AQUESTA ESPANYA EM DOL

Legalment som espanyols, ens agradi o no, ens en sentim o no, ens ompli o ens buidi. I mentre sigui així, aquesta Espanya a la que pertanyem (voluntària o involuntàriament) ens hauria de doldre; doldre tant que ens produís rebuig i fàstic.

Aquesta és l’Espanya dels polítics amics de la banca o d’una banca de directius amics dels polítics que enfonsen el sistema, marxen indemnes i demanen una ajuda (comunista) quan els beneficis (capitalistes) no permeten pagar i es donen el luxe de seguir desnonant famílies en una situació insostenible davant hipoteques abusives (especulació).

L’Espanya de les tisores per retallar la carn (magra) de l’educació i la (malalta) sanitat però del plat de sopa (tres estrelles Michelin) per les entitats bancàries més míseres, la tauromàquia o la cúpula d’una església massa privilegiada per un país laic.

La de l’augment d’impostos i taxes per a tots però de màniga ampla davant els rics i les seves sicavs, els clubs de futbol (i el seu milionari deute amb hisenda i la seguretat social) o l’aberrant exempció de l’IBI a un dels més grans terratinents, l’església, que encara es permet amenaçar dient que Càrites en sortiria perjudicada (la seva aportació és menor del 2% del total dels ingressos d’aquesta excepcional entitat).

Aquesta Espanya que ens obliga a pagar en benefici de tots però beneficia als que no han pagat amb una amnistia fiscal per aquells diners amagats d’un únic beneficiari. La del malbaratament de fons públics a la valenciana, les trampes a la madrilenya o de la corrupció catalana del 3%. La de la llotja del Bernabeu com a centre de negocis especulatius d’edificis torts, carreteres que porten enlloc o trens d’alta velocitat que moren de desídia.

L’Espanya de la justícia igual per tothom però diferent per gendres reials de mà ample, Millet’s de butxaca rebentada, de viatjats com Carlos Divar o d’elegants Camps. La d’un Tribunal Constitucional que amb titulars morts o caducs pot rebutjar un estatut aprovat per un parlament i un congreso escollits pel poble o d’un govern que pretén multar sense arguments a qui no vol pagar la injustícia dels peatges catalans.

Sí, aquesta és l’Espanya de l’Aznar i les seves sabates damunt de la taula o traient pit a les Azores; la del Zapatero del més del mateix o l’actual del Rajoy del res del que havia de ser per acabar essent el que vulgui l’Europa més alemanya. La de les gràcies anticatalanes de significat guany de vots i la dels vots cap a uns catalans que continuen divagant sobre el camí a seguir.

L’Espanya de l’Esperança més preocupada pels xiulets contra un monarca mata elefants i un país que no respecta ningú (encara que no la xiulin però li fotin YPF o li enviïn auditors externs per què no se la creuen) mentre fa veure que no ens ha enganyat amb el dèficit de la seva comunitat i com a premi assolirà posar 100000 watts de potencia (ni els Rolling Stones) a la censura de fer callar les veus discordants.

La de la Belen Esteban, el Jorge Javier Vázquez, la Karmele Marchante, els Gran Hermano o els supervivents d’una illa. La de la Buena Ley, el Roncero o el quiero ser torero de defensa a un sagnant espectacle.

Aquesta és l’Espanya què ens hauria d’avergonyir, provocar rebuig, fàstic i arcades (tan als que hi son per gust com als que no tenen ganes de ser-hi però hi son). Aquesta ja no és ni tan sols l’Espanya de pandereta, és l’Espanya dels corruptes, els vividors, els especuladors i les marionetes.

Salut