molt dolor davant un cel roent en senyal d’alarma. El cor encongit veient el
fum ofegar sol i estrelles o les flames esfereïdores en connivència amb un tret
característic de la zona: la tramuntana. Por davant la immensitat d’un foc
desafiant la vida i les il·lusions de sers humans que lluiten cos a cos contra
un enemic amb intencions de destruir el màxim possible de la meravella de país
que tenim.
Hectàrees
de natura destrossades. Arbres calcinats i convertits en cendres luctuoses de
negació a l’oxigen necessari per a l’existència. Columnes vermelles criminals
de moltes il·lusions de gent que veuen com es crema tot, fins i tot la seva
manera de subsistir. I el pitjor, el més desolador, ignició assassina que ja
acumula tres morts al seu recorregut.
El
cor palpita angoixat però amb molt d’orgull. Orgull per la solidaritat de molts
catalans voluntaris. Orgull per la professionalitat i coratge dels bombers que
no pensen en les retallades sinó en el país i en la defensa de la terra. Orgull
per uns ADF que els acompanyen i es tornen imprescindibles o per uns serveis
d’emergència disposats a qualsevol imprevist. Orgull de tots aquells que
s’enlairaran, amb un perill immens, per simular una pluja que seria rebuda amb
els braços oberts. Orgullós de saber que el millor de Catalunya, són els
catalans.
El
cap, què sempre reflexiona més que el cor, avergonyit. Avergonyit de què em
defineixen com a similar d’un imbècil que llença una puta i fastigosa burilla a
Portbou. D’un miserable inconscient que per pur plaer i vici, i una gran manca
de responsabilitat, avui veu les conseqüències de la seva estupidesa. Però
avergonyit també, de nou, de la política, d’aquesta política de les retallades
en recursos humans i mitjans que han abandonat els nostres boscos a la seva
sort, tal i com estan fent amb les persones. Sí, el foc i el vent han fet la
feina, però el combustible l’han deixat créixer ells.
Ara
el discurs es conegut. No han estat les retallades i no hi ha diners per fer més
contractes. Però aquesta és la resposta de qui no gaudeix de la creativitat
suficient per a trobar solucions a les mancances dels vulgars, no dels millors.
I
no em serveixen les competències d’uns i altres. Els recursos humans hi son i
els estem pagant. O no paguem el munt d’aturats o presoners que hi ha al país i
a qui els hauríem ofert una tasca d’ajut il·lusionant fent-los sentir útils i
necessaris? Menys pensar a retallar berenars i prestacions i més creativitat
per fer sortir endavant una Catalunya, i uns catalans, a qui aquest foc els
recordarà el que esta passant en tot: què fa olor a cremat.
I
ara el que diuen els budells: indignat per alguns mitjans de comunicació i
alguns espanyols, que vull pensar no representen a la majoria, i que escriuen i
publiquen comentaris com: “por mi que se queme Catalunya entera y su
contendio”. Més imbècils que no saben
què demà pot ser casa seva la que es cremi.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.