L’@AZOTELIBERAL EM MATA. I AMB RAÓ.

Hi haurà qui després d’aquest article posarà la meva cara en un Tió qualsevol per fotre’m cops de bastó i alleugerir l’esgotament davant la reiteració argumental ja molt “sobada” entre lletraferits i piuladors varis (oi @azoteliberal?). Però renoi, tots els camins porten a Roma i m’hi fan pensar amb això de la cosa catalana dia sí, dia també. Fins i tot els més valedors del matrimoni, ai las! i representants terrenals d’un Déu que mai va parlar de votar, s’atreveixen a dir-me immoral. Clar que veient algunes de les immoralitats que s’han comès sota sotana, ep! i segueixen essent perpetrades, gairebé prefereixo ser el depravat de les urnes.

Vol vostè que Catalunya sigui un Estat? Quantes vegades hem fet una versió d’aquesta pregunta aquells que hem tastat el que és dona en el matrimoni. Les relacions bilaterals sempre són difícils, complicades, tal vegada inclús impossibles. “Hem de parlar més, la feina ens absorbeix i no deixa temps per nosaltres, et posiciones com a perseguidor/a i em converteixes en víctima, la motxilla ja vessa i un dia explotarà… Hem de canviar l’Estat de les coses”. Guaita! Ja ho tenim. I felicitats a qui se'n surt. Apa a brindar com el Pere Navarro i deixar de fer el "borrego" amb tants hackers que volen dinamitar el matrimoni.

I si és així, vol que Catalunya sigui un Estat independent? Vaja que “si hem de seguir igual foto el camp. O la relació esdevé diferent o agafo la porta i aquí et quedes. Estic fart! Estàs fins als nassos! Això no hi ha qui ho aguanti. Així què proposo que ens separem.”

I no parlem de quan el matrimoni es converteix en família amb fills (altrament dites 17 comunitats autònomes). Les discussions es fan presents pràcticament cada dia i pugen de to. Tot es complica per què les parts no poden dialogar amb la tranquil·litat de la intimitat amb tants plors, crits i fressa amb intencions de cridar l’atenció.

Però davant la disjuntiva cal fer-se preguntes. “Canviar l’Estat cap a on? En això hem d’estar d’acord els dos? Què m’ofereixes I a què et compromets? Seràs capaç de complir al que t’obliguis? Acceptaràs la meva parcel·la d’individualitat?”

Per què, separar-se és una decisió unilateral que només comporta el repartiment de béns, saber on vas a viure, amb qui i què comptes i com s’ho prendran els pares i la família real o política, no?

Doncs això. Espanya ha de posar cognoms al primer nom de la pregunta. Altres ja l’hem posat a la segona. Mourà fitxa el govern espanyol per salvar el matrimoni o esperarà al trencament definitiu de la relació fent veure que no passa res?

Molt em temo que ja podem començar a buscar advocat, procurador i jutge. Per què al final serem pèssims companys de llar, la família renegarà de nosaltres i haurem fins i tot (els que hi creuen) d’apostatar. Valgui’m Déu!

A LA MERDA LA PREGUNTA I A CAGAR LES POSSIBLES RESPOSTES.

Com estan benvolguts lectors? Ja han superat la transició necessària per acceptar la tan esperada pregunta de la cosa? I què, què? Com els ha quedat el cos? Els ha agradat? L’accepten i prou? O els produeix sensació d’estafa? Aquestos dies he vist, llegit i escoltat, més versions al seu voltant que cites de Nelson Mandela. I mira que de les últimes tothom n’ha estat expert.

Doncs mirin, jo després d’haver passat pel confessionari d’aquesta altra cosa anomenada església, els faré una revelació: he deixat l’addicció que l’espera m’havia creat al Tranquimazin i amb perill de sobredosis amb la menjada de coco per comprendre el que ha passat. Allà postrat, mentre el mossèn m’escoltava, he rebut confidència celestial de conclusió inequívoca. A la merda la pregunta i a cagar les possibles respostes. Estic molt més tranquil.

Encara veig aquella aurèola lluminosa encerclant ésser desconegut. I escolto les seves paraules profètiques: “no perdis ni un segon més en l'estudi de l’anunciat o les combinacions matemàtiques de probabilitats incertes de les diverses respostes. És molt més senzill del que sembla. Tan sols preguntat per què així? i... voilà, t'adonaràs que tot ha estat concebut per garantir una única guanyadora possible, si hi ha collons (ell no va utilitzar aquesta paraula agafada de collita pròpia davant l’oblit): el Sí i Sí”. I abans de ser capaç d’interrogar-lo va fer cap a lloc llunyà (desconec si era el cel o l’avern). Jo li desitjo via directa al costat de Llucifer amb la nit que m’ha donat.

Per què? Per què? Per… Malparit, té raó! Quina importància té una, dues o cent preguntes i la/les resposta/es d’una consulta que no es farà si depèn de l’Espanya de N’Alejo Vidal Quadras i tants altres similars a dreta i esquerra? Cap. Ni una. Zero. I a aquesta Espanya no li veig cap intenció de variació. Per això és tan inclusiva, per què en serem exclosos tots. Uns per què ja han decidit que no votaran; d’altres per què no els deixaran.

I afectat per l’aparició començo a patir efectes al.lucinògens i confereixo als de la foto del pacte títol de Grans Mestres en això del tauler d’escacs en què es juga aquesta apassionant partida (potser m'estic passant en donar-me plaer solitari amb el què imagino?) Saben que l'escac i mat està en portar fins a l'absurd intolerable al govern espanyol i conseqüentment a l’Estat Espanyol. Es tracta de què prohibeixen la consulta i en els pitjors dels supòsits intervinguin la Generalitat, fins i tot empresonin al President Mas o... ui, ui, ui... retirin les urnes si s'arriben a col·locar a peu de carrer. Guaita! Ja tenim els “feixistes”, els colpistes, o vés a saber quin adjectiu s’emprarà, negant el vot als catalans. Ja tenim la imatge que donarà la volta al món.

Aquesta posada en escena (diguin-li pregunta) és summament intel·ligent, estratègicament impecable i meravellosament imprevisible. Està tan ben estudiada que justificarà les plebiscitàries i (si hi ha collons, recorden?) la DUI (ep! cal advertir que és el pitjor dels escenaris però aquell al que l’Estat ens volen fer arribar). Ai las! Vés que no arribi a fer possible fins i tot la consulta segons pressions d’una Europa que veurà Espanya en un carreró sense sortida (l'esperança en la democràcia ha de ser l'última víctima colateral de tot plegat encara que la promoguin de fora). 

Apa, esperarem, com ja fa temps que fem. Però la independència amb unes plebiscitàries està conquerida... si hi ha collons!

HABEMUS PREGUNTA

Mentre els unionistes estaven engrescats en discursos contraris al simposi “Espanya contra Catalunya”, la Camacho amenaçant amb un “simposi de la veritat” (qui no el vulgui que posi en marxa un Verkami per 80000 euros i tal vegada, com en el cas Mètode3, els perdonarà) i suposo que Albert Rivera alliçonant per alguna televisió espanyola... SÍ, SÍ, quan tots articulaven oratòriament llamps i trons de similar aberració històrica…ZASCA! Va i s’anuncia la pregunta i la data. Ai las! "habemus fumata" inclusiva i estelada. La data: el 9 de l'11. Ep! que si li donem la volta queda curiosa: l’11 del 9. (Diada Nacional de Catalunya). I enorme perplexitat: no és una pregunta; són dues. I trobo que personalment podré dir poques vegades SÍ, SÍ.

No és la meva pregunta, ja ho avanço, però és la pregunta de més gent (democràticament impecable) i jo hi podré votar el que vull. Per tant la dono per bona. Ens fa arribar a tots els favorables al dret a decidir (menys al PSC) en aplec fins a la consulta. Però és més: és una pregunta estratègicament brutal. Únicament deixa fora als qui volen negar la votació o s’agafen a una Constitució de protocol impossible per a donar cabuda a una reivindicació d’aquest nivell. Ara m’adono de què segurament el Sr. Navarro ja la sabia i per això va marxar, cames ajudeu-me amb foto de “momentazo”, abans de posar títol a allò fins ara anomenat “la cosa” i per fi convertida en un referèndum per l’autodeterminació amb possibilitats de votar pel federalisme. Per això haver arribat fins el dia d’avui no li hauria permès excloure’s de la mateixa. SÍ i SÍ, felicitem-nos! La cosa ja té nom i cognom. Decepció per molts dels que fins ara escrivien que tot era una fal·làcia per manca de complement directe acompanyant aquest “invent” del dret a decidir. Ara sí, ara ho entendran a tot el món (es pot traduir clarament). Ep! i fins i tot tenim data oi? Guaita! ERC al govern!

Bé, veurem fins on arriba tot plegat. Però l’obligació del govern català és posar les urnes al carrer. I si l’espanyol vol, que les retiri. Probablement no els quedarà cap més opció amb l’històric de declaracions fins avui realitzades. Mentre veiem de nou el TC deliberant, nosaltres a allò veritablement important: seguir treballant, i més que mai, per augmentar les possibilitats de la doble resposta afirmativa. La majoria social envers el SÍ, SÍ, ha de créixer. Però comptem amb un gran aliat: l’Estat Espanyol. Segur que actuarà en favor d’aquesta opció.

I no ens deixem enganyar: les declaracions dels contraris demostren que avui s’ha fet un nou pas mal els pesi i semblin dissimular. Jordi Cañas ja no parla de sí som majoria o no al Parlament; ja s’aferra a que som minoria al Congreso. I aquells que fins fa unes hores reien i comentaven la jugada de la pregunta (i jo ho he fet per esgotament XD) ara ja diuen que la consulta no es farà. Ells també ho saben.

DRET A DECIDIR A CAN BARÇA

Catalans i catalanes, posem-nos dempeus. Alcem-nos davant el gran repte de les consultes. Aixequem-nos ben d’hora imaginant soroll d’excavadores, topadores, grues i piconadores; arquitectes, aparelladors i paletes. Catalunya fot tuf d’obres.

I és que els dos més alts representants d’aquest país han decidit, en poc temps, preguntar si els deixem posar potes amunt Catalunya amb un únic propòsit: canviar la casa de dalt a baix. Generalitat i Futbol Club Barcelona, ai las! poca broma amb qui són els protagonistes, han pres consciencia de ser presoners d’edificacions d’antany. Les parets ara assimilen murs de contenció pel creixement, les possibilitats econòmiques i la credibilitat d’ambdues institucions. Ja ho diuen: renovar o morir.

De la cosa catalana n’hem parlat, en parlem i, quan tinguin a bé dir-nos la pregunta per saber exactament de què va, en seguirem parlant. Avui cal centrar-nos en l’anunci d’un nou referèndum, en clau culé, pel dret a decidir que fer amb l’estadi: reformar-lo o fer-ne un de nou. Ep! fins i tot caldria pensar en no fer gairebé res. Vaja, un "remendu" que deien els avis. Ara per ara però, moltes intencions i pocs detalls. Bé això dels detalls, quan parla Toni Freixes, sempre sol deixar un regust a poc o gairebé gens. I un cop ha parlat...cal que surti un vicepresident portant la contraria amb les molèsties als socis? No ha d’estranyar doncs els tres directors de comunicació devorats per aquesta junta. Molta sort al quart!

Però davant la presumpta magnitud de similar proposta m’envaeixen diferents preguntes:

no es va fer marxa enrere al projecte Foster per manca de diners? O tal vegada era per l’autoria del Sr. Laporta? No estàvem tan malament com per haver de fer fotocòpies en blanc i negre? Si era veritat, qui pagarà similar inversió? Qatar? Després de vendre la samarreta, molt més important, el nom del Camp ja té preu oi? Les millores significaran un increment dels abonaments de cara al 2016? Hi haurà clàusules de confidencialitat en els pressupostos, projectes i pagaments? És podran votar les dues opcions o tan sols una? L’opció de no fer res, es posarà a la butlleta? Per cert, tot i que no ho van fer públic: quina han escollit com a junta? Per què ja la tenen oi?

Ah! i fent un paral·lelisme amb la cosa catalana, altres dubtes: la pregunta serà clara i la resposta binaria o inclusiva estil qüestionari? El dret a vot el tindran els socis barcelonistes o tots els socis dels diferents clubs espanyols? Han preguntat als organismes internacionals si això podria provocar la imminent sortida dels mateixos? I sobretot, què hi diu ICV?
Casum dena! Una última advertència. No oblidin als de sempre: el Camp Nou o Nou Camp uneix i la proposta divideix, això enfonsarà el club, té tics autoritaris d'altres temps, la gespa serà atacada per plagues vaires, el sostre caurà o fins i tot alguna amenaça de presó per al president Rosell o de bombardeig si es posa l'estelada com a senyal de finalització de l'obra. Així és que... molt de compte amb aquesta votació.

ADÉU PSC! I BON VENT

El Partit dels Socialistes de Catalunya ha decidit baixar del tren del dret a decidir. Navarro va assolir arrasar els crítics amb un 83,5% de suport dels membres del Consell Nacional (tot i que fonts parlen de l’absència de fins a un 28% dels mateixos). Un resultat aclaparador que reflecteix amb claredat la posició de l'òrgan màxim de decisió del partit entre congressos. La seva funció és definir les grans línies d'acció política entre cada congrés i controlar l'acció de la Comissió Executiva del Partit. I allà, aquest diumenge, es va renunciar a la consulta com a estratègia política (agradarà a tots els votants?). A destacar el que sap Navarro: “no hi haurà consulta sense acord". I coherència no n’han demostrat, però en això són llestos i molt conscients: no hi haurà acord. Les negatives constants rebudes en primera persona els han fet adonar de la realitat. Per tant ara no volen la consulta fent bona la dita de què una retirada a temps és una victòria (al principi van imaginar que la victòria era al costat dels qui hi eren inclosos). Consumat el fet, diumenge em sorgia una pregunta: qui som d’altres per negar el dret d’un 83% amb una etiqueta com #forapsc quan legitimem un 80% a favor de la consulta?

Ara bé, la legitimitat no amaga que el PSC ha fet el ridícul i el passerell. El moviment social i la reivindicació d’una consulta pel dret a decidir, que no és altre que pel dret a l’autodeterminació ( se’n van adonar?) els ha passat per sobre i el joc de la puta i la ramoneta els ha anat consumint. Ho sumem a la preocupació per uns Ciutadans clars i contundents que han anat agafant espai polític? El PSC sempre ha optat pel federalisme i la pregunta clara de resposta binaria no els interessa. I així ha de ser o significarà un frau de votació. Vet aquí la renúncia. Ep! Per això i un absolut pànic a trencar amb la versió espanyola (PSOE) que ja els va negar, en un clar avís, incloure la consulta a Granada. Han topat amb l’Espanya que no s’esperaven des de bon principi: la de la negació absoluta al procés. Van confiar en una complicitat que no és possible. I demà picaran contra el següent mur: una Constitució, que mal els pesi a ells, és irreformable protocol·làriament per canviar el model territorial d’Espanya.

Antoni Balmón declarava: "els crítics no estan en el present, viuen del passat". Quanta raó! Manifest Socialista del 1976: "...nosaltres treballadors, homes i dones de Catalunya, provinents dels sectors i de les tendències més diverses, aplegats sota l'objectiu comú de la lluita, la lluita indispensable pel procés de transformacions revolucionàries de la societat, la lluita per l'alliberament de tots els treballadors de Catalunya, la lluita pels drets de la nostra nacionalitat, per l'ús de les nostres institucions de govern i pel dret d'autodeterminació de tots dels pobles...". Doncs això és el passat escombrat pel present. Si es pensen que les lluites, les revolucions i l'autodeterminació de Catalunya, es fan en guants de seda, els socialistes han fet bé de retirar-se. Com era allò? "Si creus que és impossible, deixa treballar als qui ho volen fer possible".

Avui el dret a decidir està emprenyat i els diu: adéu PSC i bon vent!

RESPOSTA A L’EDITORIAL DE REVISTA DEL VALLÈS

L’editorial de la Revista del Vallès, d’avui divendres 5 d’octubre, es postula favorable a la convocatòria d’un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya afirmant que  “això només se sabrà amb una consulta” i que aquesta ha de fer-se sota “una pregunta clara i concisa, sense eufemismes”. Fins aquí signo la columna. No imagino una pregunta de l’estil: “esta vostè d’acord amb què el Quebec arribi a ser sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per una nova associació econòmica i política en l’àmbit del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’acord firmat el 12 de juny del 1995?”. Millor un: independència si o no?

Ara bé, el columnista, com a gat vell, amaga uns quants asos a la màniga: un pràcticament impossibilita la consulta i l’altre prostitueix el resultat. Està molt bé fer costat a la democràcia i el dret a decidir reconegut internacionalment (que no en la Constitució Espanyola) però en cap cas agafant camins impossibles i donant veu a vot a qui no li correspon.

“És obvi que el que es faci ha de ser legal, perquè aquestes són les regles de tot estat de dret. La legalitat es pot modificar, però a través de la llei”. Qui escriu això és perfectament conscient de quines són aquestes regles del joc de la legalitat a què fa referència: reformar la Constitució Espanyola per encabir-hi el dret a un referèndum per l’autodeterminació. Anem a fer repàs del procés: aquesta reforma hauria de ser aprovada al principi per dos terços de la càmera (títol X article 168)  a l’afectar a al Títol preliminar (en què es descriu p.e. la unitat d’Espanya) i significaria la immediata dissolució de les Corts. Un cop escollides es procediria a l’estudi del nou text constitucional que hauria de ser aprovat per dos terços, tan en el “Congreso” com en el “Senado”. Aprovada la reforma seria sotmesa a referèndum. Més enllà de la dificultat del protocol, aquesta Constitució implica, a dia d’avui, per a la seva revisió i en el supòsit concret del dret a l’autodeterminació un posicionament favorable dels dos partits majoritaris a l’Estat Espanyol (PP i PSOE). Qui valora aquesta possibilitat? Ningú. Sí, s’ha de fer legal però s’haurà de salvar aquest parany i cercar la legalitat més enllà de la Constitució Espanyola i de l’Estat Espanyol tot acudint al dret internacional.

“Ara bé, aquesta pregunta perquè sigui vinculant i no merament consultiva, s’ha de fer a tota Espanya per una raó d’arrel històrica.” Anem a imaginar: la pertinença d’Espanya a l’euro i la unió europea  perquè sigui vinculant i no merament consultiva, s’ha de fer a tots els estats membres per una raó d’arrel històrica”. Deixem-ho estar i anem sortint, no? No, els qui han de votar són tots aquells que resideixen en la comunitat amb intencions secessionistes. I com en justícia, hi ha precedents: en els referèndums al Quebec han votat els habitants de la província canadenca del Quebec; en cap cas la totalitat dels canadencs. Tanmateix podem imaginar que seran els escocesos i no tots els ciutadans del Regne Unit els propers. Pretendre que en un procés de secessió el dret de vot sigui universal és impedir la victòria de la majoria de la minoria.

“De fet, el procediment lògic seria un Referèndum legal i consultiu exclusivament a Catalunya i un altre vinculant a nivell general...” A Catalunya consultar i a Espanya decidir. I si no coincideixen, Espanya a guanyar i Catalunya a acatar. I aquí radica la diferencia de posicionament. Uns creuen que el subjecte és Espanya i d’altres que és Catalunya. En cap cas, de la mateixa forma que fan els amics de la Revista del Vallès, qüestionaré un subjecte o l’altre i respectaré com suposo que faran ells, i hauria de fer tothom, el resultat d’un procés democràtic, just i legal.

Salut

CATALANS: L’AUTOESTIMA AMUNT!

L’autoestima és la capacitat d’autovaloració essencial per a la supervivència psicològica. Disposar d’una autoestima saludable significa confiar en les teves capacitats, empatia amb augment de pertinença al col·lectiu i millora de les relacions socials, atribució correcta de les responsabilitats, preparació pels canvis i autoconeixement o estimació d’un mateix.

Últimament la salut de l’estima pròpia dels catalans està sotmesa a una prova de supervivència. La política espanyola, el govern català, l’economia i els mitjans de comunicació, s’han convertit en els principals braços armats (no de pistoles sinó d’arguments tendenciosos) per executar la nostra sana autoestima i convertir-la en un adoctrinament a la submissió i la depressió pròpies de qui es sent inferior o en inferioritat.

Espanya posa en dubte el que som, el que tenim i el que signifiquem negant-nos identitat, realitat i diners. El govern català argumenta la pèrdua dels nostres drets, disfressats de simples retallades, sota l’aixopluc d’una culpa única de la ciutadania davant la situació. L’economia ens ataca als de sempre defensant als que mai gaudeixen de responsabilitats. I els mitjans de comunicació ens insereixen en un món de notícies catastròfiques d’un futur sense esperança. 

Uns i altres centrifuguen mesures i culpes mentre els marejats som els catalans de peu de carrer. I davant el mareig ens podem desorientar i baixar la nostra autoestima provocant desànim, desconfiança per lluitar, descrèdit en les nostres possibilitats i renuncia als riscos per acabar projectant una imatge exterior que assoleixi com a resposta d’altres la manca de respecta i valoració.

Entrar en una depressió individual, col·lectiva i de país esdevindrà fracàs, solitud i la humiliació.

Però davant el mareig prolongat i excessiu sempre queda el recurs del vòmit. L’emesi és l’expulsió abrupta i espasmòdica del contingut de l’estómac a través de la boca com un mecanisme per eliminar verins ingerits.

Provoquem-nos el vòmit!, alcem la veu, cridem i reclamen el que som, el que tenim i el que volem ser. Clamen, allà on faci falta, per reclamar els nostres drets com a ciutadans i poble. Denunciem les mentides d’uns, les fal·làcies dels altres i parlem clar i català actuant per què els mitjans de comunicació s’omplin de notícies esperançadores.

I un cop lliures de verí i amb l’autoestima amunt, sense exagerar i caure en l’orgull, el narcisisme o l’hibris clàssica, serem capaços de ser respectats i valorats, obtindrem les forces necessàries per lluitar pel que es just, arriscarem i el dret a decidir ja no serà una utopia.

I com sempre els polítics acabaran arribant, tard, però arribaran.

Amunt l’autoestima!

Salut