QUE TINGUEM SORT I GRÀCIES PEP

Que tinguem sort, tema mític de Lluís LLach, s’intueix cançó de capçalera pel barcelonisme des de les 13:30 d’avui. Sort pel nou entrenador, Tito Vilanova; sort a Pep Guardiola; sort al club i a l’afició. Però sobretot, sort al model instaurat per no acabar essent criticat i engolit per la manca de resultats si aquests no acompanyen les expectatives.

Emotiva roda de premsa de resum en 8 punts:

1.- Pep Guardiola, elegant com sempre, i demanant perdó en primer lloc pel retard de la seva decisió. Cap retret, cap atac, educat i conciliador. La seva sort: gaudir de l’oportunitat de marxar quan un està cansat i desil·lusionat. A ell, tant sols gràcies per aquests anys. Gràcies per posar al Barça com a referent en títols i model de joc al món. Gràcies per fer historia i fer oblidar l’historia del gran rival. Gràcies per haver-te buidat pel club.

2.- Sandro Rosell, acceptable com a moderador, negat com a orador. Un únic gran moment de la seva intervenció: el nomenament de Tito Vilanova com a substitut. Ara s’entén tan silenci inexplicable en tantes ocasions. Se l’ha trobat a faltar en molts moments, gairebé podríem dir que avui ha sobrat.

3.- Andoni Zubizarreta: hauria d’haver agafat els torns de paraula de Sandro. Emotiu, transmeten la importància del moment i fent servir una oratòria fluida per donar resposta a les preguntes dels periodistes.

4.- Lionel Messi: el gran absent. Minuts després, en un post al Facebook, expressa agraïment a Guardiola i excusa la seva presencia tot escrivint: “...lejos de la prensa, sobre todo porque sé que ellos buscarán los rostros de pena de los jugadores y esto es algo que he decidido no demostrar”. Jo li recordaria aquella frase “riem acompanyats, plorem sols” a la vegada que imagino que de petit li varen ensenyar que els homes no demostren que ploren, i això es dolent. 

5.- Tito Vilanova convertit en el nou protagonista. Serà el proper entrenador, si no ens han enganyat amb una cortina de fum, amb el gran repte de fer passar desapercebut el comiat de Guardiola. No ho té fàcil però seria bo recordar la desconfiança en el Pep minuts després del seu nomenament en el càrrec. Per cert és de confiança, recordem com a Villarreal Guardiola consultava per mòbil, amb qui? amb l’absent Tito.

6.- El club és fort i creu en el projecte dels darrers anys mirant cap a casa enlloc de buscar fora. Aquesta elecció significa continuïtat en els continguts, possibles variacions pròpies de la novetat i canvi en les formes: Vilanova ha d’imposar la seva personalitat i no esdevenir una fotocopia.

7.- Els silencis possibles de Guardiola: ens parla de desgast, d’esgotament, de notar-se buit. I és comprensible. Únic defensor de la credibilitat del club sabedor d’un president absent enfront els atacs desbocats del Madrid i la seva “central lechera”. Les relacions amb la directiva han estat, si més no, sinuoses: van provocar el retorn de la medalla d’honor al seu intocable Johan Cruyff i han lluitat per portar a l’expresident que va confiar en ell, Joan Laporta, davant la justícia. El vestuari no és el que sembla, amb un Alves nou després de la separació, un Piqué descentrat i que ha sortit contestatari o un Pedro que ja ha donat tot el que podia. Ara hauria d’aplicar una sèrie de mesures de renovació esgotadores mentalment quan els actors de l’acció són els jugadors que l’han acompanyat en el millor Barça de la historia.

8.- Marxar quan un és a dalt: és el suficientment intel·ligent com per a marxar en plenitud i no esperar a què els resultats acabin per fer-lo fora. Li queda l’oportunitat de la Copa del Rei, i l’heroïcitat del que seria un final de lliga utòpic, per marxar com a mínim amb quatre, sinó cinc, títols aquesta temporada (Supercopa d’Espanya, Supercopa d’Europa, Mundialet i Copa del Rei, i lliga?). I a pesar dels aplaudiments i càntics de l’afició aquesta setmana coneix perfectament el caràcter de la massa social blaugrana.

En definitiva canvi de cicle en la direcció de l’equip confiant en què tinguem sort i no acabi per significar un canvi de cicle com el que esperen a Madrid. I més enllà de tot: GRÀCIES PEP!

Per cert, que despengin la samarreta del Sr? Urdangarin del Palau i pengin la de Guardiola, aquest sí, senyor, al camp Nou.

Salut