MARXAR D’ESPANYA ÉS MARXAR D’ÀFRICA?

“Una Catalunya independent seria un país més gran i ric. Marxar d’Espanya és marxar d’Àfrica”.

Aquesta sentencia sense argumentar és tan ridícula, demagoga i simplista com la que va pronunciar el dimarts el primer secretari del PSc, Pere Navarro: “una Catalunya independent seria un país més petit i més pobre (...) Marxar d’Espanya és marxar d’Europa”.

El líder del socialisme català ha posat de nou la c de les sigles del seu partit en minúscula. Greu errada estratègica en un moment en què la ciutadania catalana en general és més conscient que mai de l’ofec a què està sotmetent Espanya al nostre país. El PSc no es pot permetre més errors, i el comés pel seu primer secretari és una demostració de la necessitat de continuar buscant capitost i discurs per un partit necessari i amb vocació de govern.

Fent un acte de fe, vull pensar que el Sr. Navarro disposa de xifres per realitzar aquesta afirmació. En tot cas les que coneix ell s’allunyen molt de les que jo vull creure. No entraré ara en una discussió numèrica (de balanços, balances i comptes d’explotació), què últimament s’han significat com una obra abstracta de línies asimètriques segons qui pinta. Escollir és un acte de llibertat. Ara bé, amb 16.000 milions d’euros aquí o allà, els rics (o menys pobres) són uns o altres. 

Però el que em deixa més perplex de l’afirmació és que Catalunya seria més petita. ¿Què potser amb la independència extraviaríem Lleida? ¿Ens intervindrien també la costa litoral barcelonina? ¿Ens podrien robar Girona? O potser en un descuit, ¿ens oblidaríem de les Cases d’Alcanar (últim poble del sud de Catalunya)? Tal vegada es refereix a la decisió de gent com ell, tot i imaginar-nos sobirans en un país inclusiu i divers, ¿marxarien disminuint la població?.

Per acabar amenaça amb no ser d’Europa. Una Catalunya més rica (opinió personal) i idèntica en límits geogràfics (fet indiscutible), seria cridada, volguda i respectada per la comunitat. En tot cas seria qüestió de temps.

Per cert Sr. Pere Navarro: això de ser ric i gran és d’abans de la crisi. Ara el que ha quedat clar és que la millor opció és ser més petit i/o tenir menys que no pas no ser. No ha après res en aquests últims anys.

Necessitem ser nosaltres, tant si som petits com grans, rics com pobres. Com deia Pablo Neruda: “algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas”. Cada dia hi som més a prop.

Salut