Ismael
es posa les ulleres negres per sortir del despatx. Camina amb el cap cot,
baixant els ulls. Avergonyit. Humiliat. Es sap culpable. Sap d’altres
culpables. S’enfonsa. Les llàgrimes inunden els seus ulls. Ella també haurà de
saber-ho. Ella és menys culpable. Serà culpable igual. El menut també ho sabrà.
Ell si que no és culpable en absolut.
Impotent.
Indignat. Rabiós. Marxa. Gira la cara, reconeix el nom i no en té cap dubte:
ells també haurien d’assumir la seva part de culpa i fer-li més fàcil.
Ismael
havia abandonat els estudis cridat per una suculenta oferta de treball.
Contracte temporal. Amb el temps havia generat la confiança necessària.
Indefinit. Il·lusions a flor de pell. L’Ariadna també tenia feina feia temps. Eren
joves. De futur esperançador i present segur. La quimera de la vida en comú
s’obria pas. Necessitat d’una llar de dret constitucional. Treball de recerca.
Pis escollit. Molt car. Igual de car que la majoria. Manca de diners. Una caixa
disposada a deixar-los. Aquests i una mica més. Potser masses? Un comercial de
banc jove. Un munt de xifres. Molts papers i condicions. Un notari. Signat. El
pis és d’ells, bé del banc, però serà d’ells en 40 anys.
En
dos anys el niu creix. Donen la benvinguda al Jordi. Ja són una família. Riuen.
Pateixen. Dormen poc. Discuteixen abraçats. S’abracen sense discutir. La
felicitat s’apodera d’ells.
El
temps passa a casa de l’Ismael. Passa a totes les cases. El tsunami econòmic
truca a la porta del costat. Ells tenen sort. No han perdut la feina. De cop un
timbre els desperta. L’Ismael ja no té treball. L’Ariadna si, però li retallen
el sou. La hipoteca puja. El mes s’allarga per un sou i curt. El cicle negatiu
ha arribat. S’acumulen els impagaments. Negocia amb el banc. El banc no vol
negociar. Entra a la sucursal, surt derrotat i es posa les ulleres. Buscarà més
solucions. No les trobarà. Perdrà casa seva.
Mentre
a casa veïna el temps també ha passat. Hi ha hagut matrimonis però han caigut
igual. Les hipoteques anomenades tòxiques se’ls ha menjat. Bankia, com tantes
altres famílies, no arribarà a final de mes. Ells, a diferencia de l'Ismael, han enganyat en els números. La
situació, com la de l’Ismael, és límit. Tancats en un habitacle busquen solució.
No porten ulleres. Estan segurs de no sortir amb llàgrimes als ulls. No abaixaren
al cap. Desvergonyits. Amb orgull. L’estat ofereix 23500 milions d’euros per què
no perdin la casa. Surten de la sucursal (Ministeri), victoriosos i sense el
cap cot.
El
Ismael no és molt llest. Treballador si. Mira el diari. Indignat fa números.
23500 milions dividit entre 150000 euros eliminarien les hipoteques de 156667
famílies i aquests diners arribarien igual al banc. L’estat seria el nou propietari
i disposaria de la possibilitat d’oferir-los en règim de lloguer amb opció a
compra. Seria una possibilitat. No sempre estarà tan ofegat. Se’n sortirà. Mai
ha vist l’ampolla mig plena. El deixaran? Sense pis i amb un deute de per vida.
Difícil. Tan estúpids són els que ens governen? O també tenen grans hipoteques?
Pensa
en immolar-se davant de l’ajuntament. Ho descarta. És lluitador i il·lús. Creu
que demà tornarà a sortir el sol i il·luminarà als qui decideixen sobre les
nostres vides. Acabaran triant les persones abans que als bancs. Escolliran a l’Ismael
abans que a Bankia. Li donaran una nova oportunitat.
Un
amic més realista el veu: obre els ulls Ismael!!! Demana ajuda a la PAH més propera!!! Ells si que
pensen en tu. Oblida als que viuen de tu.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.