L’ARA M’AGRADA

Ahir vaig gaudir de la possibilitat de visitar la seu del diari ARA. Allà, al carrer Diputació 119, s’aixeca un espai de banderola i lletres que inviten a pensar en el present, un avui que necessitava d’una publicació amb aires de revolució periodística, un ARA de recerca d’una informació diferent, en formes i continguts, per inventar un demà nou.

No neguem la realitat. L’ARA disposa d’un manifest fundacional atractiu però com sempre les seves línies responen a una ideologia pròpia que els fa acostar-se més a Òmnium Cultural que a Convivència Cívica; però personalment això a mi ja m’agrada.

A l’entrar un somriure educat darrera la taula de recepció. I una primera imatge: un espai soterrat a un segon nivell en què una taula i les seves cadires conviden a la gent a agafar el diari i fer-ne una lectura pausada o participar en esmorzars debat d’enriquiment intel·lectual.

Unes escales separen aquesta zona de la redacció i despatxos. No intueixo ascensor. Un cop dalt la majoria de cares són joves. Ara ho entenc, a ells no els fa falta medis de transport automàtics. Un munt de taules en disposició horitzontal i plenes d’ordinadors intueixen treball pel dia de demà en paper o per un ARA immediat al món virtual. A l’esquerra un mostrador amb totes les publicacions del dia, fins i tot reconec un exemplar de La Razón. Obvio haver-la vist.

Entre la redacció i el despatx del Carles Capdevila, una sala de reunions, petita i calorosa, però de vidres transparents, negació a l’opacitat del que allà es debat. Treballo en el món de la música, faig la prova, a un volum per damunt de segons quins decibels, la paraula traspassa els murs. M’adono que la qualificació i apreciació anterior sobre mi, amb aires d’intel·lectual, no calia per fer una prova tan simple. 

De petit sempre m’havien cridat al despatx del director. Aquella porta de fusta abans d’obrir, de la Sra. Conchita, ja feia por. Imaginava a Lucifer disposat a fer caure damunt meu tot el pes de les fures de l’jnfern. En Carles Capdevila, intueixo que, com jo, no és un àngel, però el seu despatx no s’assimila a l’avern. Invita a entra-hi ja què la vidriera et permet, a primer cop d’ull, veure la persona sense imaginar el monstre de quan jo era petit.

Crec recordar que hi havia més escales. Si hi eren, no vaig pujar. Suposo que és allà on duen a terme les intimitats. Però jo a casa també gaudeixo, cada cop menys, de la habitació on amb la dona perpetrem les accions més personals. Potser si ho hagués sol·licitat m’hauria passat com a la meva filla, que entra trucant a la porta. No ho vaig fer.

Visita feta. ARA descobreixo què, t’agradi o no el disseny, els continguts o el color, l’ARA transmet imatge de transparència, veracitat, serietat, frescor i joventut. El seu desig, traspassar aquestes característiques arquitectòniques i de recursos humans a la publicació.

Però els manca tasca periodística del territori, fent territori i esdevenint referència periodística en aquest territori. En són conscients i treballaran, segons diuen, per articular respostes a les necessitats d’una Catalunya molts més gran, diversa i diferent a la de Barcelona. Si ho diuen, els hem de creure. I si ho assoleixen, el territori respondrà.

A Granollers hem comprovat darrerament la predisposició de l’ARA a fer-ho possible. La seva col·laboració, envers una iniciativa solidaria contra el càncer al voltant de la Mitja Marató de Granollers i en record d’una víctima d’aquesta cruel xacra, ha estat absoluta. I no es proposava des de Barcelona ni per gent de Barcelona.

Jo participava d’aquesta acció. Segurament des de llavors sóc més de l’ARA. Però els que em seguiu habitualment sabeu que el què dic és el que penso, i d’aquesta visita poso en paraules les sensacions viscudes.

Salut