CATALUNYA ESTAT 30?

Demà serà un dia històric, tot i què alguns l’han intentat convertir en un dia histèric. No senyors, ni serà pel pacte fiscal, ni pel federalisme ni per reclamar més autogovern. El missatge és clar: Catalunya nou Estat d’Europa. No hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar i la gran majoria dels assistents no caurem en el parany estudiat d’alguns per crear histèria envers el que volem. Demà reclamarem el dret a decidir i la possibilitat d’assolir l’independència de manera cívica, democràtica i pacífica.

La ciutadania catalana ha fet un pas endavant. Tan sols cal aixecar els ulls i mirar balcons i finestres i adonar-se que no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure. La massiva presencia d’estelades, d’un color o l’altre, és un crit a l’esperança d’aquells que ens significàvem com a sers estranys, fa no gaire temps, davant una solitud esfereïdora. Aquelles quatre barres de triangle i estrella assenyalaven algunes cases convertides en repúbliques independents. Això avui ha canviat i són moltes les llars proclamades repúbliques i demanant una independència que ja no fa por aquí i comença a crear pànic allà. Ja no ens distingeixen ni cognoms, ni procedències ni ètnies. Parlem en català, castellà o en qualsevol altre idioma. Som de dretes, de centre o d’esquerres. Empresaris, treballadors, autònoms, pensionistes o aturats. Homes i dones, nens i nenes, avis i àvies. Ara sí, l’independència reflecteix la diversitat del país, la seva tolerància davant la diferència i la comunió davant l’objectiu de fer un estat nou i millor.

Però no siguem il·lusos: el dia després no serem independents i hi haurà molta feina a fer. No n’hi ha prou en declarar-nos lliures, tot i que sense la llibertat la utopia d’una Catalunya millor és impossible ja que l’hem de compartir amb una Espanya que ni ens deixa ni vol. Aquest no serà un camí fàcil, ni ens ho faran fàcil. Però és impossible? Estic segur que no. En els últims 100 anys s’han creat 29 estats a Europa. Catalunya serà el proper? Demà en començarem a ser més conscients.

I el més important: la política catalana continuarà al darrere de la societat civil o es posarà a la seva alçada i treballarem plegats?

PD: “com que sabíem que era impossible ho vàrem aconseguir” Mark Twain

Salut i fins demà

11S

Granollers a 11 de setembre del 2011

Vist avui

Havíem anat a dinar amb amics a Viladrau. No sabíem que aquell dia recordaríem per sempre més que fèiem. En el viatge de tornada els mòbils no paraven de sonar. ¿Ho esteu escoltant?, ¿és veritat? Les ràdios relataven una marxa fúnebre, de paraules sòrdides, davant l’horror de la barbàrie als EEUU. Era un 11 de setembre, d’ara farà 10 anys.

A l’arribar a casa, fins i tot ens varem reunir per visionar el que els ulls eren incapaços de veure. Xoc mortal d’un, de dos, de tres, de fins a quatre avions contra innocents edificis. Flamarades de foc, fum negre en senyal de dol immediat.

Amèrica tremolant. Bombers i serveis de seguretat superats per la magnitud de la tragèdia. Destrucció, violació del dret a viure de molts, desolació. Sang, ferits, morts. Anònimes desaparicions, plors d’un anonimat ple de ràbia. Imatges indigeribles, por al dia de demà, temor a acabar essent protagonistes més endavant d’una vivència similar. Sensació a una fi del món propera.

Denunciable atemptat, barbàrie sense sentit amb arguments esgrimits perduts davant la mortaldat de l’acció. Irracionalitat religiosa, de patiment d’abusos i de soferta misèria. Culpables equivocats, representants erronis, errònia forma de solucionar les injustícies. Sí, allò va canviar moltes actituds, molts sentiments, molts protocols. Hi va haver un dia després.

I una conseqüència: EEUU es va apropiar, tristament, del dia de la diada. Cap retret, nosaltres el compartim amb el condol precís cap a les víctimes. Però l’onze de setembre també és la Diada Nacional del meu petit gran país. Un país que no es significa ni millor ni pitjor que cap altre, simplement diferent. Una gent que no es considera més vàlida que ningú, simplement vol que algú li reconegui la seva validesa. Un poble que no està en contra de cap altre, senzillament a favor seu.

Avui, amb l’excusa americana, alguns, intentaran desviar l’atenció, ja ho han fet abans, per això la nostra obligació és celebrar-lo com es mereix: amb una multitudinària presència per carrers i places. Altres, obriran els seus butlletins informatius amb les torres bessones, aquí hem de posar la senyera fins i tot a les Tres Bessones. Alguns volen fer-nos veure, amb jocs infantils de baix cost, que estem equivocats amb el que celebrem.
A uns els faig saber que jo recordaré la Diada. A uns altres que sortiré al carrer per fer-me present sense la necessitat dels seus mitjans de comunicació. Als últims, tranquil·litat, el meu joc és molt més senzill: celebrar l’existència del meu país, un país que a vegades sembla que altres preferirien que no existís. No hi ha més, és simple. Fan veure que no ho entenen; només els passa durant l’onze de setembre, el dotze d’octubre tot és més fàcil.

¡Ho hem de fer! Pengem símbols al balcó, amb estrella o sense, amb triangle groc o blau, sense triangle, qualsevol és vàlid. Catalunya és plural, pluralitat que es deixa veure. Sortim al carrer, aixequem la quadribarrada ben amunt, cridem junts pel reconeixement de la nostra identitat, la nostra cultura, la nostra llengua. Reclamem els nostres drets, el reconeixement que ens mereixem com a societat d’una societat que es defineix plural, pluralitat posada en dubte.

Fem la nostra guerra, la pacífica, aquella que dispara arguments, carrega raons, bombardeja sentiments, emana fum d’il·lusió.

Ara més que mai, mai en democràcia n’hi havia hagut tants, refusem els constants atacs, l’intent d’aniquilació cultural i de l’identitat. Alcem la veu en contra de la instrumentada colonització soterrada dels nostres béns socials, culturals i de país.

JA N’HI HA PROU DE MENTIDES! JA ESTA BÉ DE FER SERVIR CATALUNYA COM ARGUMENT POLÍTIC.

I sobretot, no demanem perdó per ser catalans. SÓC CATALÂ, AGRADI O NO, I NO ME N’AVERGONYEIXO NI TINC LA NECESSITAT DE DEMANAR DISCULPES.

Per cert l’hora en què em desperti no pararà aquest país. I si tots ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, no quedarà ningú per vigilar-lo de nit. VISCA CATALUNYA!

Salut