#NOVULLPAGAR

1.-L’EXPERIÈNCIA

L’expressió “no vull pagar” pot semblar a ulls de molts una forma de passar, com un jeta qualsevol, de les obligacions. Però en el cas que ens ocupa, els peatges a Catalunya, es significa com una manera de reivindicació davant un espoli a la butxaca dels catalans que circulen pel nostre país. Aquestes vies, de suposat luxe, es mostren en ocasions necessàries davant la manca d’alternatives en condicions i molt allunyades de l’esperit del pagament com a retorn de la inversió inicial. Tanmateix els que les utilitzen són sabedors de la diferencia entre el cost de fer servir el cotxe aquí i el que suposa a la resta d’Espanya.

Val a dir que personalment he participat aquest dimarts de manera solidaria, per sort pateixo molt poc el cotxe. De cop i volta sóc a la crida d’ERC a Granollers. Cinc cotxes esperen davant de la Bimbo per sortir en suposada caravana. Arribem a Mollet on a l’estació de servei ens esperen una vintena més de vehicles. Instruccions i de nou peu al pedal en direcció al peatge.

Som puntuals. A les dotze estem immersos en una cua, d’altra banda molt típica en tantes ocasions davant un peatge. El soroll dels clàxons i algun crit amenitzen l’espera. Compto un centenar llarg de compromesos amb l’acció fent cua davant l’opció de pagament amb modalitat de targeta. A poc a poc els cotxes van avançant. Ja em toca a mi. No cal ni que vocalitzi la frase: no vull pagar. Una senyoreta anota el numero de la matrícula, introdueix una targeta a la ranura de la tan odiada màquina i la barrera s’aixeca posant el semàfor en verd.

Ja ho he fet. Ja ho hem fet. Em noto alliberat: he estat conseqüent amb el que penso. I no, no ho he fet per estalviar-me uns calés. Per això m’hauria quedat a casa, no jugaria amb la possibilitat d’una multa i no m’hauria costat una pasta la rebequeria, tal i com està el preu de la benzina. Ho he fet per convicció.

2.-CONTRA #PAISDEPANDERETA, #PAISDESACDEGEMECS

Però coneixedor de la gent que érem, em pregunto, com en tantes altres ocasions: on eren els altres?. Catalunya hauria de disposar de l’etiqueta #paisdesacdegemecs per contraposar a la tan utilitzada #paisdepandereta espanyola, conferint-li el mateix to despectiu, tot i el respecta cap als sacaires d’aquesta cornamusa aeròfona típica catalana que acumula l’aire. Però és que l’aire, segons quines instantànies ofereix la realitat, provoca una ofegant hiperventilació a qui estima i creu en Catalunya, la seva cultura, tradicions i llengua o esdevé ferm defensor dels drets socials i renega de la discriminació. Els catalans som de gemegar molt i actuar poc; alcem masses gemecs per tan poc compromís davant l’acció. I al final amb tan poca resposta social tot cau en el sac, aquest si foradat, dels que governen els designis d’aquest país i els del costat.

Aquest diumenge la Plaça de la Porxada oferia una d’aquelles contraposicions que reflecteixen la diversitat del país: d’un costat una convocatòria a ballar country es podia felicitar per l’èxit: molta gent; de l’altre una acció en favor del català a l’escola havia de veure com els de sempre reclamaven, molt sols, una immersió lingüística de solvència contrastada amb els anys.

Una demostració inequívoca del caràcter català predominat: al sofà posem la reivindicació com a foto de perfil al Facebook, escrivim al Twitter contra els qui volen negar la immersió lingüística i aixequem a categoria de dimonis, en fòrums i comentaris, als enemics de tan llustrada llengua. A l’hora de l’acció continuem al sofà i ja ho faran uns altres.

La de dissabte, o el no vull pagar, no són mostres úniques d’aquesta manca de coherència i compromís; en els darrers anys un munt de reivindicacions han estat poc seguides al carrer, tot i què motius en tenim de sobres. Són més els que s’aixopluguen a casa que els que mostren la cara. I així els que governen van fent, emparats en què les mostres no són representatives i esgrimint unes xifres de participació manipulades però que en cap cas són les que haurien de ser.

Amb els temps que corren és bo trobar activitats que serveixin per respirar i continuar a l’endemà. A la Porxada, l’èxit del Country, va demostrar ser-ne una. Però a la vegada és necessari que sorgeixin accions que mostrin el rebuig a polítiques, amagades sota retallades selectives, que posen en dubte els drets adquirits durant anys. I aquí la societat falla o fallen els què creuen que son més els que protesten.

Sí, o els emprenyats reals són menys dels que la comoditat de casa ofereix o els que estan d’acord amb aquestes polítiques són més dels que imaginem. Sigui com sigui segueix sorprenen aquest #paisdesacdegemecs en què protestar és econòmic i actuar esdevé feixuc. Millor seria que agaféssim els timbals grossos, sortíssim al carrer i féssim molt de soroll emulant a aquell del Bruc i convertint-nos en el #paisdelstimbalers. I sinó a acceptar, abaixar-se els pantalons i a esperar a la propera que ens l’endinyin.

3- POSICIONS POLÍTIQUES

De nou la societat civil per davant dels polítics i els agents socials. Els ciutadans s’avancen al govern, als partits, als sindicats i a les seves relacions amb el poder. No vull pagar esdevé una petita demostració d’una ciutadania cansada, esgotada, indignada i amb necessitat de passar a l’acció. I la resposta de la política, els seus legítims representants, obeeix a d’altres consideracions:

Convergència i Unió, el partit de govern continua amb el discurs de joc semàntic i ambigüitat de continguts. D’un costat, es posicionen comprensibles davant la reivindicació; de l’altre el conseller Puig amenaça amb tramitar sancions. Però, ¿què es pot esperar de qui ha tingut relacions com la del Sr. Homs o Macià Alavedra, expresidents del consell d’administració d’Abertis i, segons notícies, deu un munt de diners, com a partit, a la Caixa?.

Esquerra Republicana de Catalunya, ha fet costat a última hora a la iniciativa. Queda el dubte de si hi ha contribuït l’apropiació de la mateixa per part de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). De totes formes la incoherència entre les bases i la cúpula ha estat clara: els diputats de la formació, sempre segons declaracions d’Anna Simó, no tornaran els Teletacs que paguen tots els ciutadans.

Solidaritat Catalana per la Indepèndencia, ha fet l’aposta més forta. En tot moment ha denunciat la situació i ha fet campanya per l’èxit de la mobilització. Tan sols dubtar de si no ha actuat apropiant-se d’una iniciativa de la societat civil i fent-la servir com a eina per fer-se presents.

UGT, en una carta oficial del secretari general de la secció sindical UGT-Abertis demanava als "activistes" del moviment #novullpagar que "reconsiderin l'objecte de la protesta" i afegia “la vostra iniciativa, consistent en no pagar els peatges, involucra directament i negativa a companyes i companys que, lluny d’ésser responsables de les polítiques de tarificació de les d’infraestructures en el nostre país, són treballadors amb uns protocols i instruccions que s’adapten, en cada cas, a les situacions que es poden donar en el lloc de treball, també la que es genera amb la vostra iniciativa...”. I jo em pregunto, davant aquesta simplista retòrica, ¿quantes mobilitzacions coneix aquest senyor que no involucrin directament o indirectament a d’altres companys i companyes?

Al final ens hem de quedar amb la resposta social, com sempre els de sempre i massa pocs. Però també eren pocs els insubmisos i després els objectors i ara ja no existeix el servei militar obligatori, no?

Salut