dimarts, 30 d’agost de 2011

D’AIXÒ FA UN MES: TOP 8 I RESUM

Granollers a 30 d'Agost del 2011


Els més llegits:


1. Ens ha deixat. Adéu amic
2. El dia de demà el viurem per tu
3. Festa Major de Granollers. Capitol 7
4. Festa Major de Granollers. Capitol 6
5. Festa Major de Granollers. Capitol 1
6. Riiiiiiiiiiiiiiiiiiing! Inbècil de mi.
7. Masturbació masculina
8. Festa Major de Granollers. Capitol 5

Estem a punt de matar el mes d’agost. El mes de la mort d’un amic, de l’amic. Agost d’enyorança i records, de sensació de solitud davant l’absència, d’indignació enfront l’injusta crueltat de la malaltia que se l’ha endut. Trenta dies per passar pàgina dels moments viscuts amb ell darrerament amb tristesa i dolor. Ara una trentena més per plorar per la pèrdua, encara no he estat capaç de fer-ho. Ignoro per què em passa sempre. Vindrà el setembre, després l’octubre i així els veuré anar-se consumint. Ell, a poc a poc, anirà ocupant l’espai que li tinc reservat a la memòria. Així ha de ser. El temps ho posa tot al seu lloc.
Dies de llarga duració davant la incertesa amb la salut del meu pare. Viatges pagats amb ambulàncies, hores d’insomni a urgències de l’hospital, operació urgent per salvar-li la vida. Vida de més llarga duració gràcies al marcapassos posat. I m’adono del que veritablement és important.
Ha estat un agost sense vacances. La crisi no ens abandona i si ha de ser, tot i que no hi ha ningú. Horari laboral reduït davant la desocupació de la ciutat o de la ciutat dels desocupats, com tantes altres. Eructo lletres contra la banca i els ajuts rebuts per no ajudar a evitar els desnonaments de les famílies. No em crec els “Stress Test” i em repugna que a Portugal i Espanya les retallades les paguem els usuaris de la sanitat pública o l’educació pública i concertada. La situació per la que passen alguns els porta a portar gent sense llicencia, i em recorda Cuba i els seus taxis il·legals. Descobreixo que el contenidor de sota casa m’ha servit de baròmetre de la manca de recursos d’uns quants, de més i últimament de masses. Reflexiono sobre el que realment s’ha posat en crisi i em preocupa la crítica situació dels cal i can tradicionals. No accepto, per exagerades les anunciades retallades a l’aprenentatge musical.
Decideixo començar a deixar de fumar. Sí, ja ho sé que això és una promesa de fi d’any, però jo m’ho prometo en ple estiu. Vaig complint. I m’adono com ens abandonem, algunes vegades, davant les addicions. La del mòbil, la de la masturbació que ens fa baixar, als homes, el cervell al “pitu”. I quan em ve el “pitu” al cap penso en com som de porcs i maldestres davant l’orinal.
I entre mig tinc temps per emprenyar-me amb les mostres de despesa innecessària de l’església catòlica, amb el senyor Duran i Lleida per pensar en clau de Madrid, amb els de la seguretat ciutadana que creen inseguretat o amb els “apagafocs” espanyols que s’emprenyen pel foc innocent d’una estelada. M’indigno davant el maltracta als indignats de la capital d’Espanya o al parc de la Ciutadella, i denuncio l’indignant nivell de la televisió. Protesto per la connivència dels poders públics amb el futbol i els seus deutes, amb els futbolistes i les seves reclamacions i reclamo al senyor Mourinho un mínim de decència i veracitat. Per cert que es foti el dit al cul!
Comparteixo, el cap de setmana a l’Hotel Ciutat de Granollers per la patilla, amb tothom. Proposen un sorteig al Facebook i tenen la mala sort de què el guanyo jo. Sóc molt ben tractat. Fins i tot m’obsequien amb un concert matinal de cançons de lloança a Jesús per part d’un grup de joves de pas cap a Madrid.
Filòsof ignorant, escric per menjar l’orella als altres sobre els tres pilars, la realitat del món a Facebook, del córrer o la injustícia de la metàstasis alimentària a la banya d’Àfrica. Merda de país i de món que permet això i es permet perruquers a 11.000 euros mensuals.
I, ¿què seria un agost sense la Festa Major de Granollers?. Setmana de disbauxa i alegria desmesurada. Dies i hores d’activitats, de seguir als Blancs i els Blaus, de ballar, cantar, menjar i gaudir amb els amics i la família. Inconsciència de l’últim dia abans del retorn al seny diari. Relat oficiós, que no oficial, del que visc de forma frenètica a cada jornada.
Evoco els escrits sobre la meva filla que un llibre em va permetre difondre. M’adono de quan d’important és ella en la meva vida. Anomeno a la meva dona en alguns escrits i també reconec la seva importància. Escriure m’ha servit per reflexionar sobre les prioritats. Només per això ja ha pagat la pena.

Si nois i noies, l’ignorant ignorat es a un pas de celebrar el seu primer mes de vida. Qui l’ha parit!, qui ho havia de dir. Han estat 30 dies, 720 hores, 43.200 minuts i 2.592.000 segons de constant sorpresa personal. Encara ara me’n faig creus. ¿A qui pot interessar el que escric?, em preguntava amb la primera columna. I encara avui en dia em pregunto ¿és interessant el que escric?. El volum de lectures en aquest mes em supera (més de 4.000), però no vull ser hipòcrita, també m’enorgulleix. Conseqüència: major responsabilitat per millorar dia a dia. Us ho dec i davant el meu “guardiolisme”, compliré.   
Espero no haver decebut als que durant aquest post-part m’heu seguit. Espero continuar escrivint el que penso, tant si compartiu el que escric com si no: vaig prometre transparència i veracitat i busco ser coherent amb mi mateix. Això sí, desitjo que en els molts escrits fets hàgiu trobat un moment de complicitat amb l’opinió, una estona per somriure o un instant per solidaritzar-vos amb un sentiment que potser coincideix amb el que havíeu experimentat vosaltres.
Estic segur que en d’altres m’heu tractat de boig, d'ignorant (ja ho sé), inclús maldestre en la redacció i els errors ortogràfics (ho continuo treballant). Per això us agreixo la confiança immerescuda, el suport altruista i la teràpia oferta gratuïtament que m’heu donat en tot moment.
Em feu feliç i això no té preu. Intentaré retornar-vos la felicitat que experimento a l'escriure per ser llegit, amb el vostre fruir al llegir el que he escrit.
Com dirien des del balcó de l’Ajuntament el dia del veredicte: MOLTES GRÀCIES A TU, MOLTES GRÀCIES A ELL I ELLA, MOLTES GRÀCIES ALS ALTRES, A TOTS.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.