SR.NAVARRO, NO M’ENGANYI MÉS

Aquest pobre ciutadà, Sr. Navarro, pot pensar que vostè i el seu partit, el PSC, estan equivocats. Que el federalisme tan sols el trobem a Catalunya i requereix canvis constitucionals pels quals cap partit Espanyol vol assumir els costos electorals que significarien; i menys avui en dia que es veuria com una concessió al fet diferencial català. Que anar en contra de la independència és negar el futur per un país cansat de reivindicar-se i justificar-se. Que convertir-nos en un Estat sobirà i independent és ja l’únic camí per magnificar la paraula dignitat. Què…Són tantes coses per justificar la cosa que no perdrem el temps doncs ja les coneix.

Però aquestes i d’altres consideracions són personals. Cert, és la meva opinió. No la seva, ho veig. Vostè i el seu partit són lliures de defensar posicions contràries a aquesta. Això és la democràcia. No seré jo qui els negui similar dret. És més, defensaré que la puguin exhibir i argumentar arreu.
Ara bé, el que com a ciutadà no puc permetre és que un representant públic i a sou del Parlament, m’enganyi. Recordi: vostès sempre van donar suport a una consulta legal i pactada amb Espanya. Això significa ser capaços d’oferir una solució dins la Constitució espanyola per a conferir legalitat i aprovació estatal a la mateixa. En això està el Parlament. En això haurien d’estar vostè i el seu partit. L’article 150.2 de la Carta Magna, que suposo coneix amb escreix, diu literalment: “El Estado podrà transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante ley orgànica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros así como las formas de control que se reserve el Estado”. I si no és susceptible de transferència ja ho diran. Però suposant, que és molt suposar, transferís les competències per a la consulta, aquesta seria legal i pactada. Oi que sí?

Doncs sigui clar i no m’enganyi més. L’actual direcció del PSC no vol una consulta per preguntar sobre la independència. Aquesta ja la van treure fa temps del Manifest Socialista del 1976 on deia: "... Nosaltres treballadors, homes i dones de Catalunya, provinents dels sectors i de les tendències més diverses, aplegats sota l'objectiu comú de la lluita, la lluita indispensable pel procés de transformacions revolucionàries de la societat, la lluita per l'alliberament de tots els treballadors de Catalunya, la lluita pels drets de la nostra nacionalitat, per l'ús de les nostres institucions de govern i pel dret d'autodeterminació de tots els pobles...". Tot dit i fet llavors; tot el dret a dir-ho i fer-ho també ara. Van començar donant suport al Dret a Decidir per passar al compromís d’abstenir-se en totes les votacions referents a la cosa i acabar votant no. Aquesta incoherència ni abans ni ara. Sí fins i tot fa tocar el violí a l’alcalde Mayoral quan allò seu són les abraçades.

Miri, em va enganyar. I tan sols m’atreveixo a proposar-li una reflexió: “no visquis mai de la mentira que al final tot serà revelat”. I com què això de revelar es feia abans, vagi en compte no canvii el vermell pel blanc i negre en un partit que havia estat imprescindible per Catalunya i comença a ser residual. Miri amb qui la balla últimament i s’adonarà d’on se situa. Amb similars companys pocs brindis farien la majoria de socialistes catalans.

ADÉU PSC! I BON VENT

El Partit dels Socialistes de Catalunya ha decidit baixar del tren del dret a decidir. Navarro va assolir arrasar els crítics amb un 83,5% de suport dels membres del Consell Nacional (tot i que fonts parlen de l’absència de fins a un 28% dels mateixos). Un resultat aclaparador que reflecteix amb claredat la posició de l'òrgan màxim de decisió del partit entre congressos. La seva funció és definir les grans línies d'acció política entre cada congrés i controlar l'acció de la Comissió Executiva del Partit. I allà, aquest diumenge, es va renunciar a la consulta com a estratègia política (agradarà a tots els votants?). A destacar el que sap Navarro: “no hi haurà consulta sense acord". I coherència no n’han demostrat, però en això són llestos i molt conscients: no hi haurà acord. Les negatives constants rebudes en primera persona els han fet adonar de la realitat. Per tant ara no volen la consulta fent bona la dita de què una retirada a temps és una victòria (al principi van imaginar que la victòria era al costat dels qui hi eren inclosos). Consumat el fet, diumenge em sorgia una pregunta: qui som d’altres per negar el dret d’un 83% amb una etiqueta com #forapsc quan legitimem un 80% a favor de la consulta?

Ara bé, la legitimitat no amaga que el PSC ha fet el ridícul i el passerell. El moviment social i la reivindicació d’una consulta pel dret a decidir, que no és altre que pel dret a l’autodeterminació ( se’n van adonar?) els ha passat per sobre i el joc de la puta i la ramoneta els ha anat consumint. Ho sumem a la preocupació per uns Ciutadans clars i contundents que han anat agafant espai polític? El PSC sempre ha optat pel federalisme i la pregunta clara de resposta binaria no els interessa. I així ha de ser o significarà un frau de votació. Vet aquí la renúncia. Ep! Per això i un absolut pànic a trencar amb la versió espanyola (PSOE) que ja els va negar, en un clar avís, incloure la consulta a Granada. Han topat amb l’Espanya que no s’esperaven des de bon principi: la de la negació absoluta al procés. Van confiar en una complicitat que no és possible. I demà picaran contra el següent mur: una Constitució, que mal els pesi a ells, és irreformable protocol·làriament per canviar el model territorial d’Espanya.

Antoni Balmón declarava: "els crítics no estan en el present, viuen del passat". Quanta raó! Manifest Socialista del 1976: "...nosaltres treballadors, homes i dones de Catalunya, provinents dels sectors i de les tendències més diverses, aplegats sota l'objectiu comú de la lluita, la lluita indispensable pel procés de transformacions revolucionàries de la societat, la lluita per l'alliberament de tots els treballadors de Catalunya, la lluita pels drets de la nostra nacionalitat, per l'ús de les nostres institucions de govern i pel dret d'autodeterminació de tots dels pobles...". Doncs això és el passat escombrat pel present. Si es pensen que les lluites, les revolucions i l'autodeterminació de Catalunya, es fan en guants de seda, els socialistes han fet bé de retirar-se. Com era allò? "Si creus que és impossible, deixa treballar als qui ho volen fer possible".

Avui el dret a decidir està emprenyat i els diu: adéu PSC i bon vent!

PARLAR PELS FEDERALISTES

Després de la Via Catalana l’hostilitat entre governs ha augmentat més. L’èxit de la cadena humana va preocupar, i més del que demostren, a un govern espanyol que fins aleshores havia negat, obviat i menystingut el canvi de la centralitat política de Catalunya cap a un moviment independentista que aquest cop havia convençut a la classe mitjana. Ja no era residual, ni tan sols de la radicalitat que l’aïllament provoca. Ara, la força del col·lectiu, nombrós i divers, imposa el civisme i la pacificació en un moviment fins fa pocs anys massa emmirallat en el model basc. Les noves incorporacions socials han generat un patró propi que fins i tot repulsa els excessos dels intolerants.

I d’això, l’estat, aquest cop n’és conscient. S’han adonat que no s’enfronten a quatre eixelebrats d’idees utòpiques, a un únic messies il·luminat o a la rauxa d’un partit. Infravalorar a l’Estat per les declaracions, és anar amb el lliri a la mà. Aquest cop la ressonància internacional d’un gest democràtic, pacífic i massiu, com el del passat onze de setembre, ha disparat les alarmes. Els últims gestos protocol·laris són una mostra més d’aquest increment virulent de les posicions (pressupostos, impagaments, incompliments, atac sistemàtic a la llengua...) que ja no es discuteixen des del diàleg i la política, sinó de la imposició del més fort. Ara, el govern espanyol ha decidit exigir també la seva prevalença en l’ordre protocol·lari; el català reacciona exigint dignitat a la seva representativitat.

El de Madrid ve a parlar i al d’aquí no el deixen. Surrealista situació. Rajoy acaba utilitzant l’argument d’unitat davant un grup de dirigents de l’arc mediterrani quan sempre ha defensat que això és un assumpte intern que no interessa internacionalment; Mas, a qui si li interessa internacionalitzar el conflicte, no pot parlar i tan sols apareix per saludar i marxar sense escoltar. I el pitjor de tot, és que un i l’altre acaben parlant i gesticulant pels convençuts. Una realitat que s’està traslladant a gairebé tots els àmbits comunicatius (medis, xarxes socials, etc...).

Atenent a la segona onada del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) d’aquest any respecte a la independència, el 47,0% es mostrava a favor de l’Estat propi, el 21,2% de l’Estat federal, el 22,8% de la Comunitat autònoma i el 4,6% de la Regió. Entenen que la hipotètica pregunta al suposat referèndum hauria de ser: vol vostè un estat independent per Catalunya? i les respostes sí o no, el resultat es jugarà al camp dels federalistes. Convèncer als qui creuen en l’opció federal serà bàsic, més ben dit imprescindible. La pregunta comportarà el posicionament a un o altre costat, dels que encara creuen en una via anomenada tercera i morta a les primeres de canvi.

És per això que l'independentisme ha de fer un gir important en la seva relació amb els federalistes. No ha de cometre el mateix error que l’espanyolisme. Desinstal·lar el mode vèncer per activar el convèncer. Emprar l’escarni públic, l'insult o la reducció a l’absurd, a tots ells o als seus representants, és una greu equivocació. Arguments, passió, seguretat, il·lusió i per damunt de tot respecte. Espanya ha estat darrerament el gran aliat en la generació d'independentistes. No cometre la mateixa errada pot significar la victòria. Comencem a parlar pels federalistes.

DEBAT 25N

Ahir debat. Més del de sempre, tots contra un en referencia a l’acció de govern. Això sí, una novetat en aquestes parafernàlies televisives: l’aparició d’un debat a dos bàndols indentitàri que no es va traduïr en el típic dreta-esquerra sinó en l’àmbit de l’unionisme, el independetisme i el dret a decidir. El gran convençut avui però, aquell que estava idencís de participar: a ben segur no votarà. Tenim uns candidats i en general uns partits, molt per damunt de les nostres possibilitats. Ningú es pot permetre pagar tant per tanta mediocritat quan hi ha tants pocs diners per fer-ho.

Sr.Mas (CiU) Puntuació (7)

Sensació de què arriba cansat al final, desgastat. Va escoltar, es va mostrar educat i va exercir de president més que de candidat. Va renunciar al cos a cos en moltes ocasions per agafar el posat de qui sap que l’atunyiran però sortirà il.lés i que era més fàcil ser esclau de les paraules que amo dels silencis amb massa discurs. Només Herrera el va incomodar i crec, sincerament, va tractar a Navarro com a qui no reconeix  competidor , a Alícia com qui sap que no el pot criticar massa ja que fa el mateix, a Junqueres sabedor que no el buscaria i obviant uns atacs massa coneguts de Rivera.

Sr.Navarro (PSC) Puntuació: 2

El gran absent en contingut i forma. El seu “bona nit”, en l’últim minut de torn de paraula, denota, de la mateixa manera que a la vaga a Zapatero, que no voldrà recordar si hi era ni tan sols estarà segur de si hi va ser. Molt fluix per esdevenir cap de l’oposició, inconsistent en el discurs cap a un federalisme pel que s’hauria de posar d’acord amb el PP i derrotat en els enfrontaments amb Mas i Camacho, tot i la pissarra exhibida que ja podria haver estat, si més no, Vileda. Un gran mirall de la situació què viu el partit.

Sra.Camacho (PP) Puntuació (5)

El de sempre, cap novetat. Promovent la creació d’atur i essent còmplice de la reforma laboral. Promovent el creixement i retallant a Catalunya i Espanya… I el què és pitjor: oferint por a canvi d’arguments. Els seus atacs frontals al Sr. Navarro van ser molt més pertorbadors que els que va dirigir cap a Mas. En definitiva les polítiques socials de les retallades son molt similars.

Sr.Junqueres (ERC) Puntuació 8

Molts per primer cop van assistir a una classe universitària. El to educat i educatiu de Junqueres, amb pocs atacs, arguments i algunes frases contundents va ser el més moderat de tots a pesar de la seva monogamia gesticulatoria que li confereix cert aire de frare oficiant missa a l’hora de beneïr les hòsties. Possiblement qui va convènçer més indecisos en fer-li costat.  

Sr.Herrera (ICV) Puntuació (7)

¿Va baixar de la bicicleta o la portava posada amb tant de moviment? En polítiques socials va estar el gran contrincant de les retallades dogmàtiques del govern, interpelant amb incisió al Sr. Mas, i emprenyant-se fins a la indignació amb la llei hipotecaria i els pisos de protecció oficial que va posar en dubte el candidat de CiU durant l’estada al govern del Sr. Herrera.

Sr.Rivera(C’S) Puntuació 6

Disposa de bona oratòria per exercir el populisme que no haver estat mai al govern permet. Ahir menys agressiu que d’altres vegades, va llistar un seguit de  propostes regeneradores del sistema que les signaria una gran part de la societat civil. Defensar el dret a ser català i espanyol sense respectar el de només ser català, també és una mostra de la part del discurs demagògic que l’acompanya. I fa trampa quan parla de canviar la llei (constitució): és conscient què el protocol per fer-ho és impracticable.

Sr.Tena(SI) Puntuació 5

De menys a més, però monotemàtic. Frases contundents, números feridors però res de polítiques més enllà de l’Estat independent que ens ha de portar a la panacea de disposar de molts diners per ser feliços.

Particularment els independentistes no em van dir com hi arribaríem ni en quines condicions, els federalistes tampoc saben amb qui s’aliaran per fer-ho possible allà on es viable i els unionistes només em van fer veure que m’enfonsaré si no continuo en una Espanya en fallida.

El debat va estar viu, poc dirigit pel moderador i a diferencia d’altres les interrupcions les van provocar els candidats i no en Pellicer. En resum vaig arribar al final cansat però despert. Per cert les CUP van utilitzar el seu propi mitjà per ser-hi presents: ben fet!

Hi ha qui ha canviat d’opinió després de veure’l?

Salut

BENVOLGUT MAYO, COMPLETAMENT D'ACORD PERÒ...

Granollers a 5 de Juliol del 2011

Benvolgut Mayo, alcalde de la meva ciutat, 

em felicito de coincidir plenament en dues afirmacions que vostè ha realitzat últimament. En èpoques convulses per la política i els polítics en general, sobretot en la credibilitat i autoritat moral, m’enorgulleix plenament estar d’acord amb el màxim representant polític de Granollers.

Impulsar una llei que organitzi les retribucions salarials dels alcaldes i disposar el PSC de veu pròpia a Madrid són línies de treball que s’han d’obrir, consensuar i acabar incorporant en les nostres corporacions municipals i al partit.

Ara bé dit això deixi’m fer-li dues reflexions:

1.- que cada ple municipal sigui qui disposi de la potestat de decidir la retribució salarial del seu màxim càrrec deixa la porta oberta a decisions vinculades a les majories o a les aliances que es puguin produir desprès de les eleccions i/o a les diverses voluntats, sensibilitats o ètica del ple o de la persona i el seu equip. I és per això que aquests poden ser tan desmesurats per excés com per defecte donant situacions poc entenedores en comparació amb d’altres retribucions dins del mateix o diferents sectors així com lluites entre partits de govern i oposició. La regulació per llei possiblement organitzaria aquest tema. Ara bé, dit això, hauríem de matissar que aquest no només ha de ser adient i just amb la responsabilitat i el treball que el càrrec comporta, estem parlant d’un servei a la societat, per tant també ha de ser comprensible per la ciutadania i la població en general, admissible per la situació econòmica del consistori en particular o de la conjuntura general i coherent amb d’altres del mateix sector de diferent categoria. El que no és de calaix és que, en aquests moments, algunes alcaldies intentin apujar el seu sou en %’s desmesurats quan desprès han o hauran d’aplicar retallades generalitzades per efectes de la baixada d’ingressos. És necessari posar-hi lletra i números. Algunes idees: limitar-ho a un màxim de vegades per damunt del salari mitjà nacional o del sou que la persona rebia en la seva anterior feina, evitant així que la decisió d’entrar a la política sigui merament especulativa. Aquesta última és bastant més polèmica, ho reconec.

2.- referent a la veu pròpia a Madrid seria un pas endavant per començar a posar la C en majúscula i en una posició equitativa com a mínim a la P de les sigles del PSC, tot i que jo crec que el país sempre ha d’anar per davant dels partits però l’equitat ja seria un pas endavant i consti que no només és una realitat del socialisme. Ara bé, això no era així ja? Per tant no es tracta tant de fer la proposta com de fer-la efectiva. Treballi en la mesura de les seves possibilitats dins, que crec que són en aquests moments moltes i el felicito pel que significa de reconeixement al treball, per què a fora es faci visible.

Gràcies per l’atenció.