FOC, DOLOR, ORGULL I VERGONYA

Dolor, molt dolor davant un cel roent en senyal d’alarma. El cor encongit veient el fum ofegar sol i estrelles o les flames esfereïdores en connivència amb un tret característic de la zona: la tramuntana. Por davant la immensitat d’un foc desafiant la vida i les il·lusions de sers humans que lluiten cos a cos contra un enemic amb intencions de destruir el màxim possible de la meravella de país que tenim.

Hectàrees de natura destrossades. Arbres calcinats i convertits en cendres luctuoses de negació a l’oxigen necessari per a l’existència. Columnes vermelles criminals de moltes il·lusions de gent que veuen com es crema tot, fins i tot la seva manera de subsistir. I el pitjor, el més desolador, ignició assassina que ja acumula tres morts al seu recorregut.

El cor palpita angoixat però amb molt d’orgull. Orgull per la solidaritat de molts catalans voluntaris. Orgull per la professionalitat i coratge dels bombers que no pensen en les retallades sinó en el país i en la defensa de la terra. Orgull per uns ADF que els acompanyen i es tornen imprescindibles o per uns serveis d’emergència disposats a qualsevol imprevist. Orgull de tots aquells que s’enlairaran, amb un perill immens, per simular una pluja que seria rebuda amb els braços oberts. Orgullós de saber que el millor de Catalunya, són els catalans.

El cap, què sempre reflexiona més que el cor, avergonyit. Avergonyit de què em defineixen com a similar d’un imbècil que llença una puta i fastigosa burilla a Portbou. D’un miserable inconscient que per pur plaer i vici, i una gran manca de responsabilitat, avui veu les conseqüències de la seva estupidesa. Però avergonyit també, de nou, de la política, d’aquesta política de les retallades en recursos humans i mitjans que han abandonat els nostres boscos a la seva sort, tal i com estan fent amb les persones. Sí, el foc i el vent han fet la feina, però el combustible l’han deixat créixer ells.

Ara el discurs es conegut. No han estat les retallades i no hi ha diners per fer més contractes. Però aquesta és la resposta de qui no gaudeix de la creativitat suficient per a trobar solucions a les mancances dels vulgars, no dels millors.

I no em serveixen les competències d’uns i altres. Els recursos humans hi son i els estem pagant. O no paguem el munt d’aturats o presoners que hi ha al país i a qui els hauríem ofert una tasca d’ajut il·lusionant fent-los sentir útils i necessaris? Menys pensar a retallar berenars i prestacions i més creativitat per fer sortir endavant una Catalunya, i uns catalans, a qui aquest foc els recordarà el que esta passant en tot: què fa olor a cremat.

I ara el que diuen els budells: indignat per alguns mitjans de comunicació i alguns espanyols, que vull pensar no representen a la majoria, i que escriuen i publiquen comentaris com: “por mi que se queme Catalunya entera y su contendio”. Més  imbècils que no saben què demà pot ser casa seva la que es cremi.

Salut

FESTA MAJOR DE GRANOLLERS: CAPITOL 6 PEP, NO ENS HO PODIES FER

Granollers a 27 d'Agost del 2011

Els Déus celestials volien apagar les forques de Lucífer i la diablessa. Els seus enviats, disfressats de gotes d’aigua beneïda, van estar a punt de portar al fracàs la festa de foc dels missatgers de l’Infern. Es van desplaçar tots, eren molts i molt forts. Van fer aliança amb el vent desplegant totes les seves armes i virulència. Els trons recordaven el bombardeig. La tempesta liquida de la salvació humana enfront el satanisme, per moments semblava s’alçaria amb la victòria. Però l’exèrcit cèlic va arribar massa aviat. L’esgotament davant el temps que restava els va fer anar perdent violència fins a la derrota final. El diabolisme podia emergir de les tenebres. Lucífer i la diablessa van gaudir de la visió d’en Bailo per perpetrar la seva amenaça. Els seus seguidors van empunyar les armes. Granollers començava a cremar, cremaria durant estona, havien arribat les forces del mal.

Ho cremaran tot, no ens cremen gens, en saben molt. Foc, soroll, timbals i coreografies satàniques que hipnotitzen a un munt de gent. Gent vestida per la guerra: res inflamable, barret i mocadors de protecció enfront els trets de les forques. Foc per dalt, a dreta i a esquerra. Vigila ens disparen per terra. Mou-te, no paris, balla. Deixa’ls passar que ells no paren, et sents abatut. Els de la caputxa són més forts. La diablessa ensenya el cul als de dalt. Al final arribada triomfal a la Porxada. El mal ha guanyat i els adversaris fa temps que han tocat a retirada. Els infernals es volen donar un homenatge: bengales per acomiadar als perdedors ja absents, la pluja i el cel.

Abans Granollers ha estat acordonada per l’estirada de corda. Allà el mig, impassible, el senyal. La ratlla que jutjarà qui és el guanyador. A un costat els menuts dels Blancs, a l’altre els més petits dels Blaus. Cares de concentració, somriures còmplices, cants a favor d’uns i altres.

La corda s’erigeix en la passió de moltes mans guarnides de guants per mimar-la, o mimar-se la pell. Algun, massa menut, ha de ser deixat a la banqueta. Un altre any serà. Tensió, es mou una mica cap aquí, ara una mica cap allà. Els representants Blancs, tot i les cares d’esforç són arrossegats. Trepitgen la línia inviolable. ¿Com us atreviu? Veredicte: Blaus guanyadors.

La corda no en té prou. Ara repta als grans. Protocol calcat, cossos amb major dimensió, mans més grosses que l’espremem més fort. Si jo l’estiro fort per qui i tu l’estires fort per allà, al final la corda els arrossegarà, hauria d’haver cantat en Lluís Llach. Al final els Blaus donen per acabada la seva resistència i es deixen portar per la força de la colla Blanca.

Una gran absència es va fer notar. No ens podia deixar. No ens ho podies fer Pep. Ja han estat molts els anys en què el poder blaugrana ens ha robat promeses esportives. Ara tu també t’has deixat seduir per la colla culé i has abandonat les dels blancs i els blaus. La teva veu s’ha deixat d’escoltar a Granollers per cridar a Mònaco. T’has posat la bufanda blau i grana i has deixa’t de costat els mocadors blancs i blaus. Després de tants anys, i entenen el teu deure com a professional, estic decebut. Visca el barça però encara més, visca els Blancs i els Blaus.

I ara a consumir les activitats de dissabte. Ja friso esperant el tradicional desdejuni de diumenge al matí amb els amics. Fa anys que el fem: cap i pota, amanida i vi a la Fonda Europa.

Salut

FESTA MAJOR DE GRANOLLERS 2011: CAPÍTOL 1 LA TRIA

Granollers 22 d’Agost del 2011

Bon dia Festa Major de Granollers. Bona tarda Blaus i Blancs. Bona nit Blancs i Blaus. Som-hi amb la xerinola, la gresca i l’alegria. La ciutat ha de bullir, l’hem de cremar per després apagar-la. Fa dies que la noto esmorteïda.  És l’hora del despertar de bèsties, bestioles, capgrossos i gegants per abandonar Roca Umbert i ocupar carrers i places. Bastoneres, MacHagum, dansaires, dracs i dragonets. Mirarem de tocar el cel amb els Xics, cremarem amb el foc dels diables o les dames de foc, per apagar-ho tot amb aigua. Si, foc, aigua, terra i vent, els grans elements. Rajoles i rajolers, enrajolada de carrers i carrers plens de rajoles amunt i avall. Pavelló ple, sorpresa agradable. Corda de grans, petits amb molta corda. Molts indignats volen il.lusionar-se amb l’Ajuntament en flames, flamejarem la realitat amb els versots. Ens posarem la sardina a la boca i la botifarra al forat ¿?, fa por. Ballarem a l’estil de “Bollywood”, la salsa ens farà moure, acabarem esgotats fent tai-txi o ioga per respirar profundament i tornar a engegar. Caminarem, ¿algú vol córrer?, alguns la correran tota la nit.  Amunt les gralles, baquetada als timbals, tocs de fusta a les bateries. A viure els concerts per acabar desconcertats. Suposo repetirem veu acompanyant els actes, però aquest cop vindrà amb la bufanda blaugrana. Tastarem Gintònics, fumarem en pipa, consumirem barreges en gots de plàstic. Després reciclarem el plàstic en lloc especialitzats i l’alcohol en el nostre especial cos. Sortirem sols, amb nens o família. Utilitzarem la programació global o la familiar. Festa Major de crisis, imaginació sense crisi per la festa. Ha arribat l’hora: grans i petits; avis, adults i joves; encollats o sense colla, la Festa Major ja és aquí.

I amb ella el gran enigma que l’acompanya: ¿ets blau o blanc?. Fa 28 anys que l’escolto, més de mitja vida que la contesto, massa temps per reafirmar-me.  Sóc blau, la meva filla és blava i la meva dona, en la seva línea de contradir-me, blanca. S’havia d’escollir i havíem de comprar el mocador, la samarreta o les dues coses no vagi a ser que no ens signifiquem amb suficient contundència. Jo blau que el blanc em recorda els merengues. Jo blanc que el blau és de dretes. Els amics són blaus, els coneguts blancs. Uns són més pijos, els altres més hippies. Som més, us falta gent, guanyarem nosaltres o vosaltres perdreu. La meva colla fa més soroll, vigileu que aquest any esteu molt callats.

Amb el temps la pregunta em recorda a una altre amb aires de repte ¿a qui estimes més, la mare o el pare? ¡Collons a tots dos!. No vull trobar-ne a faltar cap. Els necessito als dos.

I em pregunto si la Festa Major de Granollers podria existir sense uns o altres. ¿Us la imagineu només de blanc o tan sols de blau?¿No necessiten els blaus del blancs i els blancs dels blaus? Cada cop sóc més d’un blau emblanquinat o d’un blanc que blaveja.

Salut