S’acosta la primera setmana. Fins ara el camí dissenyat l’estic acomplint. Ahir un pas més. A dormir sense el “puret” de la reflexió, negat del plaer al balcó, assegut, escoltant la ràdio i desfent preocupacions per gaudir d’una ment en blanc abans d’entrar en descans.
Al sortir de la botiga el paquet era allà sobre la taula. Sempre l’havia agafat. Fins i tot a vegades havia tornat enrere davant el descuit. Camina un tros de propina, obra de nou la porta, posa el codi, treu l’alarma, encén els llums. Solucionat, el paquet a la bossa. Procés invers al de l’arribada i cap a casa. És el que té l’obediència al vici.
Ahir vaig dir NO! aquí et quedés. Si no m’acompanyes no podré perpetrar l’acte, vaig pensar. Mirada enrere. Sabia que era allà. Em cridava, em demanava que hi anés. El vaig veure plorant per l’abandonament. Mirada endavant, cop d’ull al braç, missatge llegit: tu pots.
Arribada a casa. Comiat nocturn a les dones. Ja són a dormir. Sopo. Arriba l’hora. Ara era el moment. Nostàlgia. Decideixo agafar la ràdio però canvio el camí habitual. No surto al balcó, l’acuso de còmplice. Directa al llit. M’adormo.
Despertar insòlit. Plaer matinal. Cavitat vocal de gust i olor neutra. Petó de bon dia a la Joana sense remordiments per l’halitosi del tabac. No renega la dona al fer-li a ella. Em passo la llengua per tot el paladar buscant si em falta quelcom davant la manca de sensacions. Em sento bé. Rentat de dents, riuen contentes.
Vestit. Desdejuni. ¿Has canviat la marca del pernil dolç o el pa és d’un altre lloc?. Nous gustos, noves olors. Estic content.
Abans de sortir de casa miro l’altre braç: Ben fet.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.