COP D'ESTAT A REPSOL

La presidenta argentina ha anunciat l’expropiació del 51% d’YPF a Repsol. Yacimientos Petrolíferos Argentinos era una empresa Argentina dedicada a l’exploració, explotació, destil·lació i venda de petroli i els seus derivats, fins que entre el 1998 i el 1999 es va privatitzar. A partir d’aquell moment, i després de diferents moviments accionariats, Repsol va assolir el 57%, el Grup Pettersen (argentí) un 25,46%, un 0,02 en poder de l’estat i la resta en mans d’inversors privats o a la borsa.

Espanya s’ha aixecat en armes davant la gallardia del govern de Cristina Fernàndez de Kirchner i la posada en escena amb Eva Perón darrera. Però caldria fer un repàs a les accions de Repsol per adonar-se que en cap cas això pot derivar en una batalla contra els interessos de l’Estat Espanyol. El pragmatisme ens hauria de situar dins la vulneració d’un contracte comercial entre una empresa privada espanyola i el govern d’un país per evitar excessos i derivar en una disputa Espanya-Argentina, espanyols-argentins.

Hauríem de conèixer profundament les clàusules del citat contracte per ser conscients de fins a quin punt s’han produït incompliments i qui els ha realitzat. Dubto molt de la responsabilitat social i econòmica de Repsol envers el país argentí, però també dubto molt de les veritables intencions d’un govern argentí populista en el discurs i colpista en les formes.

L’expropiació propugnada esdevé discriminatòria a l’afectar tan sols a la part d’accions de Repsol. Si es vol nacionalitzar l’empresa, fer-ho en la seva totalitat seria el més coherent. Fer-ho en el moment en què el país entra en dèficit entre producció i importació i responsabilitzar-ne només a Repsol, requeriria de més reflexió. Una decisió d’aquesta importància fer-la de manera unilateral, obviant a ben segur els principis fonamentals de seguretat jurídica i de confiança de la comunitat inversora internacional, arriscat. Entrar a la seu de l’empresa i desplaçar a la directiva, col·locant en el seu lloc als ministres escollits, sona a cop d’estat. Finalment, no buscar una solució política a tot plegat, actuant per decret, un fort descrèdit nacional davant els inversors mundials creant una desconfiança en el futur.

Al seu costat el govern espanyol ha actuat amb absoluta improvisació. No disposar d’una resposta i actuació articulada i preparada, davant el que semblava inevitable, augmenta el descrèdit dels nous responsables del país. Semblava segons les seves paraules que el problema estava encaminat, “encauzado” per ser més exactes. I els ha agafat amb els pixats al ventre. Això sí, per una empresa privada han muntat una roda de premsa, per les retallades a educació i sanitat, de tan sols 10.000 milions, van creure pertinent fer-ho en una simple nota de premsa.

I Espanya, on queda? Els esdeveniments posen al país en el lloc que li correspon en fortalesa i pes internacional. A França utilitzen la crisi espanyola per fer campanya electoral i crear por per no acabar com nosaltres. Alemanya ens marca el camí. I ara Argentina ens proposa un repte. Un cop de puny sobre la taula de realisme polític.

Però, i Europa? Serà capaç de donar una resposta conjunta i defensar a una empresa d’un estat membre validant els acords internacionals?

És hora de la política. Però quin paper hi juguen, darrera de tot això, els enormes recursos per explotar descoberts a Vaca Muerta? I per acabar: Argentina disposa dels 18.300 milions en què Antoni Brufau, president de Repsol, valora l’expropiació o es vendrà a alguna altre empresa? Per cert si el rerefons és explotar la troballa, com assolirà els mils de milions d’inversió per fer possible extraure líquid d’aquí a deu anys?

Queda partida, qui disposa de l’as amagat a la màniga? Ara, la gent normal, faríem bé de continuar intentat sobreviure en un país en caiguda lliure i aliens als problemes d’una empresa privada que ens pot desviar del realment important: sortir de la crisi.

Salut