Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ERC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ERC. Mostrar tots els missatges

dijous, 12 de desembre del 2013

HABEMUS PREGUNTA

Mentre els unionistes estaven engrescats en discursos contraris al simposi “Espanya contra Catalunya”, la Camacho amenaçant amb un “simposi de la veritat” (qui no el vulgui que posi en marxa un Verkami per 80000 euros i tal vegada, com en el cas Mètode3, els perdonarà) i suposo que Albert Rivera alliçonant per alguna televisió espanyola... SÍ, SÍ, quan tots articulaven oratòriament llamps i trons de similar aberració històrica…ZASCA! Va i s’anuncia la pregunta i la data. Ai las! "habemus fumata" inclusiva i estelada. La data: el 9 de l'11. Ep! que si li donem la volta queda curiosa: l’11 del 9. (Diada Nacional de Catalunya). I enorme perplexitat: no és una pregunta; són dues. I trobo que personalment podré dir poques vegades SÍ, SÍ.

No és la meva pregunta, ja ho avanço, però és la pregunta de més gent (democràticament impecable) i jo hi podré votar el que vull. Per tant la dono per bona. Ens fa arribar a tots els favorables al dret a decidir (menys al PSC) en aplec fins a la consulta. Però és més: és una pregunta estratègicament brutal. Únicament deixa fora als qui volen negar la votació o s’agafen a una Constitució de protocol impossible per a donar cabuda a una reivindicació d’aquest nivell. Ara m’adono de què segurament el Sr. Navarro ja la sabia i per això va marxar, cames ajudeu-me amb foto de “momentazo”, abans de posar títol a allò fins ara anomenat “la cosa” i per fi convertida en un referèndum per l’autodeterminació amb possibilitats de votar pel federalisme. Per això haver arribat fins el dia d’avui no li hauria permès excloure’s de la mateixa. SÍ i SÍ, felicitem-nos! La cosa ja té nom i cognom. Decepció per molts dels que fins ara escrivien que tot era una fal·làcia per manca de complement directe acompanyant aquest “invent” del dret a decidir. Ara sí, ara ho entendran a tot el món (es pot traduir clarament). Ep! i fins i tot tenim data oi? Guaita! ERC al govern!

Bé, veurem fins on arriba tot plegat. Però l’obligació del govern català és posar les urnes al carrer. I si l’espanyol vol, que les retiri. Probablement no els quedarà cap més opció amb l’històric de declaracions fins avui realitzades. Mentre veiem de nou el TC deliberant, nosaltres a allò veritablement important: seguir treballant, i més que mai, per augmentar les possibilitats de la doble resposta afirmativa. La majoria social envers el SÍ, SÍ, ha de créixer. Però comptem amb un gran aliat: l’Estat Espanyol. Segur que actuarà en favor d’aquesta opció.

I no ens deixem enganyar: les declaracions dels contraris demostren que avui s’ha fet un nou pas mal els pesi i semblin dissimular. Jordi Cañas ja no parla de sí som majoria o no al Parlament; ja s’aferra a que som minoria al Congreso. I aquells que fins fa unes hores reien i comentaven la jugada de la pregunta (i jo ho he fet per esgotament XD) ara ja diuen que la consulta no es farà. Ells també ho saben.

dilluns, 24 de setembre del 2012

MASSATGE INDEPENDENTISTA

Fa dies que no dormo bé, el cansament s’ha tornat omnipresent i la formació reticular del meu encèfal s’ha hiperactivat a causa de la sobre-estimulació de l'entorn i la meva incapacitat per disminuir l'estat d'alerta. Pateixo l’estrès de l’independentista accelerat que mirava d’atrapar un horitzó utòpic...

Segueix llegint a l'enllaç:
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/massatge-independentista-68243.html

divendres, 20 de juliol del 2012

L’OASI CATALÀ ERA UN TOLL PLE DE MERDA


L’anomena’t oasis polític català ha estat sempre un miratge irreal amb nom de bellesa natural però que no era més que un toll ple d’aigües tèrboles que de tan immòbils, per no destapar el que hi havia al fons, ara han vessat la merda que contenien omplint de ferum els voltants.
I quan es remena la merda aquesta brolla esquitxant a dojo i deixant al descobert la putrefacció i les misèries que amagava, desemmascarant als miserables que per acció o omissió o les dues coses, mai es van preocupar de netejar.
Miserables són aquells que mereixen el menyspreu i la indignació per la seva abjecció i vilesa. La política catalana actual esta immersa en la misèria absoluta i es mereix el grau de descrèdit i desafecció que la ciutadania li atorga. Els partits, més representants de la partitocràcia absolutista què no de la democràcia participativa, són lluny de la societat i juguen una partida d’escacs on es creuen els reis d’una torre catalana exprimida utilitzant els cavalls per les seves batalles i movent els alfils amilletats per acabar fotent als peons convertits en súbdits i fer sostenible el seu tauler de joc on  es reparteixen els privilegis entre ells i els seus amics. No són tots, però pel que sembla són masses.
I als últims fets em remeto. Convergència i Unió ha de respondre a la notificació oficial del jutge que investiga el cas Palau de la Música sobre la fiança de 3,2 milions d'euros que li ha imposat com a responsable civil "a títol lucratiu" del saqueig. Però el que no haurà de fer és comparèixer el president de la Generalitat i de CDC, Artur Mas, per donar explicacions pel suposat finançament irregular gràcies a la conxorxa trobada amb Esquerra Republicana de Catalunya que ha votat també en contra d’aquesta presencia al Parlament. Cal recordar que ERC ha vist els últims dies com un exconseller de governació i administracions públiques de la seva formació era posat a presó sota acusació de traficar amb tabac.
Mentrestant el Partit Socialista de Catalunya cometia un error i no estava al cas al votar a favor del corredor central i com a conseqüència en contra del corredor mediterrani. Que petita es fa la C de Catalunya davant les O i E del PSOE que fins i tot els encega i els despista.
Gairebé a l’uníson el portaveu del govern, Francesc Homs, qualificava a Montoro de “macarra”, era ràpidament rectificat pel pactista Duran i Lleida i el Partit Popular demanava la seva dimissió sense recordar el famós “que se jodan” pel qual no van obrir boca acabant tot plegat amb la rectificació del portaveu.
A Catalunya tenim un problema, i no és únicament Madrid o l’altisonant 3% de Maragall. Hi ha tota una generació de polítics i un sistema de partits absolutament perduts i mancats de la credibilitat suficient per liderar el país cap a la sortida del toll que cada vegada l’ofega més. Emmerdats en les seves guerres, esmaperduts per trobar sortides a la crisi sense retallar i retallar, teoritzant sobre un pacte fiscal impossible i buscant complicitats per amagar les presumptes misèries que els ha fet perdre ideologies, continguts i formes.
No, no tot es culpa d’Espanya. A Catalunya, país de diables del foc, s’ha de cremar molt per començar de nou i arribar a ser allò que volem i necessitem.
Salut

dimarts, 1 de maig del 2012

#NOVULLPAGAR


1.-L’EXPERIÈNCIA

L’expressió “no vull pagar” pot semblar a ulls de molts una forma de passar, com un jeta qualsevol, de les obligacions. Però en el cas que ens ocupa, els peatges a Catalunya, es significa com una manera de reivindicació davant un espoli a la butxaca dels catalans que circulen pel nostre país. Aquestes vies, de suposat luxe, es mostren en ocasions necessàries davant la manca d’alternatives en condicions i molt allunyades de l’esperit del pagament com a retorn de la inversió inicial. Tanmateix els que les utilitzen són sabedors de la diferencia entre el cost de fer servir el cotxe aquí i el que suposa a la resta d’Espanya.
Val a dir que personalment he participat aquest dimarts de manera solidaria, per sort pateixo molt poc el cotxe. De cop i volta sóc a la crida d’ERC a Granollers. Cinc cotxes esperen davant de la Bimbo per sortir en suposada caravana. Arribem a Mollet on a l’estació de servei ens esperen una vintena més de vehicles. Instruccions i de nou peu al pedal en direcció al peatge.
Som puntuals. A les dotze estem immersos en una cua, d’altra banda molt típica en tantes ocasions davant un peatge. El soroll dels clàxons i algun crit amenitzen l’espera. Compto un centenar llarg de compromesos amb l’acció fent cua davant l’opció de pagament amb modalitat de targeta. A poc a poc els cotxes van avançant. Ja em toca a mi. No cal ni que vocalitzi la frase: no vull pagar. Una senyoreta anota el numero de la matrícula, introdueix una targeta a la ranura de la tan odiada màquina i la barrera s’aixeca posant el semàfor en verd.
Ja ho he fet. Ja ho hem fet. Em noto alliberat: he estat conseqüent amb el que penso. I no, no ho he fet per estalviar-me uns calés. Per això m’hauria quedat a casa, no jugaria amb la possibilitat d’una multa i no m’hauria costat una pasta la rebequeria, tal i com està el preu de la benzina. Ho he fet per convicció.

2.-CONTRA #PAISDEPANDERETA, #PAISDESACDEGEMECS

Però coneixedor de la gent que érem, em pregunto, com en tantes altres ocasions: on eren els altres?. Catalunya hauria de disposar de l’etiqueta #paisdesacdegemecs per contraposar a la tan utilitzada #paisdepandereta espanyola, conferint-li el mateix to despectiu, tot i el respecta cap als sacaires d’aquesta cornamusa aeròfona típica catalana que acumula l’aire. Però és que l’aire, segons quines instantànies ofereix la realitat, provoca una ofegant hiperventilació a qui estima i creu en Catalunya, la seva cultura, tradicions i llengua o esdevé ferm defensor dels drets socials i renega de la discriminació. Els catalans som de gemegar molt i actuar poc; alcem masses gemecs per tan poc compromís davant l’acció. I al final amb tan poca resposta social tot cau en el sac, aquest si foradat, dels que governen els designis d’aquest país i els del costat.
Aquest diumenge la Plaça de la Porxada oferia una d’aquelles contraposicions que reflecteixen la diversitat del país: d’un costat una convocatòria a ballar country es podia felicitar per l’èxit: molta gent; de l’altre una acció en favor del català a l’escola havia de veure com els de sempre reclamaven, molt sols, una immersió lingüística de solvència contrastada amb els anys.
Una demostració inequívoca del caràcter català predominat: al sofà posem la reivindicació com a foto de perfil al Facebook, escrivim al Twitter contra els qui volen negar la immersió lingüística i aixequem a categoria de dimonis, en fòrums i comentaris, als enemics de tan llustrada llengua. A l’hora de l’acció continuem al sofà i ja ho faran uns altres.
La de dissabte, o el no vull pagar, no són mostres úniques d’aquesta manca de coherència i compromís; en els darrers anys un munt de reivindicacions han estat poc seguides al carrer, tot i què motius en tenim de sobres. Són més els que s’aixopluguen a casa que els que mostren la cara. I així els que governen van fent, emparats en què les mostres no són representatives i esgrimint unes xifres de participació manipulades però que en cap cas són les que haurien de ser.
Amb els temps que corren és bo trobar activitats que serveixin per respirar i continuar a l’endemà. A la Porxada, l’èxit del Country, va demostrar ser-ne una. Però a la vegada és necessari que sorgeixin accions que mostrin el rebuig a polítiques, amagades sota retallades selectives, que posen en dubte els drets adquirits durant anys. I aquí la societat falla o fallen els què creuen que son més els que protesten.
Sí, o els emprenyats reals són menys dels que la comoditat de casa ofereix o els que estan d’acord amb aquestes polítiques són més dels que imaginem. Sigui com sigui segueix sorprenen aquest #paisdesacdegemecs en què protestar és econòmic i actuar esdevé feixuc. Millor seria que agaféssim els timbals grossos, sortíssim al carrer i féssim molt de soroll emulant a aquell del Bruc i convertint-nos en el #paisdelstimbalers. I sinó a acceptar, abaixar-se els pantalons i a esperar a la propera que ens l’endinyin.

3- POSICIONS POLÍTIQUES

De nou la societat civil per davant dels polítics i els agents socials. Els ciutadans s’avancen al govern, als partits, als sindicats i a les seves relacions amb el poder. No vull pagar esdevé una petita demostració d’una ciutadania cansada, esgotada, indignada i amb necessitat de passar a l’acció. I la resposta de la política, els seus legítims representants, obeeix a d’altres consideracions:
Convergència i Unió, el partit de govern continua amb el discurs de joc semàntic i ambigüitat de continguts. D’un costat, es posicionen comprensibles davant la reivindicació; de l’altre el conseller Puig amenaça amb tramitar sancions. Però, ¿què es pot esperar de qui ha tingut relacions com la del Sr. Homs o Macià Alavedra, expresidents del consell d’administració d’Abertis i, segons notícies, deu un munt de diners, com a partit, a la Caixa?.
Esquerra Republicana de Catalunya, ha fet costat a última hora a la iniciativa. Queda el dubte de si hi ha contribuït l’apropiació de la mateixa per part de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). De totes formes la incoherència entre les bases i la cúpula ha estat clara: els diputats de la formació, sempre segons declaracions d’Anna Simó, no tornaran els Teletacs que paguen tots els ciutadans.
Solidaritat Catalana per la Indepèndencia, ha fet l’aposta més forta. En tot moment ha denunciat la situació i ha fet campanya per l’èxit de la mobilització. Tan sols dubtar de si no ha actuat apropiant-se d’una iniciativa de la societat civil i fent-la servir com a eina per fer-se presents.
UGT, en una carta oficial del secretari general de la secció sindical UGT-Abertis demanava als "activistes" del moviment #novullpagar que "reconsiderin l'objecte de la protesta" i afegia “la vostra iniciativa, consistent en no pagar els peatges, involucra directament i negativa a companyes i companys que, lluny d’ésser responsables de les polítiques de tarificació de les d’infraestructures en el nostre país, són treballadors amb uns protocols i instruccions que s’adapten, en cada cas, a les situacions que es poden donar en el lloc de treball, també la que es genera amb la vostra iniciativa...”. I jo em pregunto, davant aquesta simplista retòrica, ¿quantes mobilitzacions coneix aquest senyor que no involucrin directament o indirectament a d’altres companys i companyes?

Al final ens hem de quedar amb la resposta social, com sempre els de sempre i massa pocs. Però també eren pocs els insubmisos i després els objectors i ara ja no existeix el servei militar obligatori, no?

Salut