EL RAMADÀ

Granollers a 2 d'Agost del 2011

Fa ja un temps, davant les promeses del producte i una incipient corba de la felicitat conseqüència de les poques ganes d’esport, em vaig deixar seduir per un dels molts productes màgics que ens posa al davant la publicitat: el xarop de saba.  

Enllaunat en disseny antic es composa de xarop de saba d’auró (arce en castellano) i de palma que aporten, teòricament, tots els nutrients necessaris. A això hi afegim suc de llimona i una mica de canyella i ens dona com a resultat una solució liquida de gust dolç i destructiu. Argggg!

Fins aquí el tractament no comportaria cap més esforç que prendre de tant en tant un got d’aquest líquid. Un petit inconvenient: s’ha d’acompanyar amb un dejú que pot ser complert o semi. Evidentment jo vaig apostar per la versió occidental, la més fluixa, la del més acollonit. El nou camí m’havia de portar cap a una neteja integral de l’organisme. Ben mirat estava a punt de transformar-me en un cargol d’aquells que abans de menjar es posen a netejar deixant-los fer les seves necessitats sense alimentar-los. Banyut?

Per davant 10 dies de somiar amb tota mena de menges i altres plaers culinaris i fotent-me gotets d’aquell beuratge. Primer dia fàcil, segon amb migranya, tercer fins els nassos i a partir del quart millor. Al final més prim, com no podia ser d’altra forma i, tot s’ha de dir, amb una estranya sensació de benestar.

Aquest dejú en cap cas va significar canviar la meva rutina de vida, de treball, de relacions tan sols l’alimentaria. En un primer moment un punt més de mala llet però cap a treballar. Desprès una mica de feblesa general però cap a reunions varies. Ben mirat jo m’havia ficat en aquest merder, ho feia per què volia i el que m’envoltava no podia estar sotmès al meu desig. Fins i tot vaig posar-me de nou a corra ja que els genolls agraïen la pèrdua de pes. Figurin!

Ara em sorprèn cert enrenou que genera el Ramadà envers el treball. Sóc conscient que no son 10 dies sinó un mes. Vagi per endavant que respecto el seu seguiment al igual que en cap cas estic en contra de les religions en general com a patrimoni personal ni de l’Islam en concret. Entenc les repercussions que la manca d’alimentació pot comportar en segons quins treballs exposats a la calor, a la duresa o l’esforç. Puc compartir la preocupació de les autoritats sanitàries per la salut dels qui el segueixen sobretot per no veure líquids. Respecto la forma i el fons. Però no oblidem que ho fan per què ho decideixen. Sinó ells la seva religió que també l’escullen, o no?

Però que això sigui un problema per les empreses em supera. Que parlem de què els treballadors que el practiquen podrien arribar a un acord amb la direcció pels horaris de treball em sembla pixar fora de test. Ni hi estan obligades ni hi ha necessitat ni tan sols a vegades és possible. Si volen que ho facin, per això existeixen els acords però tot crea precedents i demà alguns ho demanaran sota qualsevol altre excusa tan vàlida com aquesta. ¿Puc jo demanar només treballar al matí per estar amb la meva filla a les tardes? ¿Podrà la meva dona demanar horari de nit quan tingui els acaloraments de la menopausa? ¿Quin horari et va bé a tu? ¿I a l’altre? Podem acabar amb calendaris laborals qual laberints incomprensibles. I si queda alguna hora en què ningú vol treballar?

Amb aquesta columna ser que algú em pot considerar xenòfob. Greu i irracional equivocació que implica desconeixem. És més a la inversa jo li podria dir “bonist@” i no ho faré.

 Per estar ben informat del Ramadà