SENSE ESPERANZA, ESPERANÇATS

"Aguirre ha estat un animal polític dels que no deixen indiferent. Un depredador de la imatge pública, del populisme cap als qui sabia que l’escoltaven i devoradora de majories absolutes. Una administradora de la cosa pública que, a similitud  de Stoitxkov o Hugo Sánchez, omplien a cabassos veneració i menyspreu, ràbia i complaença, amor i odi."

PER LLEGIR L'ARTICLE COMPLERT
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/sense-esperanza-esperancats-68032.html

MAL PERDRE, MAL GUANYAR

El Reial Madrid es va proclamar ahir campió de lliga en guanyar al camp de l’Athletic de Bilbao per tres a cero i certificar matemàticament la primera posició del campionat a la regularitat. Els lleons bascos es van significar poc ferotges per evitar escoltar els crits d’alegria d’uns jugadors blancs àvids de celebracions. En vint minuts el Madrid havia fallat una pena màxima i havia marcat dos gols que certificaven el seu triomf. Avui celebració a la capital per entregar un trofeu a la seva afició que farien bé no deixar-li tocar, per sort crec que encara no disposaran de la replica, a Sergio Ramos.

Fora de context, els números que acredita el campió el fan mereixedor de tal distinció. Durant la temporada han sortit victoriosos de tots els camps dels campions de lliga a excepció del Deportivo de la Coruña, ara a segona, inclòs el Camp Nou, on fa pocs dies i en la setmana tràgica, el Barça va perdre definitivament la lliga. Han marcat 115 gols en 35 partits i estan en disposició de sumar 100 punts en total.

Però les veritats no sempre són absolutes. Dues frases de Guardiola en la roda de premsa posterior al partit del Camp Nou contra el Màlaga (4-1), entreveuen que existeix una segona versió del resultat: “em sap greu per les penes màximes, ara no ens fan falta, és una mica tard” o “han passat moltíssimes coses amagades pel nostre silenci”. Aquesta darrera intueix una crítica pròpia o cap a la directiva?

El silenci atorga i per tan ara toca ser coherents i felicitar al rival. Un rival, això sí, què a la Catedral va demostrar ser fidel a la dita de Cicerón: “la victòria és per naturalesa insolent i arrogant”. No sempre és així, però en el cas del Madrid de Mourinho, habitualment és així.

Era conegut el mal perdre, demostrat en infinitat d’ocasions, dels de Mourinho. El villarato repetitiu, les acusacions de dopatge, el calendari... Tot excuses per no fer autocrítica i evidenciar la més típica de les sortides espanyoles davant els errors: és culpa d’altres.

Però ahir el, ja desacreditat, senyorio blanc va fer un nou pas enrere. Ni en la celebració van estar elegants. Un enfurismat Cristiano Ronaldo, submergit en la seva guerra golejadora particular amb Messi, va dedicar una botifarra, gest obscè, al jugador bilbaí Javier Martínez així com no es va tallar al desafiar a l’afició local en assenyalar en reiterades ocasions l’escut del seu club i l’anagrama de la lliga. Mourinho, sabedor de que es podia posar la medalla, aquest cop si va fer la roda de premsa prèvia i com no la posterior i va tornar a deixar entreveure la seva fixació cap el club català, que ratlla la paranoia obsessiva, declarant que el Barça “ha guanyat tots els seus partits, amb algun penal així, així...” i recordant, sempre es fa autopublicitat, el seu setè triomf en diferents lligues europees.

Aquest Madrid serà campió en els números aquest any, però la seva derrota en imatge, educació i credibilitat és molt més gran. Durant els darrers anys han pagat un alt preu per un parell de títols. Hi ha victòries agries i derrotes dolces.

Avui tan els seguidors del Barça com els del Madrid haurien de recordar una cita anònima: “no tot el guanyat és victòria ni tot el perdut és derrota”.

Salut

DESMUNTANT EL TÒPIC DE LA LIBERALITZACIÓ HORARIA DEL COMERÇ

El mot tòpic designa aquella expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit. La societat és plena de clixés: país de toros, sol i flamenc; totes les guapes són estúpides; els negres la tenen gran; els catalans son avars; a Andalusia ningú treballa... Un munt de descripcions que responen a generalitzacions molt simplistes i amb nul·la o escassa base científica que gairebé tots hem emprat en una o altra ocasió.

Últimament la frase, que un estudi converteix en farsa, “la liberalització d’horaris comercials comportaria creixement econòmic i creació de llocs de treball”, hauria de ser declarada candidata a entrar en aquesta llarga llista de tòpics. Una comparació sobre l’impacte de la crisi en el comerç de Catalunya, Madrid i la resta d’Espanya desmunta l’argument i obre les suposicions sobre els veritables motius d’una decisió com aquesta.

Les dades, sempre segons la Confederació de Comerç de Catalunya (CCC), semblen contundents: entre el 2008 i el 2010 la pèrdua de negoci a Espanya és del 8%, a Catalunya del 4,91% i a Madrid del 17,34%; el tancament de locals comercials segueix la mateixa tendència: a Catalunya en aquest període baixada de persianes del 2,94% de locals; a Madrid el 7,97%; finalment en llocs de treball, Madrid ha perdut el 13,7% d’ocupació mentre que Catalunya només el 0,1%. Aquests números refusen els arguments més utilitzats per a la seva aplicació.

Ni aporta més negoci, ni crea més ni millor ocupació. I el que ens hem de preguntar és, a quins interessos respon aquesta suposada necessitat? D’una banda el poder i interessos de les grans multinacionals i cadenes del comerç semblen ser molt presents amb la finalitat d’imposar un model comercial que els afavoreixi i signifiqui la major destrucció de petit comerç possible assolint la major quota de mercat. D’altra, la suposada necessitat de temps per dedicar a les compres d’una ciutadania mancada de suficient informació del veritable canvi en el model de ciutat implícita en una decisió com aquesta.

A ben segur aquest és un debat obert d’interessos creuats i posicions diverses de difícil consens. Però aquí no estem tan sols proposant un canvi de model comercial; estem abocant per un canvi de model social i d’estructura de ciutats. I a mi personalment la proposta de les multinacionals pels noms anglesos, la monotonia dels locals i el passeig, el tracte generalista enfront del personal, el desarrelament del compromís comercial envers l’entorn i la precarietat dels llocs de treball, no m’agrada.

Millor seria per fer créixer el sector, una bona política administrativa amb menys traves i més àgil o crèdits tous.

Salut

Veure noticia relacionada

LA LLIGA ÉS BLAUGRANA

Deia Piqué: “pel Madrid la lliga es farà molt llarga”. Quanta raó tenia! Deia Guardiola: “aquesta lliga és impossible guanyar-la”. Estava equivocat! Per una vegada els designis del totpoderós líder espiritual blaugrana no han fet justícia a la realitat. La lliga és oberta a qualsevol pronòstic, fet que el passat 12 de febrer, quan el Reial Madrid assolia 10 punts d’avantatge, esdevenia un objectiu utòpic pels seguidors del conjunt català.

Tres empats blancs, davant Màlaga, Vila-real i València, han reduït la distancia fins a només quatre punts. Una diferencia escassa si es té present que els madrilenys han de visitar el Camp Nou i fer front a un calendari més complicat. La propera jornada els portarà a jugar 90 minuts al Vicente Calderon, un camp relativament fàcil per ells en situació normal. Però aguantaran la pressió psicològica a la que es veuran sotmesos?

El Barça jugarà abans, i si el resultat no nega les prediccions esperades, dormirà a un sol punt. Això els convertirà, demà, virtualment en campions de lliga, si es miren les probabilitats de victòria per uns i altres, segons resultats anteriors, en l’enfrontament cara a cara del proper 22 d’abril. Serà capaç el Reial Madrid d’obviar aquest fet dimecres?

La lliga és ja blaugrana, la tenen a tocar i serà molt difícil que s’escapi. La roda de premsa del passat diumenge al Santiago Bernabeu ho deixa clar. La por s’ha apoderat de la casa blanca. Mourinho va enviar a la marioneta Karanka a donar la cara. Ell, que anteriorment havia sentenciat que quan perdien sempre era la seva persona la que sortia a atendre als mitjans de comunicació, només va ser capaç de moure els fils del ninot. Una mostra de debilitat al no disposar de cap altre argument que el repetitiu i cansí de l’arbitratge. Una reiteració d’ultratge a la competició i de deslleialtat a l’intel·ligència davant la pèssima oratòria del segon entrenador.

Però l’ànsia i el pànic son presents també en l’equip i la gespa. O no ho és què el trastocat Pepe agredeixi a un company quan les connexions elèctriques del seu cervell provoquen un fals contacte? Davant la basarda que els produeix la viabilitat d’arribar al Camp Nou amb la possibilitat de sortir per darrera en la classificació, els jugadors blancs van mostrar incapacitat per endur-se els tres punts en un partit en què el gol no va arribar amb la celeritat necessària per gaudir de certa tranquil·litat.

A l’altre banda la progressió és absolutament oposada. Cada cop més confiat en les seves possibilitats, el Barça, de la mà d’un inigualable Leo Messi, 23 gols en els últims 12 enfrontaments, madura els partits a base de paciència i joc. Necessitarem temps per adonar-nos del que estem vivint amb aquest noi.

Sí, el campionat és més a prop dels catalans que dels madrilenys. Però no està tot dit. Aquest Madrid es mereix el respecte propi del gran rival, i farà bé Guardiola, en el supòsit d’atrapar-los, de no deixar caure als seus en un relaxament. Avui ho tenen més fàcil que ahir, però demà les coses poden canviar.

Ara bé, el campió d’aquesta lliga serà aquell que disposi de la mentalitat suficient per fer front a la pressió de les properes set jornades. El títol es jugarà més al cap que a les cames. I en això avui te avantatge el Barça.

Seran campions, i alguns hauran de pagar sopars jugats alegrement per la boca però pensats com a conseqüència d’allò que surt pel cul: la caguera.
Soc plenament conscient que a Guardiola no li agrada aquesta eufòria desbordant i ens demana austeritat, a mi i a tots. Però estic fins els collons de retallades. Deia Valdano: “el futbol és lo más importante de lo que menos importancia tiene”. I té tota la raó. Per això, aquí que retallin ell i els jugadors, ensenyant als polítics com donar exemple. A mi que em deixin seguir fent volar les il·lusions sense retallar-me les ales per una lliga blaugrana. 

Salut

MERDA DE PAÍS QUE PERMET AIXÒ

Granollers a 24 d'Agost del 2011

Retrocés als anys 80, 1985 per ser més exactes. Primer pla de sanejament del futbol espanyol. Més de 20.000 milions de les antigues pessetes amb càrrec als ingressos de les travesses i aportats pel govern espanyol per arreglar el deute dels clubs de futbol.

Miro endavant. Anys 90. Els números vermells, del mimat món de la pilota, van arribar als 40.000 milions de pessetes. Eren molts abans, els van doblar més tard. De nou el nostre govern al rescat. Nova llei de l’esport i obligació, a la majoria dels clubs, a convertir-se en societats anònimes esportives. Només quatre van escapar a la transformació: Barça, Madrid, Athletic de Bilbao i Osasuna. Deute cancel·lat. Ja portem 60.000 milions.

A dia d’avui la xifra de l’endeutament del futbol espanyol és un misteri. Això no evita una xifra més o menys consensuada: 3.526 milions d’euros. Supera el mig bilió de pessetes. Reconeixement per la meva part de la capacitat de superació de tots ells. Però anem al que realment m’interessa, els deutes entre societats privades no forma part del discurs que ara m’ocupa, tot i que em preocupa.

S’estima que el deute amb hisenda (útlima dada existent del 2008), que diuen som tots i almenys a mi m’ho recorden molt sovint, és de 694 milions d’euros. Agafo la calculadora. Escric la xifra. 694.000.000 x 166,386 pessetes igual a 115.471.884.000. Torno a escriure, ¿m’hauré equivocat?. La mateixa quantitat.

Em considero amant blaugrana. Més blaugrana que futbolero, però tot i així seguidor d’aquest esport. Però estic emprenyat, indignat, enfadat. Bé millor dit, molt emprenyat, molt indignat i molt enfadat. Tinc sensació de discriminació, de ser infravalorat per poca cosa. M’envaeixen aires d’injustícia, de vulneració del tots som iguals.

Jo també tinc una societat. Petita, millor dit minúscula, però és la meva. Fins a dia d’avui he pagat religiosament a hisenda. He complert amb les meves obligacions amb tothom, recordo el lema de que ella som tots. Sóc conscient que ho haig de fer per la supervivència del benestar amb què ens hem dotat com a societat. I estic segur que si un dia es produeix un retràs d’un minut en el pagament seré àmpliament informat del fet per després ser-me ràpidament sol·licitat el seu abonament i perseguit amb responsabilitats personals si no ho faig.

Ara veig que no és per tots iguals. Hi ha qui per, entre altres raons pagar el benestar excessiu i abusiu d’alguns dels seus treballadors, no pensen en que no podrem pagar el de tots. I no passa res.

Fins els collons de la inoperància de les institucions públiques amb els morosos del futbol. Vull que els tractin com a mi, com a vosaltres, com a tants i tants dels pobres que no tenim dret a queixar-nos en aquest país. Vull aixecar la veu reclamant que es comencin a aplicar descensos de categoria a aquells que no compleixen amb els pagaments als que estem obligats tots. Vull que es busquin responsables del desfalc a la societat dins aquests clubs. Arribada la necessitat, dissolució de les societats anònimes esportives que no compleixin amb els mínims exigibles com  qualsevol altra societat, ja sigui anònima o limitada. Necessito que siguin com jo per saber-me igual.

Merda de país aquest que ha de fer retallades en educació, sanitat i prestacions socials i permet una morositat com aquesta.

Però amb la religió del futbol hem topat. O no recordem el cas del Sevilla i el Celta. Pressió social, por dels que manen, legalitat incomplerta.

Algú ha de posar ordre, control i aplicar la llei en aquesta religió per què no passi com en d’altres en temps no massa llunyans.

Salut

¿FUTBOLISTES INDIGNATS?

Granollers a 14 d'Agost del 2011

A les mans m’arriba un exemplar del Periodico en castellà. Fullejo. Secció esports i un titular: “Los futbolistas españoles también se indignan”. La mare que m’ha parit!. Jo si que m’indigno amb aquest titular.

Resulta que l’AFE (Asociación de Futbolistas Españoles), segons paraules del seu president Luis Rubiales, ha engegat una mesura de força i amenaça amb convocatòria de vaga. Això posa en perill l’inici de la lliga el proper dia 20. Deu ser de les poques vagues, i mira que hi ha motius per fer-ne, que es produeixen durant les vacances. El motiu: els deutes de molts clubs als seus jugadors. Ni més ni menys que 50 milions d’euros durant l’última temporada. Més de 200 jugadors afectats. No els falten raons. El futbol esta endeutat fins el coll. Sis equips de primera iniciaran la lliga immersos en un concurs de creditors. Veure article anterior “el futbol se’n va a la merda”.

“Cabreados, enojados, irritados, molestos, enfadados...”. Qualsevol m’hauria servit. “Indignados” no, no ho accepto.
Aquesta accepció avui i en aquest país, té massa significat. Desprès del 15M el indignat és aquell que lluita per uns ideals genèrics, globals. Reclama una societat més justa, solidaria i tolerant. Busca fórmules per acabar amb les diferencies entre països avançats, emergents i subdesenvolupats. Necessita donar resposta a l’explotació infantil, a les discriminacions i la violència de gènere o ètnica. Denuncia els abusos dels mercats de valors, de la banca, d’allò merament especulatiu. Vol treballar per una democràcia més participativa, uns partits més oberts i uns polítics  més sensibles amb la realitat del poble. Creu en unes retallades abans de les altres. I així...

En el cas de tots aquests professionals de la pilota jo faria el mateix. Els clubs han de pagar el que van signar. Tenen el meu respecte, suport i solidaritat. Però a cap d’ells els he vist a les manifestacions, a les acampades, a les assemblees. No els hi demano. Però tampoc he vist declaració escrita o visual donant suport a les reclamacions i posant la cara del món del futbol al costat d’un moviment que comptava amb tant de suport ciutadà i amb el que en molts arguments, si haguessin estat atents, si haurien identificat. Avui ells també reben les conseqüències d'aquest sistema.

Per tant el senyor Casillas com a portaveu, però val per qualsevol dels altres, serà un cabrejat però en cap cas un indignat. Javier Poves, futbolista retirat als 24 anys del Sporting si que és un indignat.

Salut

BENVINGUT SANT PARE, ARA NOMES CINC MINUTS I AVALL

Granollers a 12 d'Agost del 2011

És summament fàcil en l’actualitat fer burles i simplificacions sobre els catòlics i/o l’església i jo no vull caure en la temptació.

És d’una arbitrarietat absoluta identificar a tots amb uns quants del Vaticà. Som terriblement parcials allunyant-nos del col·lectiu per uns pocs de la cúpula i oblidant-nos d’uns molts com Càrites, entitats d’acció caritativa i social. Els pocs reflexionen des de la llunyania, els molts treballen des de la proximitat.

Fem discursos gratuïts quan parlem de l’opulència del vaticà i oblidem l’austeritat de persones com Madre Teresa de Calcuta o Vicente Ferrer. Som injustos quan qualifiquem de llunyans els missatges de l’església davant la realitat social i no escoltem al Pare Manel. És immerescut quan ens fixem nomes en els noms de la burocràcia i ignorem l’anonimat dels que lluiten i treballen, no per jutjar sinó per acompanyar i ajudar en les desgràcies a tants com tu o jo. Ells també formen part d'aquesta esglèsia i jo vull discernir entre uns i altres. Puc acostar-me als propers i allunyar-me dels distanciats.    

Avui dono per endavant la benvinguda al Sant Pare, Benedictí XVI, a Madrid sense més, com a qualsevol altre autoritat que visitarà la capital. Els propers dies del 16 al 21 d’Agost es celebra la JMJ (Jornada Mundial de la Joventut), suposo que es refereixen només a una part del jovent, ¿no?. Esdeveniment que el mateix govern descriu com “d’excepcional interès públic”. Accepto excepcional però si l’interès públic m’inclou, no hi estic d’acord.

Unes jornades que acolliran aproximadament més d’un milió de persones, moltes d’elles joves que segueixen la paraula de Jesús. Respecte absolut pels qui seran, pel que diran i pel que faran. Del que potser diran, quelcom ho firmaré, no pot ser d’altra forma. Però també hi poden haver afirmacions que repudiaré, segur. Ja les he escoltat abans.

Però ara ja una dada em sorprèn. El dispendi econòmic que significarà està pressupostat en uns 50 milions d’euros sense comptar les que generarà la seguretat, la neteja, la sanitat i els treballs per adequar els llocs. Una pasta! Es critica o justifica el dispendi segons els ulls que el miren. Un 70% dels 50 el paguen els “Papa Boys”, però m’és igual.

Ara bé, si que em molesta quan per un costat es proclama austeritat i per l’altre el gerent de l’episcopat justifica la despesa de la trobada amb els ingressos en diferents formes de consum que produirà. M’indigna quan llegeixo les penúries de Càrites per fer front a les noves realitats socials que la crisi ha inaugurat i veig que alguns es gasten aquesta xifra en una festivitat. M’emprenyo quan el dispendi per una celebració és tan ingent i Càrites Espanya, segurament amb molt d’esforç, fa una donació de 100.000 euros, molts però en comparació molt poc, per la metàstasis alimentària a Somàlia.

Demanaria al Sant Pare que en conseqüència amb el missatge de l’església catòlica, anul·lés la trobada, vingués a Espanya  i agafés els diners no valorats que posa l’Estat i els dels Papa Boys. Llavors, un moment a Carites a deixar-hi quelcom i avió cap a Somàlia a portar la resta. Això si que seria en benefici de la credibilitat de l’església catòlica i conseqüent amb el seu missatge.

Salut

EL MÓN DEL FUTBOL SE'N VA A LA MERDA

Granollers a 6 de Juliol del 2011

La “lliga de les estrelles”, que sembla ja la dels estrellats, començarà amb 6 equips de primera immersos en procés de llei concursal. A data del 4/10/2010 el deute amb la Seguretat Social per part de nou clubs de futbol era de 3,6 milions d’euros. Media Pro SL, que és qui disposa dels drets de les retransmissions, genera molts dubtes sobre la seva solvència i això podria magnificar aquests números fins l’absurd. I així podríem continuar. Alguns clubs si fossin un país estarien en la situació de Grècia.

És per tant del tot lògic parlar de la bombolla del futbol. Però aquesta es ve produint amb connivència amb les administracions públiques de fa ja temps. I sinó a repassar: 1986- “pla de sanejament del futbol” amb 125 milions d’euros d’injecció de diners públics. 1992- 186 milions més donats als clubs. Per tant no es pot dir que no estàvem avisats. No recorda massa a la immobiliària?

Però a diferencia d’aquesta última que ja ha fet tancar empreses, parar la construcció massiva de vivendes, provocar desgraciadament 300.000 embargaments i desnonaments... la gent del futbol sembla que no es senti al·ludida.

I continuen: El Reial Madrid 382 milions en fitxatges en tres anys, el Barça pretén gastar-ne pràcticament 70 en Cesc i Alexis i no oblidem els gairebé 80 d’Ibrahimovic. I aquests són els que més tenen per respondre, però els altres van fent.

El que em provoca més repugnància és que al final em dona la impressió que part dels meus diners,  dels de tots, tornaran a servir per pagar les alegries dels dirigents d’aquests clubs. Tornarem a fer servir el populisme davant la pressió social del moment?. O no recordem el cas del Celta i el Sevilla?

Novament diners públics injectats en empreses privades sense cap exigència ni control: us sona a les aportacions als bancs?

JA N’HI HA PROU! No vull ajudar més segons quines empreses amb els meus diners. O és que algú ajuda a les petites i mitjanes empreses que estan caient, als autònoms que no poden pagar, a les famílies que es queden sense la casa? És que algú es preocupa de què els crèdits ICO i/o ICF arribin a empreses en situació difícil sense la comissió dels bancs? ...

Senyors dels governs, ja sabem que el futbol és una mescla de sentiments: il·lusió, amor, tradició... però sàpiguen que moltes empreses petites i  familiars també disposen d’aquests components. I a vostès això els importa? NO! Per tant tractin als clubs de futbol com a una empresa més i controlin, actuïn i racionalitzin aquest món de la pilota que s’està anant a la merda. O agafin una altra idea: enviïn una transferència a mi i a tants d’altres que tampoc estic, estem,  per tirar coets i així equilibrem els ajuts.

Salut