Retrocés als anys 80, 1985 per ser més exactes. Primer pla de sanejament del futbol espanyol. Més de 20.000 milions de les antigues pessetes amb càrrec als ingressos de les travesses i aportats pel govern espanyol per arreglar el deute dels clubs de futbol.
Miro endavant. Anys 90. Els números vermells, del mimat món de la pilota, van arribar als 40.000 milions de pessetes. Eren molts abans, els van doblar més tard. De nou el nostre govern al rescat. Nova llei de l’esport i obligació, a la majoria dels clubs, a convertir-se en societats anònimes esportives. Només quatre van escapar a la transformació: Barça, Madrid, Athletic de Bilbao i Osasuna. Deute cancel·lat. Ja portem 60.000 milions.
A dia d’avui la xifra de l’endeutament del futbol espanyol és un misteri. Això no evita una xifra més o menys consensuada: 3.526 milions d’euros. Supera el mig bilió de pessetes. Reconeixement per la meva part de la capacitat de superació de tots ells. Però anem al que realment m’interessa, els deutes entre societats privades no forma part del discurs que ara m’ocupa, tot i que em preocupa.
S’estima que el deute amb hisenda (útlima dada existent del 2008), que diuen som tots i almenys a mi m’ho recorden molt sovint, és de 694 milions d’euros. Agafo la calculadora. Escric la xifra. 694.000.000 x 166,386 pessetes igual a 115.471.884.000. Torno a escriure, ¿m’hauré equivocat?. La mateixa quantitat.
Em considero amant blaugrana. Més blaugrana que futbolero, però tot i així seguidor d’aquest esport. Però estic emprenyat, indignat, enfadat. Bé millor dit, molt emprenyat, molt indignat i molt enfadat. Tinc sensació de discriminació, de ser infravalorat per poca cosa. M’envaeixen aires d’injustícia, de vulneració del tots som iguals.
Jo també tinc una societat. Petita, millor dit minúscula, però és la meva. Fins a dia d’avui he pagat religiosament a hisenda. He complert amb les meves obligacions amb tothom, recordo el lema de que ella som tots. Sóc conscient que ho haig de fer per la supervivència del benestar amb què ens hem dotat com a societat. I estic segur que si un dia es produeix un retràs d’un minut en el pagament seré àmpliament informat del fet per després ser-me ràpidament sol·licitat el seu abonament i perseguit amb responsabilitats personals si no ho faig.
Ara veig que no és per tots iguals. Hi ha qui per, entre altres raons pagar el benestar excessiu i abusiu d’alguns dels seus treballadors, no pensen en que no podrem pagar el de tots. I no passa res.
Fins els collons de la inoperància de les institucions públiques amb els morosos del futbol. Vull que els tractin com a mi, com a vosaltres, com a tants i tants dels pobres que no tenim dret a queixar-nos en aquest país. Vull aixecar la veu reclamant que es comencin a aplicar descensos de categoria a aquells que no compleixen amb els pagaments als que estem obligats tots. Vull que es busquin responsables del desfalc a la societat dins aquests clubs. Arribada la necessitat, dissolució de les societats anònimes esportives que no compleixin amb els mínims exigibles com qualsevol altra societat, ja sigui anònima o limitada. Necessito que siguin com jo per saber-me igual.
Merda de país aquest que ha de fer retallades en educació, sanitat i prestacions socials i permet una morositat com aquesta.
Però amb la religió del futbol hem topat. O no recordem el cas del Sevilla i el Celta. Pressió social, por dels que manen, legalitat incomplerta.
Algú ha de posar ordre, control i aplicar la llei en aquesta religió per què no passi com en d’altres en temps no massa llunyans.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.