BON DIA CORREDORS, VOLUNTARIS, ORGANITZADORS
I AMICS
Avui, cadascú de
vosaltres fareu un crit a l’esperança i a la salud corrent la TRENCACAMES i
demostrant, a aquells detractors que pretenen desacreditar la vostra opció de
vida, què córrer també pot ser una alternativa solidaria i altruista.
Sí, hem triat córrer, per què córrer no és
de covards, tot i anar ràpid.
És covard qui
només accepta el repte d’asseure’s davant el televisor deixant-se guanyar pel
tabac o el plaer disfressat de beguda alcohòlica.
Per què córrer no és de inconscients
assumint reptes desmesurats.
És inconscient
qui condueix sota efectes de substàncies nocives o circula per la carretera com
per un circuit qualsevol.
Per què córrer no és d’estúpids ni sonats.
És estúpid qui
es tanca en un habitacle qualsevol a veure passar la vida o exerceix de sonat
aquell que espera la vida estirat al sofà.
Per què córrer no és d’individualistes.
És
individualista qui centra l’origen de les coses en el seu propi ego, no es
compromet amb res ni amb ningú i només
li serveix la victòria damunt els altres.
Per què córrer no és temptar la mort
Tempten a la
mort aquells que acumulen calories i colesterol indiscriminadament, acudeixen a
la cocaina per buscar respostes o condueixen fora de tota lògica.
Per què córrer, aquest córrer nostre, és
una filosofia sana de vida. Córrer és compromís, dedicació, esforç i
treball. Córrer no és anar contra ningú; és en protecció i coneixement del
propi jo. Córrer no és guanyar; és participar. Córrer és sobretot un crit a la
salud. Però avui aquest córrer és també solidaritat i altruisme.
Sí, avui tots i
cadascun de vosaltres agafeu el repte d’afrontar quinze kilòmetres i acompanyar
metre a metre al Marcel en la cursa més difícil de totes les que s’han de
córrer: la lluita contra la leucèmia, contra el càncer. Un càncer irrespectuós,
aleatori, cruel i virulent que exhibeix en els més petits la seva vessant més
monstruosa .
I no només correreu
pel Marcel, també per la Laura, el Javi i
tants d’altres infants que han vist la seva virginitat segrestada per un
enemic més fort que qualsevol dels que avui la gent del Món us posarà per
davant.
El seu repte és
ple de corriols de desnivell inhumà, de camins plens de paranys, d’un asfalt
que deteriora quelcom més que els genolls; de kilòmetres que mai saps quan
acabaran, de patiments sense distancia segura, d’una sortida d’incerta línia
d’arribada.
Avui en les
vostres mans està córrer amb ells. Feu-los abandonar per uns instants la sala
de l’habitació asèptica de l’hospital i porteu-los a volar per la natura; ajudeu-los
a gaudir dels arbres, dels matolls, del riu i compartim eliminar sueros,
radioteràpies, sondes i toxines; respireu fort per ells, i sueu, sue molt per
extirpar en el seu nom tota la porqueria que han d’assumir en els tractaments
de la marató, que qui escull aleatòriament, els ha fet córrer.
Sí, Marcel avui
correm per tu i per tots els que com tu ens mostreu que arribar és possible si
es lluita. Avui, nosaltres lluitarem per arribar i creuar la línia d’arribada per
dir-li al càncer: VÉS A LA MERDA! FOT EL CAMP! TU NO ETS DELS NOSTRES!!!!
En nom de la
família del Marcel i de tots aquells infants com ell: moltes gràcies i bona
cursa.
L’editorial de la Revista del Vallès, d’avui
divendres 5 d’octubre, es postula favorable a la convocatòria d’un referèndum
per l’autodeterminació de Catalunya afirmant que “això només se sabrà amb una
consulta” i que aquesta ha de fer-se sota “una pregunta clara i concisa, sense eufemismes”. Fins aquí signo
la columna. No imagino una pregunta de l’estil: “esta vostè d’acord amb què el Quebec arribi a ser sobirà després
d’haver fet una oferta formal al Canadà per una nova associació econòmica i política
en l’àmbit del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’acord firmat
el 12 de juny del 1995?”.
Millor un: independència si o no?
Ara bé, el columnista, com a gat
vell, amaga uns quants asos a la màniga: un pràcticament impossibilita la
consulta i l’altre prostitueix el resultat. Està molt bé fer costat a la
democràcia i el dret a decidir reconegut internacionalment (que no en la Constitució Espanyola)
però en cap cas agafant camins impossibles i donant veu a vot a qui no li
correspon.
“És obvi que el que es faci ha de ser legal, perquè aquestes són les
regles de tot estat de dret. La legalitat es pot modificar, però a través de la
llei”. Qui escriu això és perfectament conscient de quines són aquestes regles
del joc de la legalitat a què fa referència: reformar la Constitució Espanyola
per encabir-hi el dret a un referèndum per l’autodeterminació. Anem a fer repàs
del procés: aquesta reforma hauria de ser aprovada al principi per dos terços
de la càmera (títol X article 168) a
l’afectar a al Títol preliminar (en què es descriu p.e. la unitat d’Espanya) i
significaria la immediata dissolució de les Corts. Un cop escollides es
procediria a l’estudi del nou text constitucional que hauria de ser aprovat per
dos terços, tan en el “Congreso” com en el “Senado”. Aprovada la reforma seria
sotmesa a referèndum. Més enllà de la dificultat del protocol, aquesta
Constitució implica, a dia d’avui, per a la seva revisió i en el supòsit concret
del dret a l’autodeterminació un posicionament favorable dels dos partits
majoritaris a l’Estat Espanyol (PP i PSOE). Qui valora aquesta possibilitat?
Ningú. Sí, s’ha de fer legal però s’haurà de salvar aquest parany i cercar la
legalitat més enllà de la Constitució
Espanyola i de l’Estat Espanyol tot acudint al dret
internacional.
“Ara bé, aquesta pregunta perquè sigui vinculant i no merament
consultiva, s’ha de fer a tota Espanya per una raó d’arrel històrica.” Anem
a imaginar: la pertinença d’Espanya a l’euro i la unió europeaperquè sigui vinculant i no merament
consultiva, s’ha de fer a tots els estats membres per una raó d’arrel
històrica”. Deixem-ho estar i anem sortint, no? No, els qui han de votar són
tots aquells que resideixen en la comunitat amb intencions secessionistes. I
com en justícia, hi ha precedents: en els referèndums al Quebec han votat els
habitants de la província canadenca del Quebec; en cap cas la totalitat dels
canadencs. Tanmateix podem imaginar que seran els escocesos i no tots els
ciutadans del Regne Unit els propers. Pretendre que en un procés de secessió el
dret de vot sigui universal és
impedir la victòria de la majoria de la minoria.
“De fet, el procediment lògic seria un Referèndum legal i consultiu
exclusivament a Catalunya i un altre vinculant a nivell general...” A
Catalunya consultar i a Espanya decidir. I si no coincideixen, Espanya a
guanyar i Catalunya a acatar. I aquí radica la diferencia de posicionament. Uns
creuen que el subjecte és Espanya i d’altres que és Catalunya. En cap cas, de
la mateixa forma que fan els amics de la Revista del Vallès, qüestionaré un subjecte o
l’altre i respectaré com suposo que faran ells, i hauria de fer tothom, el
resultat d’un procés democràtic, just i legal.
Carrer
central de grisor insípida i cansosa en homenatge a carrers de tediosa solitud
en les nits somortes i fosques. Trepitjades de cec en paviments monòtons.
Places dures de verdor anecdòtica i ombra fruit de construccions artificials. Edificis
de singularitat executada per la rigidesa d’una normativa cromàtica de negació
a la diversitat natural. Locals mimèticament franquiciats de renúncia a
peculiaritats històriques.
Granollers
sembla molt gris, massa gris per alguns ulls inquiets. En aquesta anorèxia de
coloració ens pregunten: qui té por del color? Demanen que imagini un
Granollers amb + color. Insomni davant la invitació. Imagino amb uns ulls que
somien en color, una ment grisa plena d’il·lusions primàries, de sensacions
secundaries, de visions afins. Fantasies en color per una ciutat de NODO.
Pinto
fanals vermells plens de calidesa i passió o els albiro en liles de toc extravagant
i jovenívol. Trepitjo cares i insígnies en amagatalls tonals. Separo espais amb
tendals multicolors, invito al recolliment en cadires de groc solar o incito a
la gola en taules d’un rosa festiu. Levito per parets blaves d’onades
fictícies, volo al mig d’un blau cel en finestres suggestives, reconec la terra
en verds i marrons de portes que obren expectatives. Relacions consumistes d’un
carbassa en parets de castells botiguers o embolcalls d’exposicions d’un verd
en record a l’honorable valor del treball. Un museu en groc intel·ligent; una
oficina d’atenció al ciutadà d’orientacions positives en turquesa; un hospital
de blau protector; un quatre camins de control a l’agressivitat en fúcsia; una
Porxada d’unió taronja. Acabo decorant amb pinzellades florals vermelles, grogues,
verdes, blaves, taronges, morades.
Obro
els ulls, desperto i sóc envaït per un gris ominosament present i una reduïda
coloració de soporíferes sensacions.
No,
no tinc por al color. Necessitava que algú m’ho preguntés. 300 membres hem
estat viatjant virtualment i gràcies al grup del Facebook (imagina’t un
Granollers amb + color) per espais, ciutats i racons bulímics de pigmentacions
diverses. Hem gaudit de construccions i objectes policromats. Hem visualitzat
que una altra gestió del color a la ciutat és possible tot i la impossibilitat
actual.
El
proper dimarts 5 de Juny es presenta l’exposició, qui té por del color?. A
partir de 2/4 de vuit del vespre la llibreria la Gralla s’omplirà amb un
recull de propostes per reivindicar un debat obert sobre els colors de la
ciutat. Seran tots els llibres de color gris? Doncs som-hi!
Sense
recordar el passat, present d’errors repetits i futur de por al conegut.
Fa
74 anys. Era el 31 de Maig del 1938
a les 9 i cinc del matí. Cinc falcons alats afamats de
carn i sang sobrevolaven Granollers. 60 bombes llestes pel sacrifici. 750 Kg de metralla indiscriminada.
Explosius d’execució humana. Aus feixistes esperant la mort
d’innocents. En un sol minut runes, desolació i 224 morts. Seixanta segons per
reconèixer assassins i víctimes; màrtirs i executors; innocents i culpables. Granollers
avui no pot oblidar. Tothom hauria de saber-ho i no oblidar. Fa 74 anys
va passar a la capital del Vallès Oriental. Eren els seus marits o mullers, les nostres
mares i pares, els vostres avis. Avui està passant en d’altres indrets. El gran depredador
humà continua matant similars. La llei del més fort es vol continuar imposant
al de la raó i el diàleg. Fer memòria dels qui van patir la barbàrie l’any 38 és
denunciar les barbaritats d’avui per assolir un demà en pau.
"No s’ha de començar sempre per la noció
primera de les coses que s'estudien, sinó per allò que facilitarà
l'aprenentatge" Plató
A
l’habitual precarietat del subsistema d’educació infantil del primer cicle al
nostre país, que ens havien promès canviar, ara s’afegiran les noves retallades
anunciades per la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de
Catalunya, la senyora Irene Rigau. Un descens abrupte en les aportacions
públiques (de 1800 euros plaça fins als possibles 800 euros pel curs 2012-2013)
i que poden arribar a posar en perill la suposada universalitat i per tan la igualtat
d’oportunitats en una etapa vital que no ha gaudit fins ara ni de
l’obligatorietat que la seva importància li hauria d’haver conferit ni de les
places que per demografia hauria necessitat. Unes retallades que molts
ajuntaments no estan en condicions de subsidiar i, a manca de solucions
imaginatives, recauran sobre els progenitors dels infants.
“La mateixa Convenció sobre els drets
dels infants, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1989
i ratificada per l’Estat espanyol l’any 1990, evidencia la responsabilitat de
l’Administració pública de vetllar pel dret dels infants a l’educació. La Convenció reconeix en
l’article 28 el dret a l’educació en igualtat d’oportunitats, i en l’article 3
estableix que els estats han de donar l’ajut als progenitors perquè puguin
complir les responsabilitats d’educar els seus fills, i han d’assegurar la
creació d’institucions, equipaments i serveis per a l’atenció dels infants”. Síndic
de Greuges de Catalunya 2007 Informe extraordinari sobre l’escolarització de 0 a 3 anys
L’educació
infantil fora de l’àmbit familiar és un dret. És una obligació dels estaments
públics universalitzar aquest dret, fent compatible l’oferta privada amb la
pública. I no únicament per qüestions de conciliació de vida familiar o de la
cada cop més alta taxa de dones treballadores. Per davant de tot això ha de
prevaler la demostrada validesa i importància d’aquesta etapa educativa. Una
bona educació i estimulació primerenca és fonamental (segons tots els estudis)
per l’adequat desenvolupament cerebral i físic que han de possibilitar una
correcta evolució o detectar les possibles disfuncions en els infants. És en
aquesta fase, de gran plasticitat neuronal i motriu, on s’han de reforçar les
dinàmiques que potenciïn el creixement integral.
L’escola
bressol no pot esdevenir una reproducció de l’escola; són més importants les
capacitats de conducta, emocionals, motrius o d’empatia i relació amb els
similars, que no les cognitives precoces o de lectura i lògica. I, si la
implicació familiar és significativament important en qualsevol cicle educatiu,
en aquest és bàsica.
És
necessari remarcar que estem parlant d’escoles bressols (per educar), no de
guarderies (per guardar); espais pensats pels infants (desenvolupar capacitats),
no decorats per ells (per jugar); on els responsables són educadors (que educa), no
monitors (que instrueix) i que ofereixen, als infants d’entre 0 i 3 anys, el
dret de treballar correctament les capacitats fonamentals per desenvolupar la
seva personalitat i preparar-los per un futur educatiu en el que aquest treball
previ exerceixi de prevenció davant els fracassos escolars, personals i
professionals o socials.
La
Conselleria no anul·la
una subvenció; anul·la un compromís de finançament (a terços entre Generalitat,
Ajuntament i família). Això és mes greu. I el pitjor és que a 2 d’Agost passat
va rebaixar aquest compromís amb caràcter retroactiu, quan el curs ja estava
tancat, les despeses pressupostades i les quotes de les famílies cobrades.
Segons fonts consultades, a Granollers això suposà 50.000 euros de forat que es
van haver d’assumir per part del consistori. A dia d’avui encara no es clara
quina serà l’aportació de la Sra. Rigau
pel proper curs, fins i tot s’han disparat les alarmes al demanar, per premsa,
que s’aturin uns preinscripcions que havien començat el dilluns dia 7.
L’Ajuntament de Granollers de moment pensa assumir les diferències i valora tan
sols una pujada de taxes pels alumnes que utilitzen el servei de 8 a 9 del matí. Esperarem.
Aquesta
nova realitat suma a la desaparició de les beques existents. La manca del
finançament ha provocat ja aturar el projecte d’ampliació de l’escola Cangur o
de Ponent. Això és a Granollers, però passarà a tots els municipis de l’entorn
que hauran d’adaptar-se a la nova realitat.
Per
això les retallades proposades des del govern, en l’educació en general, però
més en aquesta, són d’una gravetat suprema. Convertir la inversió
imprescindible en educació, en una despesa qualsevol prescindible, és hipotecar
el futur del país, de la seva ciutadania i el necessari progrés com a societat
moderna. Una rebaixa de les aportacions de gairebé més de la meitat, significa
també un desmerescut menyspreu cap aquest nivell i els seus professionals. Retallar
les aportacions a les famílies, és sinònim d’una iniquitat en l’accés dins els
estudis de l’etapa prèvia a l’escola. En definitiva esdevé una temeritat impròpia
d’un govern. Per cert no val el discurs de què no és obligatòria; hauria de
ser-ho.
Essent
mal pensat, la millor opció avui en dia, es pot experimentar una certa angoixa
de si realment són retallades de resposta a la situació econòmica existent o
darrera amaguen un canvi de model.
Però
encara més: estem segurs que retallem dels llocs adequats? Amb millors
prioritats els diners podrien sortir d’altres assignacions de significatius
privilegis d’alguns i no de les que asseguren els drets de tots.
Hi
ha línies vermelles, que són el moll de l’os, i que en cap cas les tisores
s’haurien d’atrevir a retallar.
Pensar
que Granollers disposa actualment del millor mercat setmanal de venda ambulant
dels voltants, és pensar molt. Vendre que els dijous la ciutat esdevé una
mostra elegant i prestigiosa d’aquest model de comerç, és viure de la supèrbia
que el record d’un històric esdeveniment, documentat ja el 1040, pot comportar.
L’encant de l’època en què l’activitat havia donat nom a places com la de
l’oli, la de les olles i els cabrits, encara existents, o a les ja oblidades
del bestiar i la del gra o porcs, és propietat del passat.
L’evolució
del mercat actual de Granollers en general, ho sento, no m’agrada: els ànecs els compren els xinesos, que veuen diferencies entre el blanc i el gris, i un cop
adquirits son encabits de qualsevol manera en caixes de cartró foradades per
acabar degollats en llocs inapropiats; les parades de l’estil de tot a un euro,
i viva imatge de qualsevol basar, proliferen deixant constància de la victòria dels
productes asiàtics sobre els locals; em sorprenen els xoriços penjats a la
intempèrie o els formatges suant amb la calor i omplint d’olor? els carrers; sovint
els cotxes de joguina gairebé m’atropellen o els de veritat també semblen
intentar-ho a l’arribar tard a muntar parades; parades que necessiten d’un
exercit de neteja per deixar de continuar essent pressents un cop han marxat; reconec
racons convertits en lavabos improvisats o places de pícnic de demolició al
civisme.
És cert, no tot em provoca desencís, però és presenta poca cosa. L’actual Porxada i les parades autòctones
de bolets i fruita, algunes de roba, flors o estris de la cuina, ens ajuden a evocar
el que havia estat un important centre comercial en una ciutat de trànsit.
Qualsevol
venda ambulant necessita de l’existència d’un reglament amb la normativa de
drets, deures i obligacions imprescindibles. L’Ajuntament és l’encarregat de redactar-lo,
i finalment aprovar-lo en el ple municipal. I sobretot, fer-lo complir, que som
un país poc normal de moltes normes i pocs recursos per perseguir a
l’infractor.
El
passat 24 d’abril, es va aprovar inicialment la modificació del
Reglament dels Mercats Setmanals de Granollers amb els vots favorables del
PSC i Acció Granollers i l’abstenció de CiU, PP i ICV-EUiA. Si en el termini de
trenta dies hàbils no hi ha al·legacions, suggeriments i reclamacions, s'entendrà
aprovat definitivament.
Desitjo
que algú representatiu presenti al·legació a la prohibició per emetre crits per
part dels paradistes amb possibilitat
de sanció. El consistori, seguint una norma europea, vol acabar amb el so
característic del mercat, un símbol que forma part del seu caràcter i una de les
majors tradicions d’un mercat ja poc tradicional. Però el pitjor de tot és que
de nou l’intervencionisme exagerat dels poders públics baixa a la misèria, a
l’anècdota, al ridícul més irrisori. Em recorda, guardant distàncies, el
comportament de la tenebrosa SGAE i els seus intents de cobrar a perruqueries
de barri i altres petits establiments.
Que
pretenen, controlar-nos fins i tot el volum de la veu? Doncs jo vaig arreglat
per sortir al carrer! Imagino la grotesca imatge d’un guàrdia urbà multant un
venedor per cridar el preu d’unes bragues quan a ben segur té altres tasques
més importants.
Europa
ens ha de dir fins i tot com cridar als nostres mercats? Agrairia marxa enrere
per seguir amb la banda sonora d’una activitat que ens la volen emmudir. Segons
alguns la ciutat és gris de dia, deserta de nit i ara, diran, muda el dijous.
M’agrada que m’abracin, sóc d’abraçar. Notar-me envoltat dels braços d’altres em fa sentir estimat, protegit, necessitat, valorat. Abraço per amor, per amistat, per seguretat, per pur plaer. M’agrada que m’abracin els meus, els teus, els seus, els uns i els altres. Imploro a vegades una abraçada solidaria, de companyonia, de silenciosa comprensió. M’agrada la iniciativa de les abraçades gratuïtes.
Per això, aquest cap de setmana, vaig estar a punt d’anar al Palau d’Esports de Granollers a rebre una abraçada d’Amma, la “mestre realitzada”, el més alt grau de santitat. De ben petita va ser maltractada i expulsada de la seva família per considerar-la boja degut al seu comportament estrany. Amb el pas del temps s’ha convertit en la nova gurú de molts que troben en les seves abraçades pau, harmonia i vibracions compassives. Segons relaten molts, abraçar-la, ser abraçat per ella, és una experiència del més enllà.
A base d’envoltar a la gent amb els braços, ha creat un imperi humanitari que es calcula ingressa aproximadament 60 milions d’euros anuals que dóna en accions altruistes com ara aixecar 40.000 vivendes a l’Índia, beques a estudiants o després del tsunami regalar 16 milions per a la reconstrucció de Kerala.
M’encanta conèixer que les abraçades serveixen també per recaptar diners pels més desfavorits, però a mi la mística i les creences que superen l’àmbit terrenal fa temps que m’han abandonat. Respecto, no pot ser d’altre forma les diferents formes que aquestes adopten, per inexplicables que siguin, quan mostren les seves aplicacions més positives i dediquen temps i esforç a crear justícia en una societat tan injusta. No m’estranya la capacitat de convocatòria que moltes tenen i aquesta de Mata Amritanandamayi Devi la té i gran.
Ha repartit més de 30 milions d’abraçades per tot el món. Es pot passar hores i hores abraçant a persones. Fa dos anys va congregar més de 35.000 fidels en la seva visita. Com diu la seva pàgina a Internet esta fent la Gira europea 2011 (com si d’un grup de Heavy es tractés). Allà on va desplega tota la seva competència en “merchandising” de llibres, vídeos i nines amb la seva imatge. Vaja un Port Aventura espiritual.
Degut a l’èxit assolit al llarg dels anys, per ser abraçat has d’agafar torn, regulat per tiquets, i esperar a què et toqui fent una cua que avança segons els temps que ella creu que ha de dedicar a cadascuna de les abraçades.
I penso, entre tanta gent, fent cua i esperant torn entre llibres, vídeos, pancartes i nines varies, trobaré pau i harmonia? Les vibracions no seran les del parquet amb aquest nombre de gent trepitjant-lo?
I decideixo que, tot i que em solidaritzo amb ella, el seu projecte i el destí dels béns recaptats, no em crec tota la mística que l’envolta i dubto trobar la pau que ella em voldrà transmetre al mig de tot l’espectacle que deu muntar.
Decideixo anar cap a casa i demanar una abraçada en la intimitat dels meus. Possiblement m’hauré perdut l’abraçada més mística del món, però m’hauré endut les abraçades més importants que tinc en aquest món. Després ja cercaré altres formes de ser solidari amb els més desvalguts.
Havia de ser una mitja més, una de tantes, una qualsevol. Un nou esforç de superació, una prova més de la capacitat de resistència, del compromís envers un objectiu, desafiament a la voluntat davant un repte més. Kilòmetres d’esperança abans del dia, dies previs d’hores de patiment o diversió segons el dia, distancies fetes per fer la distancia. Uns 21, xifra màgica d’il·lusions, que volíem ignorar que serien mancats d’il·lusió.
El 16 d’agost ho va canviar tot. Ens va deixar, no ho havia de fer, ja en tenia prou, era lògica la retirada. Es va acabar la cursa més difícil d’en Toti, el company del recorregut dels anys. El llibre vital de l’amic tancat abans de l’hora prevista, una vida trencada massa aviat. Una lluita de més de 21 Km, una guerra de molt més d’una hora i quaranta, un esforç superior al necessari per córrer, de dificultat màxima. Córrer per acabar parat davant la desmesurada agressivitat de la malaltia. Creuar la línia d’arribada per no tornar a posar-se les sabatilles desgastades per tanta fricció. Una carrera de rival massa fort, rivalitat finalment perduda.
Durant aquest temps, metres i metres de companyonia, de conversació sonora primer, silenciosa més tard, finalment muda. Mirades de complicitat davant la dificultat de la cursa, abraçades solidaries amb la intuïció d’un avançament, desencís al reduir la velocitat de la progressió, llàgrimes davant l’abandonament, plors múltiples per no haver arribat al final desitjat. Impossibilitat de tornar-ho a provar el proper any.
Ara, la Mitja de Granollers 2012, ja no serà com les altres, però retrobem la il·lusió amb la iniciativa engegada per uns quants, que ha de ser d’uns molts, de tots. Els “21 els correm per tu TOTI” ha de significar l’aplec davant el seu record. Un esforç, però, que cadascú pot aprofitar per dedicar-lo a aquells que ens han deixat. Un homenatge per un, que s’ha de fer per molts, que es pot fer per qualsevol. Un missatge en què qui no coneixia en Toti hi pot posar un altre nom, el del seu particular record.
Aquest any la Mitja l’haurem de córrer sense ell, la farem per ell, el tindrem present durant el recorregut i l’acabarem amb ell. S’ho mereix, ens ho mereixem. Creuarem l’arribada, mirarem amunt i aixecarem els dits, les mans o els braços en senyal d’una victòria que se’ns va negar físicament però que afirmarem amb el record. Saltarem, pararem, ens agenollarem o simplement traspassarem el final esgotats i sense força per fer res. Tancarem els ulls i el veurem somrient, com sempre, agraint que li hàgim fet creuar la cinta final.
Tant és si fas els 21 o els 5, si la corres o la veus córrer, si trepitjaràs amb velocitat l’asfalt o estaràs quiet a les voreres. Tots ens podrem posar una camiseta en el seu record i col·laborar, amb el preu simbòlic de la mateixa, a lluitar contra el càncer.
Ara la iniciativa recull signatures per fer arribar la proposta als organitzadors, ¿vols col·laborar?, entra a l’enllaç i agregat al grup. Et necessitem.
La Festa Major de Granollers ens fa oblidar que demà toca treballar. La ciutat abandona la seva fúnebre solitud estival i dona pas a un brogir immens de gent d’aquí i d’allà, de pell d’un color, del color d’una altra pell, de qualsevol ideologia i religió, de cultura coneguda o d’una desconeguda incultura. Amb l’excusa de ser Blancs o Blaus compartim il·lusions, espais, idiomes i tradicions. L’estiu agonitza, durant aquests dies l’acabarem de matar.
i s’acosta anar a currar...
Sí, les colles “curren”, i molt. No es veu, no s’escolta, fins i tot a vegades ni s’intueix. Però el divendres abans ja són per tot arreu. Ara un decorat, ara una barra, ara un espectacle. Monten aquí, desmonten allà. Posen aquesta decoració a la plaça, o decorem de plaça el carrer. Cop de martell aquí, encintada allà, broca del 3, tornavís de creueta. Jo m'hi poso a les 7h, tu a les 10h, ell a la tarda. I tot això per un simple somriure dels molts que els seguiran.
Granollers fa festa...
No en fa, és la festa. No n’hi ha un altre d’igual. Potser no sóc imparcial però se me’n fot. Igual que en l’amor, com la meva dona, cap. Participativa, engrescadora, fascinant i fascinadament diversa. Seductora amb la gent, gent seduïda de tot arreu. La seva crida atrau una munió impensable, una riuada que munyeix la ciutat. ¿Hi cabrem tots? Estirem la corda, passem rajoles, juguem a dómino, ballem i saltem. Ens enlairem ajudant a fer castells o ens ajupim per què no ens cremi el foc. Fonem l’Ajuntament i ens fonem esperant la ració de paella. Botifarra a la boca, bocabadats davant de tantes coses a fer. Seguim als rajolers, omplin un pavelló habitualment massa buit, fem l’onada i comptem per acabar descomptats amb el resultat. Àrbitres de gris, que segons l’any, semblen haver-se posat el Blau o el Blanc. I acabem esperant la sortida al balcó del resultat final.
i no pensa en l’endemà...
No cal, ja ens hi faran pensar. Ara tocar gaudir, omplir la ciutat de diversió, de reptes, d’alegria. Som i serem de la disbauxa, del poc seny, de tancar les vacances com cal. Ballarem, demà ens la faran ballar. Riurem, potser demà plorarem. Competirem de forma sana, insana competició demà a la feina. Ens acomiadarem de l’oci, donarem la benvinguda a la rutina. I ho farem pensant que amb molts “endemàs” tornarem a ser avui. Però això serà l’any vinent.
Quan l’agost culmina...
Tots hem de tornar. És igual si hem estat a Platja D’aro, Salou, Les illes Balears o les Balears del Pacífic. Hi hem de ser, és massa especial com per notar la nostra absència. Ja ho fèiem, ara no ho volem fer. La Festa Major ens imanta allà on som. Grans, petits, no tan grans ni tan petits, tots a Granollers, és Festa Major.
i comença a fresquejar...
No ho he notat. Potser les temperatures marcaven baixada, però la calor de la multitud invita a treure’t la roba. Les altes temperatures del foc dels diables o la cremada de l’Ajuntament només s’apaguen uns minuts durant el “correaigua”. Suem amb l’estirada de corda o ens acalorem pensant en què no ens caigui una rajola. El sol aclapara, la pluja ens visita però no s’atreveix, només amenaça una estona.
la gent es transforma...
Es col·loca les vestimentes de les seves colles. Mocador blanc, camiseta blava. Barret dels diables, faixa dels xics. Es vesteixen de dames de foc o de bastoneres. El blau cel dels geganters o la indumentària dels MacHagum. Van de guapes blanques o de dracs i draguets. Es posen sota bèsties i bestioles, toros o torets, capgrossos i gegants o gegantones. Tot és del color de la transformació.
tant se val qui guanyarà...
És el millor d’aquesta festa. La competitivitat basada en laparticipació. Això sí, al final alegria o desencís. Uns a revalidar títol el proper any, els altres a pensar en com canviar l’últim resultat.
Visca els blancs, ei! ei! ei! ei! ei!
Si visca! Blancs de virginitat perduda, perduts enmig de tantes activitats com generen. Sempre diuen són menys, sempre semblen més dels que diuen. Mans de plàstic, barres de so percutit, percussions de tota mena. No heu guanyat, però ni molt menys heu perdut. Ho sabeu, el proper any la clau pot ser vostra.
visca els blaus, ei! ei! ei! ei! ei!
Si visca també! Marea blava per tot arreu. Els acompanya una imatge de nocturnitat despreocupada, però es preocupen com els altres per posar la festa a dalt de tot. Han bufat com mai, i amb els desplegables manuals han deixat clar a qui pertany la festa d’aquest any. Sí, la paraula va sortir del balco, i amb l’aire va bufar el nom d’un guanyador: Blaus. Gestioneu bé la victòria i penseu que l’any que ve serà més complicat.
blancs i blaus ara és l’hora d’estripar...
Alguna camiseta de donzella blanca o sirena blava estriparia més d’un que ha estripat la seva samarreta davant l’assetjament de la multitud. Ho hem estripat tot més que mai.
Anirem a ballar a la Porxada...
O a qualsevol carrer o plaça. Música per tot arreu. D’orquestra, de grup de rock, de gralles i timbals. Melodies d’avui, d’ahir, de sempre, esperem que algunes de mai més. Sons de partitura elaborada, crits d’elaboració etílica que també sonen per part d’algun sense partitura. Música laica a la plaça catòlica, catòlics han quedat alguns veïns amb el volum.
i de festa, de festa...
Sí, sense parar. Tot és ple de festa. Cerca un racó qualsevol i la trobaràs. És per tot arreu. Aprofitem l’ocasió, això només passa un cop a l’any. Després la ciutat dorm al tanatori de la tristor diària, de les nits de vetlla silenciosa per la mort.
ballarem fins a la matinada...
Encara que hàgim de matinar. Ballarem amb la música, ens la faran ballar la munió de desitjos, desitjarem no haver de ballar tant. Matinarem per ballar a primera hora, hores en què no s’hauria de ballar, ens mourem.
i veurem sortir el sol...
Amb els serveis de neteja intentant fer desaparèixer la multitud de rastres de l’orgasme nocturn. Recolliran llaunes, caixes de pizzes, cartrons de la menys noble de les sangries, papers i paperassa de la més diversa consideració. A cop de mànega lliscarà l’aigua buscant al desmanegat que va confondre’s d’orinal. Posarem el que no sabem per desenganxar excrements que només tenen del gos, la cara del seu amo.
I després a la “plaça del cony”...
Cony de plaça, mira que és lletja. I de la seva lletjor en fem santuari de lletges perversions. Ens “enconyem” amb algun cony que “s’enconya” amb allò del que els acudits han fet tanta conya.
vinga a beure i a beure...
Barres de l’onanisme alcohòlic arreu. Gots reutilitzables, Blancs i Blaus, amb els beuratges més diversos. “Mojitos” de ràpid resultat econòmic i horrorosa qualitat gustativa. Alcohols de garrafa barrejats sense sentit amb “litrones” de refresc. Begudes que et donen ales o ales que et fan marxar de segons quines begudes. Això sí, degustem bon cava i millors gins tònics.
ja veurem qui seran els millors...
¿és important? ¿no ho són tots? La festa els proclama millors als dos.
el diumenge ho diran al balcó...
Els de sempre. En aquesta ciutat les cares són les mateixes fa temps. Serà per què ho fan bé, si més no en això de la Festa Major. I us diran el que signem tots: MOLTES GRÀCIES BLANCS. MOLTES GRÀCIES BLAUS. MOLTES GRÀCIES BLANCS I BLAUS.
Diumenge 28 a les vuit del matí. M'he aixecat aviat. Vaig al repte de cada any, esmorzar amanida amb cap i pota. Massa aviat però la il·lusió pot amb mi. És curiós com es converteixen en tradició alguns actes que, de forma espontània, inicies un dia qualsevol. Com si de pagesos del mercat del dijous es tractés, això si un diumenge de Festa Major, els amics fem un desdejuni de forquilla a la Fonda Europa. És una sensació estranya i especial, suposo que per inhabitual.
Flairança històrica en les parets on encara semblen existir ombres dels antics traginers. Em sorprenen aquell cambrer vestit d’altres èpoques o la taula parada amb tots els estris necessaris per àpats innecessaris. Em deixo seduir per l’olor a cultura d’aquella foto d’en Pla o m’omplo de records amb les fotos de les cartes de tapes. M’enamoren els efluvis del munt de plats, propis de migdia o nit, que passegen cap a les taules de bon matí.
De sobte apareix el causant de la fascinació del moment. Abraçat amb bata blanca, deixa entreveure tota la seva esplendorosa melena de color vermell fosc que en la simbologia antiga representa la terra; ¿estaré a punt de fer un homenatge als rajolers?. Intento besar-lo amb el pa, descobreixo el tacte gelatinós de la seva pell. Passo la mà pels cabells sedencs i esbrino el sabor de la primera mossegada. Acabo deixant-me de tonteries que es refredarà, agafo la forquilla i assassino cada tros de la menja amb les dents.
Comparteixo menjador amb una taula plena de Xics. Em sento culpable. Avui no podré ser a la tradicional trobada amb els castells humans per assistir a un enterrament al tanatori. Però haig de prioritzar i acompanyar a uns amics, és abans. Espero que els hi vagi molt bé amb els de set o els de vuit, amb el pilar i la folra.
Després del comiat torno a casa. Desganat decideixo anar a córrer pel parc firal. Fot una calor que ofega. A l’arribar a l’edifici que li dóna nom, descobreixo un munt de llançadors de coets a qui uns operaris de pirotècnia els estan carregant la munició. Recordo que al vespre hi ha el castell de focs.
Dutxa i cap a viure la última tarda dels Blancs i Blaus. Agafo la nena i a seguir el seguici fins el pavelló olímpic. I dubto si a la ciutat se’ns ha fet més gros aquest o el recinte firal. Em dona la impressió que tots dos.
Estic a punt de fer-ho. Ho he volgut fer durant molts anys. La cortina es vol obrir i estic segur que est abarrotat de gent. Gelós dels esportistes d'èlit, seduït per la bulímia d’aplaudiments a l’aparèixer, vull fer una entrada triomfal. Allà davant hi diviso en Mayo i l’Alba.
La cortina fa moviments. Sí! Ja s’obre. Escolto el soroll del públic. Estic apunt de saludar, però tinc clar que jo no sóc el protagonista. Són les colles, això ho provoquen els Blancs i els Blaus i es mereixen aquest reconeixement.
Per cert, reconec l’escenari. És el dels partits de l’handbol Granollers. No diviso l’habitual solitud de les grades. I penso que el club més emblemàtic de la ciutat hauria de fitxar a les colles. Amb un suport així en els enfrontaments, encara podríem optar a quotes esportives més altes i mirar d’eixugar els deutes.
Primera observació: m’han canviat el rajoler blanc. Continua essent de la saga dels Gali, però no és el mateix. Em poso a la zona dels blancs. Són molts, em semblen menys quan passo a la dels Blaus. Empunyen mans obertes de plàstic de l’immaculat color de la virginitat, tot i que jo sempre l’he associat a la d’un club que m’emprenya anomenar. Els altres, despleguen i tanquen una mena de cortina blava que en lletres ben grosses deixa clara la seva predilecció.
Els rajolers es repten fent una mostra de cada una de les tres creacions que més tard hauran de construir a camp contrari. Mentrestant en Pep Callau anima la festa i converteix les grades en una onada gegant. Tot es a punt. Cinc minuts per cada rajola. La meva filla al·lucina: em demana remenar el fang. Hi ha una nena que ho està fent. Suposo que és una familiar, li dic. Més tard un nen, també li explico que deu ser un
altre familiar. Em mira estranyada i es pregunta per què és familiar meva.
El marcador dona un resultat ajustat en cada una de les dos primeres tandes, sempre amb un avantatge de dos pel rajoler Blanc. Entre actes muntatge de les colles. Uns fan un discurs de benvinguda al nou rajoler, però em fan por vestits a l’estil de la pel·lícula “Eyes Wide Shut” de Nicole Kidmann i Tom Cruise. Els altres fan una parodia musical en què s’ha de reconèixer que el cantant té uns pebrots importants per sortir davant de tanta gent sense, suposo, ser un professional. Últims cinc minuts de vida pel rajoler Blau.
No recupera. Resultat final: BLU 92 BLC 93. Blancs guanyadors.
Ui! Les 23:49. Ho sento però deixo d’escriure. Haig d’anar al veredicte de la plaça de la Porxada.
Sóc de Granollers, visc i treballo a Granollers i fa més de 18 anys que em vaig apuntar al Crack, un gimnàs de Granollers sota l’Hotel Ciutat de Granollers. ¿Cal que digui per on em moc habitualment? Moc,Moc, que diu en Piqué.
Al gimnàs he passat hores enmig de màquines de cremar grasses, cintes d’un rodar infinit o rodones foradares que has de posar en un pal i que pesen en excés. He gaudit de la piscina universal per fer passar la calor, i de les ganes de passar calor a la caixa tancada de fusta sueca. Conec les dutxes, la recepció, la sala de les bicis o aquella en que juguem a ping-pong.
Al restaurant de l’hotel, multitud de dinars després de l’esforç. Un munt de desitjades begudes al bar per solucionar la deshidratació. Hi he vist amb els amics partits del Barça sopant, sense el Barça hi he sopat amb la família en el pati habilitat quan les obres. La terrassa d’entrada m’ha servit per fumar d’amagades fent un cafè al matí.
A l’hotel, he entrat al “hall” en dies que la porta del gimnàs estava tancada. He vist aquell ascensor al descobert enemic de qui pateix vertigen. De reüll he vist a les recepcionistes, i assegut en algun dels colorits sofàs he presenciat la gosadia d’alguns que encara es casen.
En fi, tant al gimnàs com a l’hotel, hi he fet vida. La repetició de visites converteixen els llocs en familiars, propers i coneguts. Si més no, t’ho penses.
De cop i volta a la part superior de la pantalla del Facebook, on hi ha els dos enamorats, hi veig un 1 en vermell. L’hotel Ciutat de Granollers em demanava que m’agregues com amic. Estava apunt de fer-ho però algú em va distreure a la botiga. Ho vaig deixar per més tard. I el que tenen els 45 anys: vaig oblidar-me’n.
Dies més tard a la pantalla em posa que l’Hotel Ciutat de Granollers realitza un sorteig si t’agregues. Recordo que ho havia deixat pendent. Clic i agregat. Jo no sóc afortunat en el joc, en els sortejos o a la loteria. Ep, no us penseu que en l’amor... fins a trobar la meva dona també justejava. Mai m’havia tocat res. Menteixo, pagar els impostos, però això no és una sort. Fa un temps missatge al Facebook.¡Havia guanyat una nit d'hotel, gaudir de les instal.lacions del gimnàs i bufet al matí!.El dia el posava jo. Quina gràcia no! Enguany, no pensàvem anar enlloc de vacances, botiga oberta tot l’agost. Solució: cap de setmana a l’Hotel Ciutat de Granollers aprofitant el pont i el val regal. Arribada diumenge, sortida dilluns. Cap necessitat de fer la reserva per Internet ni buscar la millor oferta. No sabíem si el desplaçament fer-lo a peu, en bus, cotxe o avió. L’avió va ser descartat ràpidament per innecessari i l’opció d’anar a peu també per les maletes. El bus ens exigiria un horari fix i escàs. El cotxe semblava la millor opció. No varem fer revisió tot i les recomanacions, pocs kilòmetres, gens d’autopista, tot carretera urbana.
Arribada a l’hotel. Aquí va començar la veritable sorpresa. El vaig veure amb uns altres ulls. Fins el moment només havia passat per ell, ara començava a gaudir d’ell amb la família. De visitant passava a ser usuari. Les seves instal·lacions només les havia vist, ara començàvem a utilitzar-les. No havia tractat amb el personal, ara ens tractaven a cos de rei.
Habitació sense terrassa, habitació canviada. Llit addicional per la Joana, llit instal·lat. I això que hi anàvem de gorra, ¿com deuen tractar als que paguen?. Suposo que igual. La professionalitat no va lligada als diners, i ells ho són.
Habitació en perfectes condicions. Terrassa amplia i ben equipada. Baixem a la piscina, gaudim d’una estoneta de bany. No em sembla la de sempre. L’hora ajuda, no és la normal en mi per fer esport. Més tard a dormir. Despertar amb regust celestial: al patí de sota una seixantena
Bon dia celestial sota la terrassa
de joves de les Jornades de Madrid, en parada i fonda, cantaven i feien missa. No molestaven, ho prometo, afinaven i eren melodies suaus. Va ser un bon dia musicat. Suposo que l’Hotel no m’ho va dedicar, ¿o si?
Bulímia de bufet lliure. Sortida de l’hotel. Com a hostes responsables sense robar cap tovallola i a pagar les aigües del mini bar i el suplement del llit infantil. Haig de reconèixer que me’n vaig endur algun sabó de record. Resposta: no, esta tot inclòs. Agraïments i comiat. Els hi hauria fet una abraçada!
Un cop fora mirada enrere. Un sol pensament: MOLTES GRÀCIES per donar a la meva família un cap de setmana de vacances, per la humanitat i professionalitat de tots els que ens van atendre, per la qualitat del servei i la magnificència del premi.
Sempre havia pensat: te’ns la Sagrada família aquí i no l’has visitada, això si, has anat al Louvre. Quin munt de caletes per veure a la Costa Brava, però jo a Jamaica. Pistes d’esquí inacabables al Pirineu, però cap als Alps.¡BURRO!. Al costat de casa la qualitat, la bellesa, la professionalitat i l’exclusivitat, entesa com a ser ben tractat, també existeix. La gent de l’Hotel CIUTAT DE GRANOLLERS m’ho han demostrat. La lògica em diu que no hi tornaré, però si algú ha de fer-me una visita o em demana lloc per dormir, el recomanaré. No hi hauran sorpreses desprès del consell. El que va començar semblant una broma ha estat una agradable veritat. Ep! que consti que no estic fent el pilota, ja hem coneixeu, o ¿si?
em felicito de coincidir plenament en dues afirmacions que vostè ha realitzat últimament. En èpoques convulses per la política i els polítics en general, sobretot en la credibilitat i autoritat moral, m’enorgulleix plenament estar d’acord amb el màxim representant polític de Granollers.
Impulsar una llei que organitzi les retribucions salarials dels alcaldes i disposar el PSC de veu pròpia a Madrid són línies de treball que s’han d’obrir, consensuar i acabar incorporant en les nostres corporacions municipals i al partit.
Ara bé dit això deixi’m fer-li dues reflexions:
1.- que cada ple municipal sigui qui disposi de la potestat de decidir la retribució salarial del seu màxim càrrec deixa la porta oberta a decisions vinculades a les majories o a les aliances que es puguin produir desprès de les eleccions i/o a les diverses voluntats, sensibilitats o ètica del ple o de la persona i el seu equip. I és per això que aquests poden ser tan desmesurats per excés com per defecte donant situacions poc entenedores en comparació amb d’altres retribucions dins del mateix o diferents sectors així com lluites entre partits de govern i oposició. La regulació per llei possiblement organitzaria aquest tema. Ara bé, dit això, hauríem de matissar que aquest no només ha de ser adient i just amb la responsabilitat i el treball que el càrrec comporta, estem parlant d’un servei a la societat, per tant també ha de ser comprensible per la ciutadania i la població en general, admissible per la situació econòmica del consistori en particular o de la conjuntura general i coherent amb d’altres del mateix sector de diferent categoria. El que no és de calaix és que, en aquests moments, algunes alcaldies intentin apujar el seu sou en %’s desmesurats quan desprès han o hauran d’aplicar retallades generalitzades per efectes de la baixada d’ingressos. És necessari posar-hi lletra i números. Algunes idees: limitar-ho a un màxim de vegades per damunt del salari mitjà nacional o del sou que la persona rebia en la seva anterior feina, evitant així que la decisió d’entrar a la política sigui merament especulativa. Aquesta última és bastant més polèmica, ho reconec.
2.- referent a la veu pròpia a Madrid seria un pas endavant per començar a posar la C en majúscula i en una posició equitativa com a mínim a la P de les sigles del PSC, tot i que jo crec que el país sempre ha d’anar per davant dels partits però l’equitat ja seria un pas endavant i consti que no només és una realitat del socialisme. Ara bé, això no era així ja? Per tant no es tracta tant de fer la proposta com de fer-la efectiva. Treballi en la mesura de les seves possibilitats dins, que crec que són en aquests moments moltes i el felicito pel que significa de reconeixement al treball, per què a fora es faci visible.
