SENSE ESPERANZA, ESPERANÇATS

"Aguirre ha estat un animal polític dels que no deixen indiferent. Un depredador de la imatge pública, del populisme cap als qui sabia que l’escoltaven i devoradora de majories absolutes. Una administradora de la cosa pública que, a similitud  de Stoitxkov o Hugo Sánchez, omplien a cabassos veneració i menyspreu, ràbia i complaença, amor i odi."

PER LLEGIR L'ARTICLE COMPLERT
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/sense-esperanza-esperancats-68032.html

NO, NO ÉS CULPA NOSTRE

Assegut a la cadira penso: per què ho hem fet? Com hem estat capaços d’abusar fins a aquest punt de la sanitat, l’educació, les prestacions de l’atur o les pensions? Per què hem deixat el país en la misèria hipotecant el futur dels nostres fills? Som uns desgraciats! Clar que si, a retallar! Molt bé senyors Rajoy i Mas, Mas i Rajoy que com diuen a les Espanyes, “tanto monta, monta tanto...”.

Assegut a la cadira repasso notícies. Del color roig de la meva avergonyida cara passo al violat de la més absoluta indignació per les vergonyes d’altres. Me l’estan fotent! L’oratòria de les retallades és una fal·làcia, una absoluta i demencial mentida, una de les moltes mostres de què en aquest país la culpa és sempre de l’altra.

L’AVE a Galícia seran 25.000.000.000 milions d’euros per a una ruïnosa rendibilitat.

Espanya és el país del món amb més cotxes oficials (22.500) i 958 conductors. El cost aproximat és de 1.200.000.000 anuals.

Els ajuts a la tauromàquia són de 600.000.000.

El Senat espanyol (si aquell que només pot instar, recomanar, aconsellar) és el més poblat d’Europa i ens costa 53.214.437 euros.

La Generalitat subvenciona amb 5.000.000 milions al grup Godó per ampliar la seva planta d’impressió.

A l’aeroport de Castelló l’escultura amb l’únic avió fins ara vist per aquelles latituds, i posat sobre el cap del Sr. Fabra, 300.000.

Grans i petites. Importants i les mal anomenades xocolates del lloro. I totes prescindibles en la seva totalitat o en part. I sumen ni més ni menys que 26.858.300.000 milions d’euros. ¿Algú em pot assegurar que la medicació de la població espanyola genera 26.858.300.000 receptes?.

Fart de viure en un país amb 445.568 polítics (300.000 més que Alemanya i el doble que a França o Itàlia) que m’estan fent creure que la culpa és meva.

Assegut a la cadira foto un bot i crido: fins els pebrots d’aquest engany! Ja n’hi ha prou! Fins quan! I m’adono que foto el ridícul. Estic sol?

Salut 

INDEPENDENTISME DE BUTXACA

Alguns es despertaven amb cants de sirena no fa masses dies. La segona onada de l’any del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO), convertit en un d’aquells personatges femenins de veu benèvola, encantadora i sensual, reflectia un suport del 51,1% (1276 sobre una mostra de 2500) a votar si en un hipotètic referèndum per decidir la independència de Catalunya.

Però, com si de la mitologia clàssica grega es tractés, ahir les sirenes vestides de vermell per foradar xarxes, van mostrar el seu cant de monstre marí per fer reflexionar sobre aquestes dades. La victòria de la selecció espanyola va fer present al carrer una realitat diferent, una realitat més espanyolista.

És cert que el document del CEO, en la pregunta 39, presenta aquest resultat. Extrapolant la mateixa de la resta, la conclusió és fàcil: el independentisme és majoria. Però un repàs més general genera dubtes sobre la fiabilitat i els motius d’aquesta aposta favorable al secessionisme. 

Els enquestats veuen com a principals problemes de Catalunya en l’actualitat, l’atur 57,3% (1433), l’economia 52,0% (1299) i la política 23,7% (592), quedant el sistema de finançament de Catalunya el quart 14,4% (592) i les relacions entre Catalunya i Espanya el quint 12,0% (tan sols 299). Posicions que es repeteixen en considerar quin és el més important.

Davant la situació econòmica present a Catalunya, el 81,9% (2047) la qualifiquen de molt dolenta o dolenta i sospiten que empitjorarà el 75,9% (1897). Al mencionar la mateixa pregunta per Espanya el 94,2% (2354) consideren també que és dolenta o molt dolenta. La situació econòmica personal dels enquestats segueix igual o pitjor en un 94,4% (2360) dels casos.

Referent a la política un 62% (1548) creu que viu un moment dolent o molt dolent, no esperant, en un 47,6% (1129), que cap partit polític sigui capaç de donar una resposta a la crisi.

I per acabar, i la més sorprenent, 1775 enquestats (71%) es situen en una definició que inclou tan el sentiment de pertinença a Catalunya com Espanya, en una o altra prioritat. Quan són preguntats per si es senten més espanyols o catalans, únicament el 22,7% (567) només català o catalana.

La independència de Catalunya hauria de ser una certesa basada en el cor, el sentiment i les emocions. Una identificació envers el caràcter, la cultura, les tradicions i la llengua del país. Estudiant les dades, a un li queda el dubte de quina part d’aquest 51,1% respon influenciat més per la situació econòmica, la desafecció envers la política o l’empobriment personal.

Som davant d’un independentisme més de butxaca que de convicció, i això s’intueix conjuntural. Farien bé els defensors de la ruptura amb Espanya de llegir bé els resultats i anar per feina.

Salut

AQUESTA ESPANYA EM DOL

Legalment som espanyols, ens agradi o no, ens en sentim o no, ens ompli o ens buidi. I mentre sigui així, aquesta Espanya a la que pertanyem (voluntària o involuntàriament) ens hauria de doldre; doldre tant que ens produís rebuig i fàstic.

Aquesta és l’Espanya dels polítics amics de la banca o d’una banca de directius amics dels polítics que enfonsen el sistema, marxen indemnes i demanen una ajuda (comunista) quan els beneficis (capitalistes) no permeten pagar i es donen el luxe de seguir desnonant famílies en una situació insostenible davant hipoteques abusives (especulació).

L’Espanya de les tisores per retallar la carn (magra) de l’educació i la (malalta) sanitat però del plat de sopa (tres estrelles Michelin) per les entitats bancàries més míseres, la tauromàquia o la cúpula d’una església massa privilegiada per un país laic.

La de l’augment d’impostos i taxes per a tots però de màniga ampla davant els rics i les seves sicavs, els clubs de futbol (i el seu milionari deute amb hisenda i la seguretat social) o l’aberrant exempció de l’IBI a un dels més grans terratinents, l’església, que encara es permet amenaçar dient que Càrites en sortiria perjudicada (la seva aportació és menor del 2% del total dels ingressos d’aquesta excepcional entitat).

Aquesta Espanya que ens obliga a pagar en benefici de tots però beneficia als que no han pagat amb una amnistia fiscal per aquells diners amagats d’un únic beneficiari. La del malbaratament de fons públics a la valenciana, les trampes a la madrilenya o de la corrupció catalana del 3%. La de la llotja del Bernabeu com a centre de negocis especulatius d’edificis torts, carreteres que porten enlloc o trens d’alta velocitat que moren de desídia.

L’Espanya de la justícia igual per tothom però diferent per gendres reials de mà ample, Millet’s de butxaca rebentada, de viatjats com Carlos Divar o d’elegants Camps. La d’un Tribunal Constitucional que amb titulars morts o caducs pot rebutjar un estatut aprovat per un parlament i un congreso escollits pel poble o d’un govern que pretén multar sense arguments a qui no vol pagar la injustícia dels peatges catalans.

Sí, aquesta és l’Espanya de l’Aznar i les seves sabates damunt de la taula o traient pit a les Azores; la del Zapatero del més del mateix o l’actual del Rajoy del res del que havia de ser per acabar essent el que vulgui l’Europa més alemanya. La de les gràcies anticatalanes de significat guany de vots i la dels vots cap a uns catalans que continuen divagant sobre el camí a seguir.

L’Espanya de l’Esperança més preocupada pels xiulets contra un monarca mata elefants i un país que no respecta ningú (encara que no la xiulin però li fotin YPF o li enviïn auditors externs per què no se la creuen) mentre fa veure que no ens ha enganyat amb el dèficit de la seva comunitat i com a premi assolirà posar 100000 watts de potencia (ni els Rolling Stones) a la censura de fer callar les veus discordants.

La de la Belen Esteban, el Jorge Javier Vázquez, la Karmele Marchante, els Gran Hermano o els supervivents d’una illa. La de la Buena Ley, el Roncero o el quiero ser torero de defensa a un sagnant espectacle.

Aquesta és l’Espanya què ens hauria d’avergonyir, provocar rebuig, fàstic i arcades (tan als que hi son per gust com als que no tenen ganes de ser-hi però hi son). Aquesta ja no és ni tan sols l’Espanya de pandereta, és l’Espanya dels corruptes, els vividors, els especuladors i les marionetes.

Salut

MÉS JOVE I FOTO EL CAMP

M’he fet gran i envejo als adolescents d’aquest país amb capacitat per fotre el camp i iniciar un nou present en altres llocs de millor futur i ben allunyats de la putrefacció en què ens hem ficat aquí. Un jovent que no esta lligat a una hipoteca de merda en la que els únics responsables, a dia d’avui de no pagar-la som els ciutadans, que no ha muntat una empresa en baixada constant i impossible de tancar amb dignitat o no depenen d’un sou de retallada continuada per tirar endavant una família que ja comença a haver de pagar fins i tot per posar-se malalta o comprar les medicines de la iaia. Aquesta edat de l’acne en què no son treballadors cada cop més febles ni autònoms arruïnats o empreses de persianes més abaixades que obertes. L’època d’estudiant on tot és possible, fins i tot dir adéu a un país, el teu, que pretén fer-te combregar amb rodes de molí. Com els envejo!!!.

Foteu el camp!!!, jo ja seria fora, però no per fer un cafè sinó per gaudir d’esperances en un futur pròxim; aquí el futur fa pudor a cremat.

Però ha de saber aquest jovent que marxar no és una elecció sinó més aviat una necessitat i una mostra d’ètica personal. Catalunya i Espanya són un femer on la veritable merda, que hem amuntegat durant temps, ha de seguir tenint vigència mentre que les úniques flaires d’aire pur són eliminades per la fètida pudor que signifiquen les maneres tan aleatòries de prioritzar dels governants. No siguem enganyats: molts dels nostres drets, tractats ara com a privilegis, no han estat els que ens han portat a la decadència del país que ens havíem imaginat. Si més no, no per si sols. Hi han molts privilegis, tractats ja com a drets d’alguns, que són com a mínim tan responsables.

Allunyeu-vos! a Espanya les prioritats no us són favorables.

Aquest és un estat en què la monarquia veu retallada la seva assignació en menor quantitat que la que s’aplica a educació o prefereix continuar destinant molts diners a les armes enlloc dels llibres. Aquesta és l’Espanya laica que dedica més de 6000 milions a l’església però ens vol fer pagar per ser al llit d’un hospital. Aquest és el territori que permet una despesa de més de 35 milions d’euros en subvencions a partits polítics i sindicats però posa en dubte el sosteniment de les beques i apuja les matrícules universitàries mentre pressuposta 600 milions d’euros per la promoció de la tauromàquia. Aquesta és la porció de terra en la que uns governants permeten el senat més gran de tots els voltants i uns ministeris de duplicitat clara mentre cada divendres ens omplen de notícies sobre pèrdues de drets.

Dieu adéu! a una Catalunya que vol ser millor i es significa igual.

Aquesta és la Catalunya incapaç de fer-se respectar dins l’estat, cobrar el que aquest li deu i sinó plantar cara de veritat. La Catalunya que es veu obligada, per imperatiu legal de qui no paga les seves obligacions, a retallades constants a la recerca d’un dèficit menor mentre el morós s’endú prop de 20.000 milions cada any sota pretext d’una solidaritat que, avui més que mai, necessita el mateix benefactor de tants anys. Aquesta és la Catalunya que, abans que Espanya, ja va practicar les mateixes mesures sancionadores a educació i sanitat mentre no és el suficientment valent com per optimitzar consells comarcals, diputacions i altres organismes de dubtós servei. Aquesta és la porció de terra en la que uns governants es permeten complements i dietes mentre ens imposen un euro cada cop que anem a la farmàcia.

Sí, dieu adéu Espanya, adéu Catalunya! Dieu adéu a aquesta Catalunya incapaç de dir adéu a l’ofegament d’Espanya ni a les seves pròpies equivocacions i a aquesta Espanya competent per estrangular als més dèbils i nul·la per obligar als més forts mentre escanya Catalunya. Sí, aquestes són l’Espanya i la Catalunya que us obliguen a marxar per gaudir d’uns estudis competents, un treball digne i un futur engrescador per què no pot oferir dignitat enlloc de privilegis.

Jo avui i amb 20 anys em feia la meva personal maleta cap a la independència. Això, o canviem molt i ens aixequem de la cadira d’una puta vegada per mirar de canviar un sistema podrit que ens culpa de tots els mals. I aquí hi haurem de ser tots: joves i adults.
Recordant a Napoleó: "és injust que una generació sigui hipotecada per l'anterior. S'ha de trobar la forma de preservar a les futures generacions de l'avarícia o incompetència de la present."

Salut

COP D'ESTAT A REPSOL

La presidenta argentina ha anunciat l’expropiació del 51% d’YPF a Repsol. Yacimientos Petrolíferos Argentinos era una empresa Argentina dedicada a l’exploració, explotació, destil·lació i venda de petroli i els seus derivats, fins que entre el 1998 i el 1999 es va privatitzar. A partir d’aquell moment, i després de diferents moviments accionariats, Repsol va assolir el 57%, el Grup Pettersen (argentí) un 25,46%, un 0,02 en poder de l’estat i la resta en mans d’inversors privats o a la borsa.

Espanya s’ha aixecat en armes davant la gallardia del govern de Cristina Fernàndez de Kirchner i la posada en escena amb Eva Perón darrera. Però caldria fer un repàs a les accions de Repsol per adonar-se que en cap cas això pot derivar en una batalla contra els interessos de l’Estat Espanyol. El pragmatisme ens hauria de situar dins la vulneració d’un contracte comercial entre una empresa privada espanyola i el govern d’un país per evitar excessos i derivar en una disputa Espanya-Argentina, espanyols-argentins.

Hauríem de conèixer profundament les clàusules del citat contracte per ser conscients de fins a quin punt s’han produït incompliments i qui els ha realitzat. Dubto molt de la responsabilitat social i econòmica de Repsol envers el país argentí, però també dubto molt de les veritables intencions d’un govern argentí populista en el discurs i colpista en les formes.

L’expropiació propugnada esdevé discriminatòria a l’afectar tan sols a la part d’accions de Repsol. Si es vol nacionalitzar l’empresa, fer-ho en la seva totalitat seria el més coherent. Fer-ho en el moment en què el país entra en dèficit entre producció i importació i responsabilitzar-ne només a Repsol, requeriria de més reflexió. Una decisió d’aquesta importància fer-la de manera unilateral, obviant a ben segur els principis fonamentals de seguretat jurídica i de confiança de la comunitat inversora internacional, arriscat. Entrar a la seu de l’empresa i desplaçar a la directiva, col·locant en el seu lloc als ministres escollits, sona a cop d’estat. Finalment, no buscar una solució política a tot plegat, actuant per decret, un fort descrèdit nacional davant els inversors mundials creant una desconfiança en el futur.

Al seu costat el govern espanyol ha actuat amb absoluta improvisació. No disposar d’una resposta i actuació articulada i preparada, davant el que semblava inevitable, augmenta el descrèdit dels nous responsables del país. Semblava segons les seves paraules que el problema estava encaminat, “encauzado” per ser més exactes. I els ha agafat amb els pixats al ventre. Això sí, per una empresa privada han muntat una roda de premsa, per les retallades a educació i sanitat, de tan sols 10.000 milions, van creure pertinent fer-ho en una simple nota de premsa.

I Espanya, on queda? Els esdeveniments posen al país en el lloc que li correspon en fortalesa i pes internacional. A França utilitzen la crisi espanyola per fer campanya electoral i crear por per no acabar com nosaltres. Alemanya ens marca el camí. I ara Argentina ens proposa un repte. Un cop de puny sobre la taula de realisme polític.

Però, i Europa? Serà capaç de donar una resposta conjunta i defensar a una empresa d’un estat membre validant els acords internacionals?

És hora de la política. Però quin paper hi juguen, darrera de tot això, els enormes recursos per explotar descoberts a Vaca Muerta? I per acabar: Argentina disposa dels 18.300 milions en què Antoni Brufau, president de Repsol, valora l’expropiació o es vendrà a alguna altre empresa? Per cert si el rerefons és explotar la troballa, com assolirà els mils de milions d’inversió per fer possible extraure líquid d’aquí a deu anys?

Queda partida, qui disposa de l’as amagat a la màniga? Ara, la gent normal, faríem bé de continuar intentat sobreviure en un país en caiguda lliure i aliens als problemes d’una empresa privada que ens pot desviar del realment important: sortir de la crisi.

Salut