A LA MERDA LA PREGUNTA I A CAGAR LES POSSIBLES RESPOSTES.

Com estan benvolguts lectors? Ja han superat la transició necessària per acceptar la tan esperada pregunta de la cosa? I què, què? Com els ha quedat el cos? Els ha agradat? L’accepten i prou? O els produeix sensació d’estafa? Aquestos dies he vist, llegit i escoltat, més versions al seu voltant que cites de Nelson Mandela. I mira que de les últimes tothom n’ha estat expert.

Doncs mirin, jo després d’haver passat pel confessionari d’aquesta altra cosa anomenada església, els faré una revelació: he deixat l’addicció que l’espera m’havia creat al Tranquimazin i amb perill de sobredosis amb la menjada de coco per comprendre el que ha passat. Allà postrat, mentre el mossèn m’escoltava, he rebut confidència celestial de conclusió inequívoca. A la merda la pregunta i a cagar les possibles respostes. Estic molt més tranquil.

Encara veig aquella aurèola lluminosa encerclant ésser desconegut. I escolto les seves paraules profètiques: “no perdis ni un segon més en l'estudi de l’anunciat o les combinacions matemàtiques de probabilitats incertes de les diverses respostes. És molt més senzill del que sembla. Tan sols preguntat per què així? i... voilà, t'adonaràs que tot ha estat concebut per garantir una única guanyadora possible, si hi ha collons (ell no va utilitzar aquesta paraula agafada de collita pròpia davant l’oblit): el Sí i Sí”. I abans de ser capaç d’interrogar-lo va fer cap a lloc llunyà (desconec si era el cel o l’avern). Jo li desitjo via directa al costat de Llucifer amb la nit que m’ha donat.

Per què? Per què? Per… Malparit, té raó! Quina importància té una, dues o cent preguntes i la/les resposta/es d’una consulta que no es farà si depèn de l’Espanya de N’Alejo Vidal Quadras i tants altres similars a dreta i esquerra? Cap. Ni una. Zero. I a aquesta Espanya no li veig cap intenció de variació. Per això és tan inclusiva, per què en serem exclosos tots. Uns per què ja han decidit que no votaran; d’altres per què no els deixaran.

I afectat per l’aparició començo a patir efectes al.lucinògens i confereixo als de la foto del pacte títol de Grans Mestres en això del tauler d’escacs en què es juga aquesta apassionant partida (potser m'estic passant en donar-me plaer solitari amb el què imagino?) Saben que l'escac i mat està en portar fins a l'absurd intolerable al govern espanyol i conseqüentment a l’Estat Espanyol. Es tracta de què prohibeixen la consulta i en els pitjors dels supòsits intervinguin la Generalitat, fins i tot empresonin al President Mas o... ui, ui, ui... retirin les urnes si s'arriben a col·locar a peu de carrer. Guaita! Ja tenim els “feixistes”, els colpistes, o vés a saber quin adjectiu s’emprarà, negant el vot als catalans. Ja tenim la imatge que donarà la volta al món.

Aquesta posada en escena (diguin-li pregunta) és summament intel·ligent, estratègicament impecable i meravellosament imprevisible. Està tan ben estudiada que justificarà les plebiscitàries i (si hi ha collons, recorden?) la DUI (ep! cal advertir que és el pitjor dels escenaris però aquell al que l’Estat ens volen fer arribar). Ai las! Vés que no arribi a fer possible fins i tot la consulta segons pressions d’una Europa que veurà Espanya en un carreró sense sortida (l'esperança en la democràcia ha de ser l'última víctima colateral de tot plegat encara que la promoguin de fora). 

Apa, esperarem, com ja fa temps que fem. Però la independència amb unes plebiscitàries està conquerida... si hi ha collons!

HABEMUS PREGUNTA

Mentre els unionistes estaven engrescats en discursos contraris al simposi “Espanya contra Catalunya”, la Camacho amenaçant amb un “simposi de la veritat” (qui no el vulgui que posi en marxa un Verkami per 80000 euros i tal vegada, com en el cas Mètode3, els perdonarà) i suposo que Albert Rivera alliçonant per alguna televisió espanyola... SÍ, SÍ, quan tots articulaven oratòriament llamps i trons de similar aberració històrica…ZASCA! Va i s’anuncia la pregunta i la data. Ai las! "habemus fumata" inclusiva i estelada. La data: el 9 de l'11. Ep! que si li donem la volta queda curiosa: l’11 del 9. (Diada Nacional de Catalunya). I enorme perplexitat: no és una pregunta; són dues. I trobo que personalment podré dir poques vegades SÍ, SÍ.

No és la meva pregunta, ja ho avanço, però és la pregunta de més gent (democràticament impecable) i jo hi podré votar el que vull. Per tant la dono per bona. Ens fa arribar a tots els favorables al dret a decidir (menys al PSC) en aplec fins a la consulta. Però és més: és una pregunta estratègicament brutal. Únicament deixa fora als qui volen negar la votació o s’agafen a una Constitució de protocol impossible per a donar cabuda a una reivindicació d’aquest nivell. Ara m’adono de què segurament el Sr. Navarro ja la sabia i per això va marxar, cames ajudeu-me amb foto de “momentazo”, abans de posar títol a allò fins ara anomenat “la cosa” i per fi convertida en un referèndum per l’autodeterminació amb possibilitats de votar pel federalisme. Per això haver arribat fins el dia d’avui no li hauria permès excloure’s de la mateixa. SÍ i SÍ, felicitem-nos! La cosa ja té nom i cognom. Decepció per molts dels que fins ara escrivien que tot era una fal·làcia per manca de complement directe acompanyant aquest “invent” del dret a decidir. Ara sí, ara ho entendran a tot el món (es pot traduir clarament). Ep! i fins i tot tenim data oi? Guaita! ERC al govern!

Bé, veurem fins on arriba tot plegat. Però l’obligació del govern català és posar les urnes al carrer. I si l’espanyol vol, que les retiri. Probablement no els quedarà cap més opció amb l’històric de declaracions fins avui realitzades. Mentre veiem de nou el TC deliberant, nosaltres a allò veritablement important: seguir treballant, i més que mai, per augmentar les possibilitats de la doble resposta afirmativa. La majoria social envers el SÍ, SÍ, ha de créixer. Però comptem amb un gran aliat: l’Estat Espanyol. Segur que actuarà en favor d’aquesta opció.

I no ens deixem enganyar: les declaracions dels contraris demostren que avui s’ha fet un nou pas mal els pesi i semblin dissimular. Jordi Cañas ja no parla de sí som majoria o no al Parlament; ja s’aferra a que som minoria al Congreso. I aquells que fins fa unes hores reien i comentaven la jugada de la pregunta (i jo ho he fet per esgotament XD) ara ja diuen que la consulta no es farà. Ells també ho saben.

RESPOSTA A L’EDITORIAL DE REVISTA DEL VALLÈS

L’editorial de la Revista del Vallès, d’avui divendres 5 d’octubre, es postula favorable a la convocatòria d’un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya afirmant que  “això només se sabrà amb una consulta” i que aquesta ha de fer-se sota “una pregunta clara i concisa, sense eufemismes”. Fins aquí signo la columna. No imagino una pregunta de l’estil: “esta vostè d’acord amb què el Quebec arribi a ser sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per una nova associació econòmica i política en l’àmbit del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’acord firmat el 12 de juny del 1995?”. Millor un: independència si o no?

Ara bé, el columnista, com a gat vell, amaga uns quants asos a la màniga: un pràcticament impossibilita la consulta i l’altre prostitueix el resultat. Està molt bé fer costat a la democràcia i el dret a decidir reconegut internacionalment (que no en la Constitució Espanyola) però en cap cas agafant camins impossibles i donant veu a vot a qui no li correspon.

“És obvi que el que es faci ha de ser legal, perquè aquestes són les regles de tot estat de dret. La legalitat es pot modificar, però a través de la llei”. Qui escriu això és perfectament conscient de quines són aquestes regles del joc de la legalitat a què fa referència: reformar la Constitució Espanyola per encabir-hi el dret a un referèndum per l’autodeterminació. Anem a fer repàs del procés: aquesta reforma hauria de ser aprovada al principi per dos terços de la càmera (títol X article 168)  a l’afectar a al Títol preliminar (en què es descriu p.e. la unitat d’Espanya) i significaria la immediata dissolució de les Corts. Un cop escollides es procediria a l’estudi del nou text constitucional que hauria de ser aprovat per dos terços, tan en el “Congreso” com en el “Senado”. Aprovada la reforma seria sotmesa a referèndum. Més enllà de la dificultat del protocol, aquesta Constitució implica, a dia d’avui, per a la seva revisió i en el supòsit concret del dret a l’autodeterminació un posicionament favorable dels dos partits majoritaris a l’Estat Espanyol (PP i PSOE). Qui valora aquesta possibilitat? Ningú. Sí, s’ha de fer legal però s’haurà de salvar aquest parany i cercar la legalitat més enllà de la Constitució Espanyola i de l’Estat Espanyol tot acudint al dret internacional.

“Ara bé, aquesta pregunta perquè sigui vinculant i no merament consultiva, s’ha de fer a tota Espanya per una raó d’arrel històrica.” Anem a imaginar: la pertinença d’Espanya a l’euro i la unió europea  perquè sigui vinculant i no merament consultiva, s’ha de fer a tots els estats membres per una raó d’arrel històrica”. Deixem-ho estar i anem sortint, no? No, els qui han de votar són tots aquells que resideixen en la comunitat amb intencions secessionistes. I com en justícia, hi ha precedents: en els referèndums al Quebec han votat els habitants de la província canadenca del Quebec; en cap cas la totalitat dels canadencs. Tanmateix podem imaginar que seran els escocesos i no tots els ciutadans del Regne Unit els propers. Pretendre que en un procés de secessió el dret de vot sigui universal és impedir la victòria de la majoria de la minoria.

“De fet, el procediment lògic seria un Referèndum legal i consultiu exclusivament a Catalunya i un altre vinculant a nivell general...” A Catalunya consultar i a Espanya decidir. I si no coincideixen, Espanya a guanyar i Catalunya a acatar. I aquí radica la diferencia de posicionament. Uns creuen que el subjecte és Espanya i d’altres que és Catalunya. En cap cas, de la mateixa forma que fan els amics de la Revista del Vallès, qüestionaré un subjecte o l’altre i respectaré com suposo que faran ells, i hauria de fer tothom, el resultat d’un procés democràtic, just i legal.

Salut

MASSATGE INDEPENDENTISTA

Fa dies que no dormo bé, el cansament s’ha tornat omnipresent i la formació reticular del meu encèfal s’ha hiperactivat a causa de la sobre-estimulació de l'entorn i la meva incapacitat per disminuir l'estat d'alerta. Pateixo l’estrès de l’independentista accelerat que mirava d’atrapar un horitzó utòpic...

Segueix llegint a l'enllaç:
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/massatge-independentista-68243.html

AMB L’ÀNIMA I EL COR S’ESCOLTA?

Volem cap a la independència?

L’estelada onejava a primera hora al balcó. Com en tantes ocasions el què significava estava agafat amb pinces i mirava al cel en record de l’àvia Quimeta què, amb paciència va retallar les teles de color, va obrar del res un triangle blau i una estrella blanca i a punxada d’agulla va crear aquella senyera de l’Estat Català pel nét més radical que filla seva havia parit (això era ser i declarar-se independentista). Era convergent però no entenia al sonat del Jaume. D’això fa més de trenta anys.

La situació era inèdita, impressionava la visió general del barri. No, no estava sola com en tantes altres ocasions. Un munt de similars l’acompanyaven a dalt i a sota, a dreta i esquerra. Triangles blaus o grocs, en horitzontal o vertical, amb pal o sense. I totes amb un missatge clar: convertir un dia històric en la demostració del canvi de mentalitat d’una societat que pretenia posar definitivament la independència en el centre del debat polític sense extremismes, honorant la democràcia i de manera transversal i pacífica.

El recorregut cap a la capital era reflexa de les sensacions viscudes unes hores abans. Un munt d’autocars, cotxes i moltes més estelades a l’arribar a Barcelona. I dic estelades, no senyeres. Fins i tot una patrulla dels mossos la lluïa a la finestra. Assegut en un bar el moviment de gent presagiava que les sensacions d’èxit eren inequívoques. Mai els pèls se m’havien posat de punta com en aquell moment.

El Passeig de Gràcia era un tsunami de ciutadans orgullosos de lluir l’estelada. Persones de tota mena, de totes les procedències, de totes les edats. Sols, en grup, en família o agrupats a l’entorn d’unes sigles. I tots amb una única il·lusió: crear un nou Estat d’Europa. No, no vaig veure missatges federalistes, ni de suport al pacte fiscal o de necessitat de millorar l’autogovern. La cridòria era clara: cap a la independència (qualsevol altra interpretació és demagògica). I una nova actitud: no era un crit ni cap Espanya ni pels espanyols ni tan sols contra ells: era un encàrrec cap a les institucions del nostre país.

Obviar que no tothom hi ha arribat de la mateixa forma ni a la mateixa hora seria il·lús. Però negar que el moment, per un motiu a l’altre és històric, també. Molts catalans, d’aquí i d’allà, estan esgotats i imaginen la llibertat del país com a solució. No és tant fàcil, però és ara o mai. I a Espanya ho saben: o ignoren (TVE i el PP) o exerceixen el dret a l’abrupte (president extremeny) o utilitzen el discurs de la por (Coronel Alamán). Pocs arguments.

Més d’un milió i mig de persones segons fonts, 600.000 segons la delegació del govern. Sóc incapaç de determinar la xifra. Però a ben segur més de les que previsions optimistes es podien imaginar. No son tots els catalans, però són molts. I interpretar el que pensen aquells que es van quedar a casa és de tarotista d’Antena 3 a les dues de la matinada.

I ara què? Aquesta és la pregunta del milió. Ara és l’hora de la política en majúscules. En mans del MHP Sr. Mas, el govern del país i els partits democràtics, nacionalistes i independentistes del Parlament està marcar el full de ruta. Però en qualsevol país amb democràcia adulta i vocació de servei al poble que representa, el president hauria de crear la hisenda pròpia (el pacte fiscal va néixer mort) dotant de recursos al país (part del gran empresariat català ja està convençut i només manca La Caixa), generar dinàmiques amb l’exterior per crear complicitats, convocar eleccions anticipades, presentar-se amb el dret a decidir i el referèndum per l’autodeterminació en el programa (CiU i els que hi creuen) i acabar preguntant al poble que vol ser. Això o proclamar la independència de forma unilateral i validant la decisió dels resultats de les eleccions (si aquests donen una majoria suficientment independentista al Parlament).

És l’hora dels valents, la democràcia i la política. I en mans de Convergència, guanyador de les últimes eleccions i amb el pinyol més independentista al capdavant, està donar el pas i cercar les complicitats d'altres (ERC, ICV, SI, Laporta i fins i tot potser PSC?). Faran com la meva àvia Quimeta i no entendran als milers de ciutadans que hi havia ahir al carrer? O escoltaran (desitjo que ser-hi present en ànima i cor permeti escoltar) i agafaran consciencia de què els molts Jaume que hi havia no eren ni radicals ni sonats sinó ciutadans amb un anhel?

Una gran part de la societat ha agafat el tren d’alta velocitat. Els polítics aniran amb rodalies? Veure’m. Però sobretot pensem que a l’endemà de la independència tocarà treballar, no ser rics.

Salut 

DE CATALUNYA A EUROPA. EL FUTUR EN UNA SOLA IMATGE

CATALUNYA ESTAT 30?

Demà serà un dia històric, tot i què alguns l’han intentat convertir en un dia histèric. No senyors, ni serà pel pacte fiscal, ni pel federalisme ni per reclamar més autogovern. El missatge és clar: Catalunya nou Estat d’Europa. No hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar i la gran majoria dels assistents no caurem en el parany estudiat d’alguns per crear histèria envers el que volem. Demà reclamarem el dret a decidir i la possibilitat d’assolir l’independència de manera cívica, democràtica i pacífica.

La ciutadania catalana ha fet un pas endavant. Tan sols cal aixecar els ulls i mirar balcons i finestres i adonar-se que no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure. La massiva presencia d’estelades, d’un color o l’altre, és un crit a l’esperança d’aquells que ens significàvem com a sers estranys, fa no gaire temps, davant una solitud esfereïdora. Aquelles quatre barres de triangle i estrella assenyalaven algunes cases convertides en repúbliques independents. Això avui ha canviat i són moltes les llars proclamades repúbliques i demanant una independència que ja no fa por aquí i comença a crear pànic allà. Ja no ens distingeixen ni cognoms, ni procedències ni ètnies. Parlem en català, castellà o en qualsevol altre idioma. Som de dretes, de centre o d’esquerres. Empresaris, treballadors, autònoms, pensionistes o aturats. Homes i dones, nens i nenes, avis i àvies. Ara sí, l’independència reflecteix la diversitat del país, la seva tolerància davant la diferència i la comunió davant l’objectiu de fer un estat nou i millor.

Però no siguem il·lusos: el dia després no serem independents i hi haurà molta feina a fer. No n’hi ha prou en declarar-nos lliures, tot i que sense la llibertat la utopia d’una Catalunya millor és impossible ja que l’hem de compartir amb una Espanya que ni ens deixa ni vol. Aquest no serà un camí fàcil, ni ens ho faran fàcil. Però és impossible? Estic segur que no. En els últims 100 anys s’han creat 29 estats a Europa. Catalunya serà el proper? Demà en començarem a ser més conscients.

I el més important: la política catalana continuarà al darrere de la societat civil o es posarà a la seva alçada i treballarem plegats?

PD: “com que sabíem que era impossible ho vàrem aconseguir” Mark Twain

Salut i fins demà

MOLT HONORABLE SR. MAS,

Com a president de la Generalitat de Catalunya li ofereixo tot el respecte i consideració que mereix el seu càrrec, però l’actuació al davant de la governabilitat del país em genera una dicotomia sobre la seva persona: o és vostè un inepte il·lús o un destre estrateg. En memòria de la meva àvia Quimeta, convergent fins a la medul·la i autora fa més de 25 anys de l’estelada que penjo al balcó, m’agradaria pensar en la segona possibilitat.

No dono crèdit a tal ineptitud en les retallades que està aplicant, amb els criteris que ho està fent i sense mesures de creixement sòlides què poc o res tinguin a veure amb Eurovegas. No el suposo quimèric per esmerçar tant de temps i esforç en un pacte fiscal impossible que ja va néixer mort. No és possible que faci l’orni davant protestes com el #novullpagar, la insubmissió fiscal d’alguns empresaris catalans o la molta gent que #tenimpressa obviant que arribat el moment seran qui més suport li donaran.

Vull donar-li un vot de confiança i dibuixar-lo com el destre estrateg què és tensant la corda fins que trenqui. Esta esprement als ciutadans d’aquest país per fer-los conscients de fins a quin punt l’espoli fiscal que pateix Catalunya és indignant i deixa la caixa buida. Apurarà al màxim l’opció del pacte fiscal buscant la negativa segura, i ja confirmada del govern espanyol, què sumarà a la guillotinada feta amb l’estatut. Treballarà amb sigil·li per explicar l’ofec al que estem sotmesos a Europa i als mitjans de comunicació internacional utilitzant-los com a altaveu. Buscarà el xoc de trens amb el país veí amb oratòria i absències constants. No ens farà cas en cap insubmissió civil per no cometre il·legalitats contraproduents a les justificacions que farà servir.

I arribat el moment donarà per esgotada la via del diàleg amb Espanya. Portarà al Parlament l’opció d’una llei per a la hisenda pròpia i ens demanarà als catalans que ingressem els impostos a la mateixa. Això crearà un trencament de dimensions desconegudes amb l’Estat Espanyol al superar l’actual marc legal.

A partir d’aquí valentia. Eleccions anticipades i programa electoral amb el referèndum per l’autodeterminació com a principal aposta de Convergència i Unió. Això pot comportar grans tensions amb els socis d’Unió comandats pel Sr. Duran i Lleida (ja el coneixem). Si no el segueixen, trenqui la coalició i busqui noves aliances. El país està mancat de decisions fermes, objectius clars i un líder inequívoc capaç d’aglutinar al voltant del mateix sentiment diferents ideologies polítiques.

Necessitarà d’una tasca àrdua en educació per tal d’explicar els arguments envers la ciutadania indecisa, però molts, com deia en Puyal, l’acompanyarem, serem darrera seu. Prepari’s per la gran ofensiva espanyolista, no hi haurà pietat. I aquí, si ha treballat bé a Europa i internacionalment podem trobar més aliats dels que ens pensem.

Ningú li assegura una victòria, ningú ens promet una victòria. Sí, podem perdre. Però, que no hem perdut ja? El poble és sobirà i decidirà. Respectar els seus designis és la base de la democràcia, tant si ens agrada com no.

Estem davant una oportunitat històrica per exercir el dret a decidir. En les seves mans està la voluntat de convertir-se en el president que va donar l’opció als catalans a decidir o continuar fent créixer la retòrica del peix al cova que ens ha portat fins aquí.

Molt Honorable Sr. Mas, és aquest el seu pla B? Doncs endavant!

ANC SÍ, SI NO ES DEIXA PROSTITUIR

Haurà d’arribar el dia d’un comiat en què la menuda necessitarà volar d’un estat familiar de model acabat. Han estat anys de turbulenta convivència, ara ella necessita autosuficiència i comença a demanar permís per gaudir d’allò que caminar sola li pot oferir. Ho veu en amigues properes, aquelles que amb un discurs clar (què no català) ja han fet les passes primeres i tan sols ho han de formalitzar. I no en té dubta: se’n sortiran, de casa el camp fotran i sortiran endavant. Ella vol fer el mateix, sense crits ni grans sorolls, i ho demanarà aquí, amb escreix, per què ho escoltin allà demà mateix.  Més de 7000 persones, amb senyera i estrella en mà, han començat a treballar deixant de costat un partidisme què no ha sabut articular el independentisme.

Fins ara per assolir tan legítima reivindicació, la petita ha demanat passar d’una setmanada de pèssima assignació a un pacte fiscal de transició. Però la mare, sempre a ella tan agafada, es resisteix a donar uns diners d’amagada llibertat després. La lluita és ferotge, però el temps passa, si un mira el rellotge. La nena és conscient que sense diners la independència una utopia esdevé, li manca el calé. La mare sap que amb aquests la petita obrirà el sac del mal son d’un adéu esperat.

Indignada, també reclama el retorn d’uns bitllets que intueix on son. Amb esforç cada any reuneix uns fons que la mare recull per fer, segons ella, bones accions. Ara els necessita, no tan sols per marxar, sinó per funcionar i deixar de retallar allò que ja no pot pagar.

I cada dia, la petita Catalunya, és pregunta més si necessita els diners abans de la independència o podrà fugir i fer-los després. Espanya ho té clar, no els hi donarà i així s’haurà de quedar. Però que no dubti el matriarcat què la independència no és basa en la raó ni l’economia feta ciència; és una opció del batec d’un cor ple de passió.

Mentre discuteixen per una separació complicada, què no s’oblidin que en època de vaques flaques no en queden de sagrades, comencen a veure’s al carrer estomacades per unes retallades que amb els diners, que uns generen i altres reparteixen, podrien ser més mesurades, fins i tot liquidades. Això sí, la petita república de casa nostre haurà de buscar millors gestors, ella és de mà lleugera i sempre pot aparèixer un nuvi que robi com els anteriors.

Per molts ja no queda altre solució, la llibertat de Catalunya és l’única opció. No serà un camí planer sinó un corriol ple d’entrebancades, per això ha de ser un país més guerrer i llançar-se a imaginaries barricades. La independència esdevindrà una utopia amb governants de discurs poc sobirà, que s’amaguen aquí i es destapen en una Europa que queda massa enllà. Precisarà el país de ser conscient que de més forts en necessitarà per cridar ben alt el desig de marxar. I pensem que només amb educació, treball, esforç i il·lusió, ens podrem aixecar un dia, ben aviat, per anar a la tan esperada votació per donar-hi una solució. L’Assemblea Nacional de Catalunya pot significar un aire nou per posar en marxa l’enrenou sinó es deixa prostituir per que els de sempre puguin seguir.

Qui guanyarà? La democràcia hauria de deixar parlar, l’assemblea per això treballarà i el poble ja dirà. I un cop el resultat haurà sortit, a respectar-lo tots, que sinó no haurà servit.

Salut