XIULETS, ÀGUILES I NOVA INQUISICIÓ

Esportivament la final de la copa del rei es va sentenciar en només tres minuts, els que va tardar Pedro en reivindicar-se i posar als blaugranes per davant. En el minut 20 Messi distanciava encara més el marcador fent justícia a la supremacia del joc culé, per de nou Pedro sentenciar en el 25. Una primera part esplèndida dels de Guardiola, exhibint una altra vegada aquella asfixiant pressió a la sortida de la pilota del contrari i donant pas a uns posteriors 45 minuts soporífers de desenllaç conegut feia estona: Xavi aixecava el 14è títol de 19 d’aquest cicle. Avui, de nou, i hauríem d’anar acabant amb el #graciespep, festa de celebració i comiat a Guardiola. Marcador a cero per rebre a Tito Vilanova.

El partit va durar gairebé el mateix que l’himne espanyol o la xiulada, grans protagonistes prèvies de la final. La política va estar la gran derrotada (en credibilitat) i va embrutar la dosi d’opi del poble (futbol).

Conèixer, per part de la Sra. Esperanza Aguirre, l’anunci d’una xiulada de protesta a l’himne espanyol o la monarquia en un esdeveniment esportiu (llibertat d’expressió) i engegar una campanya per callar-la (censura) amb l’únic propòsit de desviar l’atenció de l’engany dels 2000 milions de dèficit tapats per la Comunidad de Madrid, ens la presenta com una gran depredadora de la política però a la vegada com una incendiaria plena d’irresponsabilitat i temeritat.

Convertida en la nova inquisidora general va animar a les hostes dels guardians de l’ortodòxia del regne espanyol a reclamar, com feia l’antic Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició des del 1478 en defensa del catolicisme, el restabliment de la unitat nacional (llavors era la religiosa) i acabar amb la poderosa minoria nacionalista (en aquella època els judeoconversos).

Armat l’exèrcit inquisidor amb un potent equip de so de 100.000 watts i la clara intenció de callar boques en el moment de l’ofici, la previsió per evitar problemes va portar a un munt d’escorcolls per requisar qualsevol símbol de preocupant incitació a la violència (xiulets, pancartes de Catalonia is not Spain o estelades) mentre, per demostrar la seva existència es permetia una manifestació plena d’àguiles, braços i mans aixecades o signes de clares referències feixistes.

Ressuscitant a Tomas de Torquemada, Esperanza Aguirre va promulgar les seves consignes com si d’una bula antiga es tractés (Exigit sinceras devotionis affectus)  i tots varem caure en la seva ensarronada. Mentre oblidàvem la falsedat dels números i ens centràvem en pronunciar abruptes sobre les seves declaracions cap a la censura, ella reia a barballera estesa. Finalment, com sol ser present en les prepotències que s’originen més per les debilitats que les capacitats, va evitar l’hora de la missa deixant sol al seu respectat príncep suportar l’augmentada xiulada i els càntics animalistes en suport als elefants fruits de la provocació.

Al final, les imatges del camp van provocar menys preocupació i repulsa que les de la manifestació paral·lela. Però en cap cas por: eren molts més els que xiulaven que els que mostraven l’àguila i aixecaven la mà oberta. I si a la Sra. Aguirre li fa més por la primera hauria de repassar els seus valors democràtics ja que els esta oblidant (si els ha tingut mai).

Salut