L’anomena’t
oasis polític català ha estat sempre un miratge irreal amb nom de bellesa natural però
que no era més que un toll ple d’aigües tèrboles que de tan immòbils, per no
destapar el que hi havia al fons, ara han vessat la merda que contenien omplint
de ferum els voltants.
I
quan es remena la merda aquesta brolla esquitxant a dojo i deixant al descobert
la putrefacció i les misèries que amagava, desemmascarant als miserables que
per acció o omissió o les dues coses, mai es van preocupar de netejar.
Miserables
són aquells que mereixen el menyspreu i la indignació per la seva abjecció i
vilesa. La política catalana actual esta immersa en la misèria absoluta i es
mereix el grau de descrèdit i desafecció que la ciutadania li atorga. Els
partits, més representants de la partitocràcia absolutista què no de la
democràcia participativa, són lluny de la societat i juguen una partida
d’escacs on es creuen els reis d’una torre catalana exprimida utilitzant els
cavalls per les seves batalles i movent els alfils amilletats per acabar fotent als peons convertits en súbdits i fer
sostenible el seu tauler de joc on es reparteixen
els privilegis entre ells i els seus amics. No són tots, però pel que sembla
són masses.
I
als últims fets em
remeto. Convergència i Unió ha de respondre a la notificació oficial del jutge que investiga el cas
Palau de la Música
sobre la fiança de 3,2 milions d'euros que li ha imposat com a responsable
civil "a títol lucratiu" del saqueig. Però el que no haurà de fer és
comparèixer el president de la
Generalitat i de CDC, Artur Mas, per donar explicacions pel suposat finançament
irregular gràcies a la conxorxa trobada amb Esquerra Republicana de Catalunya que
ha votat també en contra d’aquesta presencia al Parlament. Cal recordar que ERC
ha vist els últims dies com un exconseller de governació i administracions públiques
de la seva formació era posat a presó sota acusació de traficar amb tabac.
Mentrestant el Partit Socialista de Catalunya cometia un error i no estava al cas al votar a favor
del corredor central i com a conseqüència en contra del corredor mediterrani.
Que petita es fa la C
de Catalunya davant les O i E del PSOE que fins i tot els encega i els despista.
Gairebé a l’uníson el portaveu del govern, Francesc Homs,
qualificava a Montoro de “macarra”, era ràpidament rectificat pel pactista
Duran i Lleida i el Partit Popular demanava la seva dimissió sense recordar el
famós “que se jodan” pel qual no van obrir boca acabant tot plegat amb la
rectificació del portaveu.
A Catalunya tenim un problema, i no és únicament Madrid o l’altisonant
3% de Maragall. Hi ha tota una generació de polítics i un sistema de partits
absolutament perduts i mancats de la credibilitat suficient per liderar el país
cap a la sortida del toll que cada vegada l’ofega més. Emmerdats en les seves
guerres, esmaperduts per trobar sortides a la crisi sense retallar i retallar,
teoritzant sobre un pacte fiscal impossible i buscant complicitats per amagar les presumptes misèries que els ha fet perdre ideologies, continguts i
formes.
No, no tot es culpa d’Espanya. A Catalunya, país de diables del
foc, s’ha de cremar molt per començar de nou i arribar a ser allò que volem i
necessitem.
Salut
