dimecres, 3 d’agost de 2011

EL BAR DE SOTA CASA

Granollers a 11 de Juliol del 2011

Sota casa fa anys que van posar un bar d’aquells que en diuen de copes. Un dels molts bars, que quan les hormones em manaven i l’adolescència feia que fos etern i tot m’estigués permès, em semblaven un santuari de diversió i felicitat. Evidentment tot era producte de les altes quotes d’alcohol que regaven el meu cos d’alegria i d’algun cos femení que incitava a l’alegria d’alguna part del meu cos.
Amb venen al cap noms històrics com ara Astoria, Privat, Indelalba, Bàsic, Sans... No hi havia límit davant la seducció de la nit.  Ballàvem, cantàvem, rèiem i cridàvem a la sortida de molts ells, sota la casa del veí o a la nostra pròpia quan arribàvem. No érem conscients de les altes dosis de decibels que expulsàvem gràcies a les cordes vocals, tanmateix ens era igual. Prometo que no ho fèiem voluntàriament i que era fruit de la confusió que provocava la barreja de compostos etílics i l’acumulació de cansament.
Ho veiem amb normalitat, ho vivíem amb normalitat. I el que era més clar és que no érem conscients de la molèstia que això provocava en d’altres. La d’estones d’insomnis que haurem provocat, la d’obertura d’ulls sobtats que hem causat, les malediccions que ens hauran llençat. No en diuen d’això incivisme?
Però de cop i volta el bar de sota casa va anar agafant forma d’ogre. Aquells colors càlids es transformaren en freds. Els sons que sortien per la porta ja no incitaven al ball. Els crits i les converses no feien riure i els cossos femenins no em feien reaccionar de la mateixa forma al no veure’ls ja que des del meu llit era incapaç de visualitzar les formes. Però no era responsabilitat del fet. El que havia canviat era que jo ja no era el protagonista de l’acció sinó la víctima de les seves conseqüències.
Tot i el meu intent de comprensió, degut al meu passat, he estat a un pas de llençar aigua, ous, de trucar a la guàrdia urbana; fins i tot si el meu pacifisme m’hagués permès fer una excepció buscar una arma de les de veritat.
Que s’havien cregut? On s’havia vist? Però que es pensaven? No deixar-me dormir, fer-me despertar a mitja nit, explicar-me les seves histories quan no m’interessen o fer-me protagonista de les seves trucades a no sé qui. Per cert s’ha de cridar tant amb els telèfons mòbils?
Ara giro els ulls a la nit i veig a la meva filla dormint. Demà serà adolescent, i les hormones, certa inconsciència i l’ànsia d’experiències nocturnes li obriran noves realitats. Sortirà de nit, possiblement veurà alcohol, espero que menys que el seu pare, i els santuaris de torn l’atrauran.
Vols dir que quan això passi no m’encantarà de nou el bar de sota casa? Estic segur que si reconec entre els crits la veu d’ella em molestaran tant? No voldré saber de qué parla amb els amics o a qui truca?
Estic convençut que si el seu santuari nocturn és escollit sota de casa o dins la ciutat, a mi em tornarà a fer feliç. No dormir em tornarà a ser igual és més, sigui aquí o allà, estic segur que no dormiré. Per tant...Com ens tornem amb el temps, no?
Salut


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.