CAN VIES

Dos col·lectius cara a cara esperant l’espurna que ho faci saltar tot pels aires. Uns tenen l’oficialitat d’emprar la força com a mandat per garantir la seguretat. Els altres estan segurs que els seus drets no estan garantits i veuen en l'ús de la força l’expressió de la protesta. Uns criminalitzen les actuacions dels altres i a l’inrevés. Mentrestant, la majoria assisteix atònita i avergonyida davant el lamentable espectacle que ja ha començat. Imatges de baixesa ciutadana. Furgoneta de TV3 cremada, vidres d’un mitjà de publicació com la directe trencats o una periodista agredida. Containers en flames, barricades cridant a la guerra, lleteres amunt i avall, orelles rebentades i detencions. Mossos vestits de robocops o manifestants tapats fins a les orelles. Fins i tot sembla que projectils de goma similars als que “no” van rebentar l’ull d’Esther Quintana. Foc, destrucció, violència, ràbia, odi i per a molts, la majoria, vergonya, molta vergonya en constatar què de país normal aquest, res de res.

I com en tot, necessària informació. Aquí i aquí un repàs a Can Vies. Sentiments contradictoris. La presencia de violència, embruta els raonaments i on posaries la raó les formes et neguen. Però comences a fer-te preguntes. Imprescindible. Per què s’ha demorat 17 anys la solució? Per què un espai, fins al moment dedicat a usos socials i ciutadans, de sobte es desallotja per interessos de l’Ave i la construcció d’habitatges privats? Per què més habitatge privat amb el sobrant què hi ha actualment i no social? Sempre ha de sortir pel mig la pervertidora sentència de “revalorització d’espais i edificis”? Enderrocar una edificació amb 135 anys d’història? Quina responsabilitat té una grua? Cal apedregar fotògrafs? La força oficial quan esdevé gratuïta és també violència? I així anar fent.
Personalment mai podré donar suport a l’okupació d’espais privats. No és el cas. El màxim accionista de TMB, propietari de l’espai, és l’Ajuntament de Barcelona. Altra cosa és la d'espais públics què, com és el cas, fa 17 anys que resta abandonat sense donar servei a la ciutadania davant la passivitat, per inacció o interès, de l‘administració. Mai justificaré  la violència per defensar principis. No actuaré amb la irresponsabilitat de posar en dubte tot el cos dels mossos d’esquadra i únicament demanaré que s’investiguin possibles responsabilitats per actuacions fora de protocol i revisió dels mateixos.
Dit això, confeso que el tema Can Vies m’ha afagat fora de joc. Molts dels de fora de Barcelona mai n’havíem escoltat dir res. I és això el què em genera una última pregunta: què estaven fent malament els okupes quan en tot aquest temps molts no érem conscients d’aquesta situació fins al moment que la política s'hi posa pel mig i es genera aquest fastigós i dantesc espectacle dels dos últims dies?

No és això Sr. Trias. Can Vies és el fracàs de la política i el diàleg. És la ineptitud de qui ha de cercar l’equilibri entre la defensa d’allò privat i el que repercuteix en el bé social. Can Vies se l’ha d’anotar en la columna dels deures i no de l’haver. En un país normal que vol Dret a Decidir, no és podia preguntar als veïns implicats la seva opinió? Personalment crec que sí. En aquesta imaginària nova Catalunya, ha de ser imprescindible noves maneres de fer. En el viatge cap Ítaca haurem de donar més d’un cop de colze per llençar al vell mig de la immensitat marítima velles formes, antiquades polítiques i pèssimes praxis.

De tot plegat també em quedo amb una imatge: la de David Fernández davant els mossos o fent guàrdia enfront de la seu de La Directa. Puc estar d’acord o no amb ell, però aplaudeixo, no us imagineu quan, que no tan sols aparegui quan la foto és agradable. Sempre he estat defensor de què la política es fa al carrer. I és al carrer on els vull, no tan sols fent-se presents per inaugurar edificis, entregar medalles o posar en escena la pregunta parany d’una consulta per si hem de ser Estat o no, independent o no. Altres faran els seus discursos ara. Tan sols un en podrà parlar en primera persona. I m’agrada.
Dificilment les coses són blanques o negres. I en situacions com aquesta mai són innocents. Que s'amaga darrera Can Vies? Per què ara que som enmig d'un procés com el que Catalunya ha engegat? 

SENSE ESPERANZA, ESPERANÇATS

"Aguirre ha estat un animal polític dels que no deixen indiferent. Un depredador de la imatge pública, del populisme cap als qui sabia que l’escoltaven i devoradora de majories absolutes. Una administradora de la cosa pública que, a similitud  de Stoitxkov o Hugo Sánchez, omplien a cabassos veneració i menyspreu, ràbia i complaença, amor i odi."

PER LLEGIR L'ARTICLE COMPLERT
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/sense-esperanza-esperancats-68032.html

DESMUNTANT EL TÒPIC DE LA LIBERALITZACIÓ HORARIA DEL COMERÇ

El mot tòpic designa aquella expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit. La societat és plena de clixés: país de toros, sol i flamenc; totes les guapes són estúpides; els negres la tenen gran; els catalans son avars; a Andalusia ningú treballa... Un munt de descripcions que responen a generalitzacions molt simplistes i amb nul·la o escassa base científica que gairebé tots hem emprat en una o altra ocasió.

Últimament la frase, que un estudi converteix en farsa, “la liberalització d’horaris comercials comportaria creixement econòmic i creació de llocs de treball”, hauria de ser declarada candidata a entrar en aquesta llarga llista de tòpics. Una comparació sobre l’impacte de la crisi en el comerç de Catalunya, Madrid i la resta d’Espanya desmunta l’argument i obre les suposicions sobre els veritables motius d’una decisió com aquesta.

Les dades, sempre segons la Confederació de Comerç de Catalunya (CCC), semblen contundents: entre el 2008 i el 2010 la pèrdua de negoci a Espanya és del 8%, a Catalunya del 4,91% i a Madrid del 17,34%; el tancament de locals comercials segueix la mateixa tendència: a Catalunya en aquest període baixada de persianes del 2,94% de locals; a Madrid el 7,97%; finalment en llocs de treball, Madrid ha perdut el 13,7% d’ocupació mentre que Catalunya només el 0,1%. Aquests números refusen els arguments més utilitzats per a la seva aplicació.

Ni aporta més negoci, ni crea més ni millor ocupació. I el que ens hem de preguntar és, a quins interessos respon aquesta suposada necessitat? D’una banda el poder i interessos de les grans multinacionals i cadenes del comerç semblen ser molt presents amb la finalitat d’imposar un model comercial que els afavoreixi i signifiqui la major destrucció de petit comerç possible assolint la major quota de mercat. D’altra, la suposada necessitat de temps per dedicar a les compres d’una ciutadania mancada de suficient informació del veritable canvi en el model de ciutat implícita en una decisió com aquesta.

A ben segur aquest és un debat obert d’interessos creuats i posicions diverses de difícil consens. Però aquí no estem tan sols proposant un canvi de model comercial; estem abocant per un canvi de model social i d’estructura de ciutats. I a mi personalment la proposta de les multinacionals pels noms anglesos, la monotonia dels locals i el passeig, el tracte generalista enfront del personal, el desarrelament del compromís comercial envers l’entorn i la precarietat dels llocs de treball, no m’agrada.

Millor seria per fer créixer el sector, una bona política administrativa amb menys traves i més àgil o crèdits tous.

Salut

Veure noticia relacionada

LA BARCELONA DEL LUXE I LA MISÈRIA

Habitualment es dóna a conèixer la luxuriosa Barcelona de Passeig de Gràcia; la dels Loewe, Armani, Cartier o D&G. Exportem la que es converteix en la capital de la innovació de la mà del Mobil World Congress o del saló de l’automòbil. Ens sorprenem amb la Barcelona moderna, la de la torre Agbar, alimentària i un munt de restaurants i locals “chics”. Gaudim amb la Barcelona que obre pas al mar i esdevé acollidora amb els creuristes de vaixells inabastables...
Aquesta Barcelona maca i d’aparador l’ensenyem, la mirem i ens enorgulleix.

Però aquesta, és també la Barcelona de la vergonya, la desigualtat, la marginalitat i la pobresa. Una Barcelona que permet l’exclusió social, trobada o volguda, de gent celada en llocs de desídia i insalubritat convertides en burdes imitacions d’habitatges. Persones i realitats que la ciutat amaga en pro del narcisisme i la satisfacció en si mateixa, creant errònia complaença en la seva vàlua per mostrar-se falsament formosa davant el món.
Aquesta Barcelona lletja i de darrera botiga, l’amaguem, neguem veure-la i ens humilia.

El barraquisme incipient s’ha fet visible mitjançant la pitjor de les cares a la seva disposició: la mort de quatre persones al incendiar-se la barraca que ocupaven en un solar del Poblenou. Aquest fenomen semblava oblidat en el món de nou rics imaginat. Ara, la crisi ens el retorna amb tota la cruesa possible. I és obligació de tots, però en especial de l’Ajuntament, trobar resposta a una nova realitat d’antigues formes. En cap cas els catalans podem justificar trobar nous emplaçaments per un parc temàtic del joc, els llums i les grans construccions, i no articular sortida per una marginalitat emplaçada en alguns llocs i que s’oculta sota tendals, ferros i fustes.

Eren romanesos, i a diferencia de molts dels nous pobres què han rebut aixopluc familiar, aquí haurà de ser la societat, mitjançant els seus representants polítics, qui reculli el testimoni i solucioni la situació. No és moment d’excuses argumentals del per què; és hora del com.

I si no som capaços de renunciar a aquest per què d’ahir, observant el què de l’ara i estudiant solucions pel demà, Barcelona esdevindrà la capital de les contradiccions. No podrem amagar la realitat, per què com deia Carlo Collodi, escriptor italià i creador del popular personatge Pinotxo: “ tot i que Pinotxo era per naturalesa alegre també es posava trist. La misèria quan esdevé gran i de veritat fins i tot els nens i nenes la veuen.” I aquesta misèria urbana, amb els temps que corren es farà gran; veraç no, ja ho és fins i tot quan és petita. Busquem solucions ara que hi som a temps, no com sempre que arribem tard.

Salut

MAYORAL I EL COMPTE DE BARCELONA

Digueu-me, si us plau, que provoca tan desgast i apatia en qui s’havia significat garant del pas i l’alegria. Digueu-me que produeix similar tristor on abans el transit provocava fervor. Digueu-me a què respon tanta somnolència, deixadesa i decadència quan en temps passat havíeu estat de millor presència. Digueu-me, compte del carrer Barcelona, a què es deu la ruïna d’un comptat que enveja havíeu generat.

Les tropes d’Anselm Clavé, aliades amb els més reconeguts mercaders locals, m’han fet malbé. El seu atac era esperat i, sota el pretext de deixar els cavalls a l’entrada i fer la guerra a peu sense deixar roda marcada, han engalonat un tros de la ciutat amb el gris del seu abanderat. Fins i tot m’han volgut ofegar, tancant algun carrer que en un principi no era d’esperar, sota preticions d’algun marxant de terrassa entrant.

De res m’ha servit l’escut protector de ser abans el més important en la meva funció. Si fins i tot Alfons IV la vil·la com a carrer Barcelona va declarar; d’això fa 594 anys i ara se’m vol anular. No s’ha decretat judici ni dictat sentència, però semblo haver estat acusat i l’oblit del meu territori ha estat despietat.

Surto de la fortificació i puc ser penjat del coll per un munt de fils d’atemptat visual per la seva col·locació. Ja fa dies que no agafo el cavall, no se si anar amunt o avall, és un autèntic terrabastall. Els súbdits ja no porten prebendes, és impossible carregar per voreres tan tremendes. Són tants els entrebancs que la comtessa es nega a portar els néts sabedora dels esborrancs. De dia em noto sol, tot i el sol, de nit la lluna esmorteix en un color groguenc que fereix. He estat condemnat a una mort si no canvia molt la meva sort.

Deien: és la tendència, però ara se’n paga la conseqüència. Poc es podien esperar els de la proximitat que unes tropes amb noms anglosaxons acabarien ocupant tan apreciat i nou centre de la ciutat. És època de vaques flaques i la gent s’ha quedat sense el diner tan desitjat. Alguns, sota la cuirassa franquiciada, a poc a poc han anat fent fora als de tota una vida a la venda dedicada. Han assistit amb impotència a unes rendes que als propietaris els han ofert amb especulativa indecència i ells no les poden pagar ni fent beneficència. I ara que queda? una zona de la ciutat de similitud angoixant amb la del costat. I en l’horitzó fem atenció a un exèrcit xinés treballador que cada cop és més proper a on hi ha el merder.

I aquí resta la meva abandonada propietat, cada cop estic més acabat i em significo incapaç de dibuixar un traç de solució a una decadència que allunya a la gent i provoca absència. Com a carrer voldria ser terra de nous mercaders o exiliats marxants; acolliria caminants o mares amb infants; fins i tot sota la meva capa blava vigilaria vehicles, però m’infla els testicles no disposar de condicionants per tornar a fer els dies il·lusionants. 

Només queda encomanar-me al noble Mayoral i que la seva força astral invoqui la pluja i netegi les meves pastures ara plenes de malures, retornant part del seu ramat a una zona que mai hauria d’haver abandonat. El seu poder és gran i a qual unicorn blanc ho esta fent en un altre flanc. Comença a ser hora d’actuar en un comptat massa deixat, canviar dinàmiques i donar a la ciutat una nova oportunitat. Amb vehicles o sense, amb vianants compartint o amb la comoditat de l’exclusivitat assolint, però posant al carrer la infraestructura de la que esta necessitat per no acabar víctima de la mancança d’activitat.

Tancar el centre i fer-lo millor no té discussió, ha estat una decisió de la plana major, però no m’agrada ser dels últims de la nova fornada i veure com va marxant el poc que quedava. Penseu en mi noble senyor, no vull trobar-vos a faltar amb enyor.

Salut  

FELINA, MÒBIL I PUTES

CLICA PER VEURE NOTÍCIA RELACIONADA

Escolto per primer cop un nom, Felina, esgarrapo Internet, i de cop i volta allò se m’empina, despertant sobtadament per posar-se dret.

A pantalla un munt de mamelles, a quina més voluptuosa i rodona, d’un treballat catàleg de jovencelles, que me l’han fet alçar i posar tota mona.

Serveixen de dia i de nit, despullades o de sensual vestuari, ensenyen boca, cul i pit per a desgràcia del meu imaginari.

Prometo que no he fet res i em sento fatal, m’avergonyeixo, desconec què ha passat: d’una notícia del world mòbil més actual he entrat al puticlub barceloní més llustrat.

Prement una sola tecla trobo de tot, d’aquí, d’allà, de qualsevol lloc; rossa, morena, pèl-roja fins i tot, amb pell blanca o del color del foc.

Imagino, projecto, creo i no puc parar; la Bea poc a poc et follarà, la Jessica com una boja es mourà, però decideixo que la Venus és qui millor la xuclarà.

Em parlarà en català, anglès, o italià? no hi ha dubte, gaudiràs d’un bon francès i al final de pur plaer et farà cridar, en una sauna, com qualsevol finlandès.

Ho puc fer amb una o dos, al local de fantasies sexuals imaginàries o en qualsevol hotel galdós, que també surten, no són becàries.

Ara només em caldria contractar, fer-la venir, i després maliciosament bavejar, per porcament gaudir.

Explica la notícia que es veu, quan ets lluny de casa, i d’excusa serveix la fira de la mobilitat, un s’anima, agafa embranzida i dona peu, a fer el tòtil amb al pito com un esperitat.

El propietari engrandeix el calaix,  davant l’allau previst d’homes pel GSM enriquits, mentre elles es preparen de baix per donar serveis sexuals exquisits.

I pregunto: en què ha quedat un Construmat, que en això era adorable, el rebia eufòric el puticlub més reputat obrint les portes de bat a bat per la seva gent ara poc respectable?

No ho dubto i em queda clar: Sheldon Adelson i el faraònic eurovegas, a Barcelona no els caldrà imposar local, luxe i putes per fer-ho funcionar.

Però a la ciutat només li queda per demostrar si deixem de ser hipòcrites, actuem de veritat i la prostitució, amagada i sabuda, comencem a legalitzar per què elles exerceixen amb seguretat i un folli segur de no acabar perjudicat.

Salut

17 D’OCTUBRE DE 1986. FA 25 ANYS

Granollers a 17 d'octubre del 2011

“Le Comité International Olympique, réuni dans sension plenieur à Lausanne, à attribué l'organisation des Jeux Olympiques des XXV Jeux Olympiques, mille neuf cent quatre-vingt-deux, au vila de, un moment...au vila de Barcelone”. Juan Antonio Samaranch.

D’això fa vint-i-cinc anys. Era un 17 d’octubre del 1986 quan el president del Comitè Olímpic Internacional pronunciava aquestes paraules al “Palais de Beaulie de Lausanne”. Abraçades i llàgrimes entre l’expedició desplaçada per a l’ocasió, Pasqual Maragall, Narcís Serra... Plaça de Catalunya plena, senyeres al vent, globus, salts. braços aixecats per agafar el que semblava inabastable, emocions i il·lusions a flor de pell. Somriures, petons, sentiment de ciutat i país necessitat de reconeixement, un reconeixement digne de fer un pas endavant. Primera sensació d’haver avançat al gran rival: Madrid, un Madrid, en representació espanyola, que havia fet costat a la candidatura de forma solidaria.

Barcelona aixecava el cap, Catalunya ensenyava la pota, es feien presents en un món que els havia obviat. Anys per endavant de constants obres, de continuats canvis, de reformes i novetats, de necessitats que es feien realitat. Obertura de Barcelona al mar, torres bessones noves, estadi remodelat, vila olímpica, rondes, ciutat vella d’aspecte nou, jocs de compromís de país, un país que veia com al voltant de la capital es notava la pròxima arribada dels jocs: Granollers, Terrassa, Sabadell, Banyoles...

Presentació d’en Cobi, viatja de la torxa, i arribada d’un esperat 25 de Juliol de 1992 en que començava el gran repte. ¿Seríem capaços d’aprovar amb nota? 60.000 voluntaris intuïen cert èxit. Presencia real en un acte realment imponent, ¿potser per què era el nostre? No, aquest va marcar un abans i un després en el disseny de les festes d’inauguració. Representació imponent de l’escena mitològica d’Hèrcules, separació dels continents d’Europa i Àfrica, creació del mar Mediterrani, mar de significació del nostre caràcter. Escenificació del naixement de la ciutat. Llums, colors, multitud de gent, moviments programats de programació matemàtica. Freedy Mercury, absent per la virulència d’un desconegut de nom SIDA, i Montserrat Caballé, aixecant les veus per entonar la cançó oficial dels jocs. Entrada d’una torxa plena de disseny, començava una nova  “Barcelona fashion ”, en mans d’un conegut, i vist ara jovenívol, Herminio San Epifanio, a la captura de l’arc del desconegut Antonio Rebollo. Encesa de la fletxa de l’esperança, sortida de l’arc i peveter en flames, encara avui està en dubte si la va encertar de ple.

Competicions esportives, 9356 atletes de 169 països, la desfeta Unió Soviètica sota el nom d’equip unificat, competint en 28 esports i 257 especialitats. Ciutats engalonades, plenes de gent, turistes voltant, esportistes i organització passejant per les Rambles amb el distintiu penjat del coll. Esperit de tolerància, companyonia, imprescindible pels autòctons servir als forasters.

Dies de joia, il·lusions, esperances, solidaritat, esperit esportiu posat en el dia a dia. Jocs Olímpics declarats els millors de l’historia. Orgull de sentir-se barceloní, granollerí, sabadellenc... Orgull de sentir-se català.

15 d’octubre del 2011, dos dies abans de celebrar la efemèrides 25 anys després. Vint-i-cinc anys en els que tot sembla haver fet un pas enrere. Torna la gent als carrers, però és gent que reivindica de nou aquell sentiment perdut d’orgull, aquella sensació d’anar tots a una, aquella esperança d’un pas endavant. Varem sortir a celebrar, ara sortim a reclamar. Passejàvem per carres engalonats per la festa, trepitgem carrers de missatges contra la negació de drets, a favor d’un canvi de sistema, contra l’abús de les entitats bancàries o l’especulació dels mercats de valors. Inauguràvem edificis, ahir ocupaven vells edificis per donar-los a qui s’ha quedat sense. Ens ho varem creure tot, ens van deixar pensar que tot era veritat , ara resulta que tot era mentida.

¿Què ha passat? Si us plau doneu-nos uns nous Jocs Olímpics, o millor dit doneu-nos un nou ordre social, econòmic i polític que reflecteixi l’esperit esportiu.

Salut

ESTIREM LA MANTA

Veure pàgina oficial d'ESTIREM LA MANTA

Granollers a 7 d’Agost del 2011

La Confederació de Comerç amb el suport de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa la campanya “estirem la manta”. ¡Quiets, no és una invitació a tornar a fer acampades i bivacs a la plaça de Catalunya!. És una campanya que pretén sensibilitzar als ciutadans de la problemàtica que la venda a través del denominat “top manta” representa pel sector del comerç.

Una acció que amb el repartiment de més de 200.000 díptics en set idiomes vol fer arribar la preocupació envers aquesta problemàtica a la població. Es calcula que l’any passat el comerç català va perdre 100 milions degut a aquesta il·legalitat. És per fer quelcom, no?

Tots hem passat per davant d’una o vàries d’aquestes mantes. En moltes ocasions són presents a tot el passeig, una al costat de l’altra, davant o darrera. Ulleres, bosses, perfums, CD’s, DVD’s, carteres, mocadors...tots de “marca”. Fins i tot molts de nosaltres hem estat presents en un moment d’aquells en què d’una punta o de la contrària es veu a un d’ells, no l’havies vist fins el moment, que dona l’avís. En segons les mantes plegades, els articles barallant-se dins d’elles i el venedor a la carrera. Poc després la guàrdia urbana darrere a veure què i qui pilla. Els he vist a Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya, Parc Güell i d’altres. A Barcelona, Lloret, Sitges...

100 milions són molts diners que es deixen d’ingressar i per tan de tributar. Poden significar tancaments de botigues i pèrdua de llocs de treball. ¿Ajudarien a mitigar, poc però ara és molt, les constants retallades del govern?¿Ens ho podem permetre?.

Em diuen: “així ajudo a aquest pobre noi”. En certa forma és possible. Ara bé hem pensat, ¿qui o què hi ha al darrere?. Aquest “pobre noi” està essent explotat per una gran indústria de la falsificació que posa en circulació productes a través de màfies i grups organitzats delictius. A ells els hi acabarem fent arribar els nostres diners sense ser conscients a què es destinaran. Segurament a res de bo. 100 milions donen per fer molt de mal. Per cert en veig molts recollint cartró o ferralla i no els donem ni un euro.

Escolto com excusa per comprar en aquestes mantes del desig: “em surt molt barat”. És evident que avui en dia amb la situació econòmica de molts estalviar-se diners és important. Però quina garantia em dona el que estic comprant? Quines normes ha hagut de passar? És més, si estem en contra de perdre serveis degut a la baixada d’ingressos, no podem estar afavorint un negoci que no tributa. No és coherent.  

Llegeixo en un fòrum: “la veritat és que no tinc molts diners però m’agradaria una bossa de marca encara que no ho sigui”. Escolti senyoreta, si no es pot, no s’ha de fer. Si una reflexió hem de treure d’aquesta crisi és que viure per sobre del nostre nivell no és possible. I desitjar una bossa, un mocador o qualsevol article que no es pot pagar, és això. I comprar-lo d’imitació il·legal és no acceptar encara la realitat.

En aquest fenomen no hi ha un únic responsable. Tots, en diferents graus, estem afavorint aquesta situació. Els primers evidentment els grups mafiosos però també les autoritats competents què han dubtat en la persecució. I per acabar, nosaltres. No hi ha negoci sense clients. I nosaltres hi comprem.

Així que comprem el que podem, mirem a on i fem-ho bé.

Salut

EM DIC LAIA I SÓC UNA DELS INDIGNATS

Granollers a 28 de maig del 2011

Em dic Laia i tinc 20 anys. Com tants altres joves durant molt de temps he hagut de sentir-me acusada per part de la societat adulta de conformista, insolidària, insensible davant les injustícies i indiferent envers la política i el seu sistema democràtic. Sóc conscient que alguns em veuen com una antisistema, d’altres em tracten de hippy amb rastes; fins i tot hi ha qui creu que ja m’està bé estar sense fer res uns dies en una plaça qualsevol d’una ciutat qualsevol.

Si! Sóc un dels molts joves que han acampat. Em vaig unir a un moviment ple d’il·lusió, amb ganes de canviar un sistema polític i social que necessiten de renovació per uns de més justos, solidaris i democràtics.

Avui estava treballant en la comissió de continguts i ens han fet fora a cops de porra. Per defensar els nostres drets, però creiem de debò per defensar també els vostres, els de tots.

Sota l’excusa de no ser quins aldarulls que es produeixen en la manifestació per la possible victòria del Barça ens ha tractat com no esperava. Han prioritzat fer servir la força amb els ciutadans d’una manifestació cívica i pacífica abans de guardar-la pels manifestants incívics de demà. I em pregunto: ens deixareu sols i d’aquí un temps tornareu a fer sevir el discurs de tots aquests anys o en els propers dies ens vindreu a fer costat al munt de places de tot arreu que som. Jo al menys us espero avui, o demà o el proper dia.