FESTA MAJOR DE GRANOLLERS: CAPITOL 4. IMATGES

Granollers a 25 d'Agost del 2011

Ahir vaig fer una tímida incursió per la Festa Major. Sóc encara de començar-la el dijous. No dono per tants dies seguits, ni tantes hores de

desgast continuat. Tanmateix sóc antic i treballo fins el dia abans de la jornada marcada com a festiva en el calendari.

Sobre les 20.30 de la nit m’acosto fins a la Plaça de la Corona on havia quedat amb la família i els amics. Asseguts en una taula i vigilant de reüll els fills, no fos que es perdessin enmig de tanta calor humana, diviso una de les imatges que em veig obligat a guardar. Si, la guàrdia urbana s’apunta a la festa i reparteix globus entre la canalla. Al poc temps m’adono de l’equivocació. Estaven requisant els estocs d’un dels molts que aprofiten aquesta ocasió per omplir les llars de les famílies de cavalls d’una sola pota, de kitty’s deformades o dofins de colors amb manca de veracitat. Llàstima, la imatge era bucòlica.

I penso en les moltes imatges que any rere any acaben formant part del meu calaix cerebral i on amb Dymo posa: Festa Major. Sempre m’ha fet por aquell colom blanc de màscara sado acostant-se cap a mi amb aires de males intencions. Em fan patir, i molt, els gegants quan són pràcticament estirats a terra, me’ls trobaré damunt del cap!, sóc de posar-me a primera fila. La fila que fan els MacHagum, amb les faldilles. L’aigua dels petits aspersors dels capgrossos, que no se si són per putejar o m’acaba putejant que no em toquin a mi. La il·lusió dels petits draguets o les cuques d’aigua petites. Tinc idealitzat en Bailo, ha estat l’escolli’t per la meva filla en el primer lloc de l’imaginari pòdium dels personatges imaginats. Imagino que l’atrau el mimetisme que te amb mi la seva lletgesa. M’agrada veure La Porxada plena de bengales per fer ballar el Drac o les mostres de cul de la diablessa que són de tot menys eròtiques. De cop les retines s’obren fins a l’extenuació per donar cabuda als dos inhumans humans, un de cada color, que estiren la corda situats al capdavant. Cara de decepció d’algun massa petit quan els de les colles els hi passen aquella mena de regle i no donen la talla per participar en la passada de rajoles. La del pavelló pràcticament ple per veure fer rajoles, rajoles que no s’acaben de fer mai en una cerimònia un pèl llarga. Sembla impossible visualitzar-la, però la calor habitual de l’arrossada em provocarà un dia una lipotímia que ja la veig venir. La suor dels que fan entrepans al Parc o el bocata ¿amb suor? que acabo fotent-me al Parc. El got, oblidat a casa, un de nou, ja el tornaré, es queda per sempre entre nosaltres, un euro de pot per la Festa. En Mayo a tot arreu, em dona la impressió que ens l’han clonat.La melena, impecablement engominada, d’en Pep Callau.  Segurament me’n deixo moltes, són masses per una columna com aquesta.

Però la imatge que cada dia em sorprèn més és la de la quantitat de gent que omple la ciutat. Aquesta és la imatge de veritat: la de l’èxit de les colles, de l’Ajuntament, de tots els que fan possible la festa i de la possible festa que tots els ciutadans acaben decidint fer.

Salut

Bailo

BENVOLGUT MAYO, COMPLETAMENT D'ACORD PERÒ...

Granollers a 5 de Juliol del 2011

Benvolgut Mayo, alcalde de la meva ciutat, 

em felicito de coincidir plenament en dues afirmacions que vostè ha realitzat últimament. En èpoques convulses per la política i els polítics en general, sobretot en la credibilitat i autoritat moral, m’enorgulleix plenament estar d’acord amb el màxim representant polític de Granollers.

Impulsar una llei que organitzi les retribucions salarials dels alcaldes i disposar el PSC de veu pròpia a Madrid són línies de treball que s’han d’obrir, consensuar i acabar incorporant en les nostres corporacions municipals i al partit.

Ara bé dit això deixi’m fer-li dues reflexions:

1.- que cada ple municipal sigui qui disposi de la potestat de decidir la retribució salarial del seu màxim càrrec deixa la porta oberta a decisions vinculades a les majories o a les aliances que es puguin produir desprès de les eleccions i/o a les diverses voluntats, sensibilitats o ètica del ple o de la persona i el seu equip. I és per això que aquests poden ser tan desmesurats per excés com per defecte donant situacions poc entenedores en comparació amb d’altres retribucions dins del mateix o diferents sectors així com lluites entre partits de govern i oposició. La regulació per llei possiblement organitzaria aquest tema. Ara bé, dit això, hauríem de matissar que aquest no només ha de ser adient i just amb la responsabilitat i el treball que el càrrec comporta, estem parlant d’un servei a la societat, per tant també ha de ser comprensible per la ciutadania i la població en general, admissible per la situació econòmica del consistori en particular o de la conjuntura general i coherent amb d’altres del mateix sector de diferent categoria. El que no és de calaix és que, en aquests moments, algunes alcaldies intentin apujar el seu sou en %’s desmesurats quan desprès han o hauran d’aplicar retallades generalitzades per efectes de la baixada d’ingressos. És necessari posar-hi lletra i números. Algunes idees: limitar-ho a un màxim de vegades per damunt del salari mitjà nacional o del sou que la persona rebia en la seva anterior feina, evitant així que la decisió d’entrar a la política sigui merament especulativa. Aquesta última és bastant més polèmica, ho reconec.

2.- referent a la veu pròpia a Madrid seria un pas endavant per començar a posar la C en majúscula i en una posició equitativa com a mínim a la P de les sigles del PSC, tot i que jo crec que el país sempre ha d’anar per davant dels partits però l’equitat ja seria un pas endavant i consti que no només és una realitat del socialisme. Ara bé, això no era així ja? Per tant no es tracta tant de fer la proposta com de fer-la efectiva. Treballi en la mesura de les seves possibilitats dins, que crec que són en aquests moments moltes i el felicito pel que significa de reconeixement al treball, per què a fora es faci visible.

Gràcies per l’atenció.