dijous, 3 de maig de 2012

MAL PERDRE, MAL GUANYAR


El Reial Madrid es va proclamar ahir campió de lliga en guanyar al camp de l’Athletic de Bilbao per tres a cero i certificar matemàticament la primera posició del campionat a la regularitat. Els lleons bascos es van significar poc ferotges per evitar escoltar els crits d’alegria d’uns jugadors blancs àvids de celebracions. En vint minuts el Madrid havia fallat una pena màxima i havia marcat dos gols que certificaven el seu triomf. Avui celebració a la capital per entregar un trofeu a la seva afició que farien bé no deixar-li tocar, per sort crec que encara no disposaran de la replica, a Sergio Ramos.
Fora de context, els números que acredita el campió el fan mereixedor de tal distinció. Durant la temporada han sortit victoriosos de tots els camps dels campions de lliga a excepció del Deportivo de la Coruña, ara a segona, inclòs el Camp Nou, on fa pocs dies i en la setmana tràgica, el Barça va perdre definitivament la lliga. Han marcat 115 gols en 35 partits i estan en disposició de sumar 100 punts en total.
Però les veritats no sempre són absolutes. Dues frases de Guardiola en la roda de premsa posterior al partit del Camp Nou contra el Màlaga (4-1), entreveuen que existeix una segona versió del resultat: “em sap greu per les penes màximes, ara no ens fan falta, és una mica tard” o “han passat moltíssimes coses amagades pel nostre silenci”. Aquesta darrera intueix una crítica pròpia o cap a la directiva?
El silenci atorga i per tan ara toca ser coherents i felicitar al rival. Un rival, això sí, què a la Catedral va demostrar ser fidel a la dita de Cicerón: “la victòria és per naturalesa insolent i arrogant”. No sempre és així, però en el cas del Madrid de Mourinho, habitualment és així.
Era conegut el mal perdre, demostrat en infinitat d’ocasions, dels de Mourinho. El villarato repetitiu, les acusacions de dopatge, el calendari... Tot excuses per no fer autocrítica i evidenciar la més típica de les sortides espanyoles davant els errors: és culpa d’altres.
Però ahir el, ja desacreditat, senyorio blanc va fer un nou pas enrere. Ni en la celebració van estar elegants. Un enfurismat Cristiano Ronaldo, submergit en la seva guerra golejadora particular amb Messi, va dedicar una botifarra, gest obscè, al jugador bilbaí Javier Martínez així com no es va tallar al desafiar a l’afició local en assenyalar en reiterades ocasions l’escut del seu club i l’anagrama de la lliga. Mourinho, sabedor de que es podia posar la medalla, aquest cop si va fer la roda de premsa prèvia i com no la posterior i va tornar a deixar entreveure la seva fixació cap el club català, que ratlla la paranoia obsessiva, declarant que el Barça “ha guanyat tots els seus partits, amb algun penal així, així...” i recordant, sempre es fa autopublicitat, el seu setè triomf en diferents lligues europees.
Aquest Madrid serà campió en els números aquest any, però la seva derrota en imatge, educació i credibilitat és molt més gran. Durant els darrers anys han pagat un alt preu per un parell de títols. Hi ha victòries agries i derrotes dolces.
Avui tan els seguidors del Barça com els del Madrid haurien de recordar una cita anònima: “no tot el guanyat és victòria ni tot el perdut és derrota”.
Salut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.