1.-L’EXPERIÈNCIA
L’expressió
“no vull pagar” pot semblar a ulls de molts una forma de passar, com un jeta qualsevol, de les obligacions. Però en el cas que ens ocupa, els peatges a
Catalunya, es significa com una manera de reivindicació davant un espoli a la
butxaca dels catalans que circulen pel nostre país. Aquestes vies, de suposat
luxe, es mostren en ocasions necessàries davant la manca d’alternatives en
condicions i molt allunyades de l’esperit del pagament com a retorn de la
inversió inicial. Tanmateix els que les utilitzen són sabedors de la diferencia
entre el cost de fer servir el cotxe aquí i el que suposa a la resta d’Espanya.
Val
a dir que personalment he participat aquest dimarts de manera solidaria, per
sort pateixo molt poc el cotxe. De cop i volta sóc a la crida d’ERC a
Granollers. Cinc cotxes esperen davant de la Bimbo per sortir en suposada caravana. Arribem a
Mollet on a l’estació de servei ens esperen una vintena més de vehicles.
Instruccions i de nou peu al pedal en direcció al peatge.
Som
puntuals. A les dotze estem immersos en una cua, d’altra banda molt típica en
tantes ocasions davant un peatge. El soroll dels clàxons i algun crit amenitzen
l’espera. Compto un centenar llarg de compromesos amb l’acció fent cua davant
l’opció de pagament amb modalitat de targeta. A poc a poc els cotxes van
avançant. Ja em toca a mi. No cal ni que vocalitzi la frase: no vull pagar. Una
senyoreta anota el numero de la matrícula, introdueix una targeta a la ranura
de la tan odiada màquina i la barrera s’aixeca posant el semàfor en verd.
Ja
ho he fet. Ja ho hem fet. Em noto alliberat: he estat conseqüent amb el que
penso. I no, no ho he fet per estalviar-me uns calés. Per això m’hauria quedat
a casa, no jugaria amb la possibilitat d’una multa i no m’hauria costat una
pasta la rebequeria, tal i com està el preu de la benzina. Ho he fet per
convicció.
2.-CONTRA #PAISDEPANDERETA,
#PAISDESACDEGEMECS
Però
coneixedor de la gent que érem, em pregunto, com en tantes altres ocasions: on
eren els altres?. Catalunya hauria de disposar de l’etiqueta #paisdesacdegemecs
per contraposar a la tan utilitzada #paisdepandereta espanyola, conferint-li el
mateix to despectiu, tot i el respecta cap als sacaires d’aquesta cornamusa
aeròfona típica catalana que acumula l’aire. Però és que l’aire, segons quines
instantànies ofereix la realitat, provoca una ofegant hiperventilació a qui
estima i creu en Catalunya, la seva cultura, tradicions i llengua o esdevé ferm
defensor dels drets socials i renega de la discriminació. Els catalans som de
gemegar molt i actuar poc; alcem masses gemecs per tan poc compromís davant
l’acció. I al final amb tan poca resposta social tot cau en el sac, aquest si
foradat, dels que governen els designis d’aquest país i els del costat.
Aquest
diumenge la Plaça
de la Porxada
oferia una d’aquelles contraposicions que reflecteixen la diversitat del país:
d’un costat una convocatòria a ballar country es podia felicitar per l’èxit: molta
gent; de l’altre una acció en favor del català a l’escola havia de veure com
els de sempre reclamaven, molt sols, una immersió lingüística de solvència
contrastada amb els anys.
Una
demostració inequívoca del caràcter català predominat: al sofà posem la
reivindicació com a foto de perfil al Facebook, escrivim al Twitter contra els
qui volen negar la immersió lingüística i aixequem a categoria de dimonis, en
fòrums i comentaris, als enemics de tan llustrada llengua. A l’hora de l’acció
continuem al sofà i ja ho faran uns altres.
La
de dissabte, o el no vull pagar, no són mostres úniques d’aquesta manca de
coherència i compromís; en els darrers anys un munt de reivindicacions han
estat poc seguides al carrer, tot i què motius en tenim de sobres. Són més els
que s’aixopluguen a casa que els que mostren la cara. I així els que governen
van fent, emparats en què les mostres no són representatives i esgrimint unes
xifres de participació manipulades però que en cap cas són les que haurien de
ser.
Amb
els temps que corren és bo trobar activitats que serveixin per respirar i
continuar a l’endemà. A la
Porxada , l’èxit del Country, va demostrar ser-ne una. Però a
la vegada és necessari que sorgeixin accions que mostrin el rebuig a
polítiques, amagades sota retallades selectives, que posen en dubte els drets
adquirits durant anys. I aquí la societat falla o fallen els què creuen que son
més els que protesten.
Sí,
o els emprenyats reals són menys dels que la comoditat de casa ofereix o els que
estan d’acord amb aquestes polítiques són més dels que imaginem. Sigui com
sigui segueix sorprenen aquest #paisdesacdegemecs en què protestar és econòmic
i actuar esdevé feixuc. Millor seria que agaféssim els timbals grossos,
sortíssim al carrer i féssim molt de soroll emulant a aquell del Bruc i
convertint-nos en el #paisdelstimbalers. I sinó a acceptar, abaixar-se els
pantalons i a esperar a la propera que ens l’endinyin.
3-
POSICIONS POLÍTIQUES
De
nou la societat civil per davant dels polítics i els agents socials. Els
ciutadans s’avancen al govern, als partits, als sindicats i a les seves
relacions amb el poder. No vull pagar esdevé una petita demostració d’una
ciutadania cansada, esgotada, indignada i amb necessitat de passar a l’acció. I
la resposta de la política, els seus legítims representants, obeeix a d’altres
consideracions:
Convergència
i Unió, el partit de govern
continua amb el discurs de joc semàntic i ambigüitat de continguts. D’un
costat, es posicionen comprensibles davant la reivindicació; de l’altre el
conseller Puig amenaça amb tramitar sancions. Però, ¿què es pot esperar de qui
ha tingut relacions com la del Sr. Homs o Macià Alavedra, expresidents del consell d’administració
d’Abertis i, segons notícies, deu un munt de diners, com a partit, a la Caixa?.
Esquerra
Republicana de Catalunya, ha fet
costat a última hora a la iniciativa. Queda el dubte de si hi ha contribuït
l’apropiació de la mateixa per part de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). De
totes formes la incoherència entre les bases i la cúpula ha estat clara: els
diputats de la formació, sempre segons declaracions d’Anna Simó, no tornaran
els Teletacs que paguen tots els ciutadans.
Solidaritat
Catalana per la
Indepèndencia ,
ha fet l’aposta més forta. En tot moment ha denunciat la situació i ha fet
campanya per l’èxit de la mobilització. Tan sols dubtar de si no ha actuat
apropiant-se d’una iniciativa de la societat civil i fent-la servir com a eina
per fer-se presents.
UGT,
en una carta oficial del
secretari general de la secció sindical UGT-Abertis demanava als
"activistes" del moviment #novullpagar que "reconsiderin l'objecte de la protesta" i afegia “la vostra iniciativa, consistent en no pagar
els peatges, involucra directament i negativa a companyes i companys que, lluny
d’ésser responsables de les polítiques de tarificació de les d’infraestructures
en el nostre país, són treballadors amb uns protocols i instruccions que
s’adapten, en cada cas, a les situacions que es poden donar en el lloc de
treball, també la que es genera amb la vostra iniciativa...”. I jo em
pregunto, davant aquesta simplista retòrica, ¿quantes mobilitzacions coneix
aquest senyor que no involucrin directament o indirectament a d’altres companys
i companyes?
Al
final ens hem de quedar amb la resposta social, com sempre els de sempre i
massa pocs. Però també eren pocs els insubmisos i després els objectors i ara
ja no existeix el servei militar obligatori, no?
Salut
