AVUI DEIXO DE FUMAR. CINQUÈ DIA. PLAER MATINAL

Granollers a 12 d'Agost del 2011

S’acosta la primera setmana. Fins ara el camí dissenyat l’estic acomplint. Ahir un pas més. A dormir sense el “puret” de la reflexió, negat del plaer al balcó, assegut, escoltant la ràdio i desfent preocupacions per gaudir d’una ment en blanc abans d’entrar en descans.

Al sortir de la botiga el paquet era allà sobre la taula. Sempre l’havia agafat. Fins i tot a vegades havia tornat enrere davant el descuit. Camina un tros de propina, obra de nou la porta, posa el codi, treu l’alarma, encén els llums. Solucionat, el paquet a la bossa. Procés invers al de l’arribada i cap a casa. És el que té l’obediència al vici.

Ahir vaig dir NO! aquí et quedés. Si no m’acompanyes no podré perpetrar l’acte, vaig pensar. Mirada enrere. Sabia que era allà. Em cridava, em demanava que hi anés. El vaig veure plorant per l’abandonament. Mirada endavant, cop d’ull al braç, missatge llegit: tu pots.

Arribada a casa. Comiat nocturn a les dones. Ja són a dormir. Sopo. Arriba l’hora. Ara era el moment. Nostàlgia. Decideixo agafar la ràdio però canvio el camí habitual. No surto al balcó, l’acuso de còmplice. Directa al llit. M’adormo.

Despertar insòlit. Plaer matinal. Cavitat vocal de gust i olor neutra. Petó de bon dia a la Joana sense remordiments per l’halitosi del tabac. No renega la dona al fer-li a ella. Em passo la llengua per tot el paladar buscant si em falta quelcom davant la manca de sensacions. Em sento bé. Rentat de dents, riuen contentes.

Vestit. Desdejuni. ¿Has canviat la marca del pernil dolç o el pa és d’un altre lloc?. Nous gustos, noves olors. Estic content.

Abans de sortir de casa miro l’altre braç: Ben fet.

Salut

AVUI DEIXO DE FUMAR. QUART DIA. POR.

Granollers a 11 d'Agost del 2011

Repasso de nit l’article del tercer dia de la creuada personal contra el tabac. Trobo un comentari via Facebook. És un conegut. Agregats fa temps, contacte continuat. És dels que, en to irònic, sol fer comentaris a les meves entrades. Gràcies, no pel to que és el menys important, sinó per participar. A tu i als altres. Gratifiquen les lectures varies però també les respostes, els m’agrada i, si per mi fos, posaria també un no m’agrada. També hi ha dret a discrepar. Per cert mentre escric o llegeixo no hi penso.

M’ha llegit però no em creu, em desafia. Nega la meva credibilitat davant l’assumpció del compromís adquirit. Em genera dubtes davant el dubte que genero. Esta en la mateixa lluita, guerres personals e intransferibles contra el mateix enemic. Dos protagonistes, un mateix objectiu, camins diversos.

Ell ha triat trencar de cop i jo per etapes. Amb valentia, l’amic ha provocat l’òbit sobtat de Lucífer, l’aniquilació total. Jo, més feble, he escollit matar-lo a poc a poc. Potser penso que una lenta venjança és més dolorosa.

Ell cop de martell i cadenes fora. Jo primer una manilla i desprès l’altre per arribar a l’alliberament total. Un vol anar ràpid, l’altre més lent. Ell te pressa, va ser seduït pel fum molt abans, jo em dono temps. Ja no n’agafa cap, em dono el permís per agafar-ne tres. Va amb AVE, agafo rodalies. Ja té el divorci, sóc en una separació.

Els motius per trencar amb la parella, que ens ha transformat en submisos, no coincideixen. Primer em sembla entendre que anteposa els molts diners que estalvia. Té raó. Jo prioritzo la voluntat de servir d’exemple a la meva filla. També tinc raó. Ell no és pare, no té possibilitat d’aquesta disculpa.

El missatge és més llarg dels que habitualment escriu. M’agrada la lectura, en especial una part del discurs final.

De cop em sembla que en alguna lletra de la redacció he intuït la paraula maleïda. Si!. Ha escrit mocador al cap, “quimio”. Sí, està allà soterrada. No es mostra, però hi és. No la diu però la insinua. El Rei de les malalties, la pitjor de les notícies, l’amo i senyor de les pors. Visualitzo el que deuen ser els plors dels primers moments, la seguretat de la molta lluita a emprendre desprès, la inseguretat de la victòria final. Les preguntes del per què, el com o el quan. Recerca de l’error o la causa. Ni un dubte: el tabac n’és una.

Davant el lligam causa efecte, tots dos empetitim i ens tornem covards, independentment de si ho fem de cop o a poc a poc. Ell transmet por, em fa entrar por. I penso què també per això, inclús nomes per això, val la pena deixar el tabac.

Desprès recordo que molt a prop el innombrable esta desfent una família. Esta fent patir uns amics, esta deixant sols uns infants. No li ha fet falta l'excusa del tabac, ha triat sense raons.

Diem-li pel seu nom: ¡PUTA MERDA DE CÀNCER!

Gràcies company per la reflexió i et faig saber que segueixo amb el repte i el seu protocol.

Salut

AVUI DEIXO DE FUMAR. DIA 2

Granollers a 9 d'Agost del 2011

Protocol en marxa. Protocol fins ara assolit. Sensacions lleus. Més malestars posturals i de conducta que físics. No és manca de nicotina, és síndrome d’adaptació general davant l’agressió de l’aire net i la buidor de les mans. Diuen que així no, però jo ho faré així. Dosis pactada, dosis subministrada. Avui només tres, i seran tres. ¿Algú pot parar aquest moviment de màquina de tricotar de la cama esquerra?

Sensació de marioneta a qui ja no li mouen els fils tantes vegades. Més independència i llibertat. Semblo més net que d’altres dies. Em miro els dits, els que abraçaven i mimaven fins ara el tabac, i els hi comença a canviar el color. No són d’aquell groc torrat d’altres dies que no marxava ni amb fregall d’acer. Els veig pàl·lids, ¿potser aquest d'ara era el seu color natural?

He begut una Coca Cola, no és la mateixa. Estic segur que en aquest bar la porten de vés a saber on i l’aigua d’allà li canvia el gust. ¿O és que el paladar m’està agraint l’esforç iniciat?

He sortit a córrer. Noooooooo! No he anat més ràpid ni he millorat temps. Això si, sigui per efecte psicològic o no, he respirat millor. I ara la sorpresa: al migdia m’havia quedat sense paquet i no he desesperat donant voltes per trobar on comprar-ne com en ocasions anteriors. Encara no ho he fet.

M’ho han dit: es pot. Jo podré. I he inventat un senzill mètode per donar-me ànims. Amb bolígraf, com quan les “xuletes” de l’Institut, en un braç porto escrit, JO PUC, i en l’altre, BEN FET. Si “Lucifer” addició fa acte de presencia i m’incita, miro el de la dreta i em reafirmo que ¡jo puc!. Al passar una estona, després d’haver guanyat al diable, miro el de l’esquerra i em felicito, ¡ben fet!.

Si, podré i ho faré bé.

Em sembla que avui en tinc una mica més:

Salut