PER UNA CATALUNYA LLIURE #11S2012

Ara o mai. Catalunya té el dret a decidir lliurement quin ha de ser el seu paper en una Europa en procés de reconstrucció. Els catalans han de parlar i esvaí d’una vegada per totes els dubtes sobre el suport que un procés de secessió, mai preguntat a través de les urnes, té entre tots els qui han nascut, viuen o treballen en aquest país.

El procés cap a la independència ha de ser democràtic, pacífic i liderat per les institucions polítiques, què escoltant la voluntat dels ciutadans han de gestionar el resultat d’un sistema democràtic que ha de permetre totes les opcions.

Avui viurem una de les manifestacions més multitudinàries que s’han vist en els darrers temps a Catalunya. Seran molts els qui reclamaran la independència estelades en mà o a pulmó obert. Però encara restaran molts a casa poc o gens convençuts de la possibilitat d’un Estat Català lliure. A partir del dia 12 quedarà molta feina a fer per convèncer a una part de la població que serà decisiva en el supòsit d’un referèndum per l’autodeterminació.  

“A tots aquells que no vareu néixer a Catalunya, als que teniu vincles familiars fora del país o als qui encara us manca fluïdesa per parlar en català però també en teniu prou, us sentiu estafats i sou conscients de l’ofec què Espanya exerceix cultural, socialment i econòmicament a Catalunya, només dir-vos que la il.lusió de la manifestació de l’onze de setembre, i de la majoria dels assistents, és per una independència assolida de forma democràtica, mitjançant mètodes pacífics i per damunt de tot inclusiva, tolerant, respectuosa amb la diversitat i generadora de riquesa. No, no som millors catalans per haver nascut aquí; no, no sou pitjors catalans per haver nascut en altres indrets. Som catalans tots aquells que sentim el país, l’estimem i el volem millorar per un futur diferent pels nostres fills i un present més engrescador pels qui encara en podem gaudir. Sols no ho farem i us necessitem. Ajudeu-nos a crear un país nou, diferent i en el que tothom es sàpiga important. Personalment així ho penso, així ho crec i això aniré a reclamar avui. M'és igual si ens fotem una botifarra amb seques, uns callos, una paella o unes migas mentre ens les fotem tots plegats en qualsevol indret d'aquest nou país anomenat Estat Català.”

Però també necessitem agafar consciència de la necessitat de lligar complicitats arreu del món fent comprendre el sentiment nacional català. Sense el suport internacional al procés aquest és inviable. Per això l’externalització del fet diferencial català i de les il·lusions per esdevenir estat  ha de ser una de les tasques prioritàries del govern, dels partits nacionalistes i dels convençuts de tota mena.

“Catalunya vol esdevenir un nou estat dins la Unió Europea. I ho vol ser com a resposta a un creixent sentiment nacional arrelat al llarg de l'historia convençut de què aquesta és l’única possibilitat de donar resposta a les necessitats culturals, socials i econòmiques urgents. Però també per col.laborar en la construcció d’una Europa creïble i viable inserida com a motor d’un món millor. Catalunya vol decidir el seu futur per esdevenir un país nou, demòcrata, divers, tolerant, inclusiu i pacífic en què els drets humans i socials validin les polítiques que el guiïn. Catalunya no s’aixeca en contra de res. Catalunya es proclama en defensa d’uns valors propis que no la fan ni millor ni pitjor; únicament diferent. Per això demanem als organismes internacionals que col·laborin en fer possible un referèndum per l’autodeterminació reconegut en el dret internacional.”

Hem de ser realistes. A partir de demà quedarà molta feina a fer. Avui no proclamem la independència. Avui el que molts farem és reclamar que el sistema democràtic escolti i posi en marxa els protocols necessaris per un referèndum que permeti a Catalunya decidir lliurement el que vol ser. Demà ens aixecarem i els que tenim sort anirem a treballar com qualsevol dia, això sí, amb una il.lusió nova per haver demostrat que en un temps no massa llunyà el que volem es fer servir la democràcia en majúscules per escoltar i respectar a la majoria.

Salut

NOU ARTICLE A E-NOTICIES

ONZE DE SETEMBRE: TOTS AL CARRER #totssomalexfabregas

Els silenciosos tenim, ara sí, l’obligació moral d’omplir els carrers de raons per a un nou sistema que permeti la justícia social, agafi els veritables culpables i obri la porta a un referèndum sobre l’autodeterminació que negui als extremistes, d’un costat i l’altre, imposar-se. Hem d’acabar amb el dubte del que ens mereixem i el que volem ser. O ara o mai. En som més i hem de parlar. Aquest onze de setembre tots al carrer!

http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/onze-de-setembre-tots-al-carrer--totssomalexfabregas-66938.html

EEUU: 10 ANYS DE CONSTANTS PÈRDUES

Granollers a 14 de setembre del 2011

En els darrers 10 anys moltes han estat les pèrdues americanes. El país dels somnis no ha parat de somiar en la derrota de l’onze de setembre, un dia cruel, en què va patir, damunt la seva pròpia pell, moltes de les crueltats que ha anat escampant durant tan de temps per tot arreu. En poca estona va ser víctima de les seves pròpies vileses.

El seu comportament, en països del mon àrab o del continent sud-americà, havia de comportar conseqüències. Les decisions presses, habitualment marcades pels interessos econòmics, polítics i de l’indústria de l’armament, eren un risc constant. El posicionament envers la situació entre Israel i Palestina, era, i és una bomba de rellotgeria. Aquell dia van explotar de la manera més sàdica possible.

Bin Laden, cervell executor del múltiple assassinat, com tants d’altres, era producte d’aquest mode d’actuar. El fill, utilitzat per lluitar en favor d’interessos ianquis i en contra dels russos a l’Afganistan, abandona al pare i acaba per desafiar-lo, provocant morts i ferint-lo allà on més li dol. I és que, a l’absurda aniquilació de sers humans que el xoc contra les Torres Bessones va significar, hem d’afegir-li la pèrdua de lideratge econòmic, polític i social que va arrossegar.

En deu anys el somni americà ha caigut considerablement.

Lideratge social: estocada al cor del sistema social americà, la seguretat en ells mateixos i de la seva vida, posada en qüestió. A partir d’aquell moment vulnerabilitat, inconsistència de la premissa de ser els més forts. La guerra es transformava en les formes i s’havien mostrat incapaços per fer-li front. Els serveis de seguretat havien fallat, l’armament era desconegut i l’enemic no vestia de guerra. Desconcert, inseguretat i feblesa. Pèrdua de l’habitual prepotència demostrada i de la potencia demostrada habitualment. Posada en qüestió de les milionàries inversions en seguretat i armament, por a no saber defensar-se. País poc acostumat al terrorisme, despertar a una nova realitat.

Seguidament desconfiança al diferent, al de fora o de color, al altri. Obsessió per posar cara al pròxim terrorista, els que havien gosat desafiar-los havien rebut formació en el mateix país. Pèrdua de llibertats individuals per assolir la col·lectiva, col·lectivitat que ja no confiava en l’arribada de l’estranger, del turista. Negació del dret a la presumpció d’innocència.

Descobriment de l’existència dels altres. Freqüentment acostumats a mirar-se el melic, a ser el centre únic mundial, han d’acceptar què les seves decisions en llocs llunyans, de retruc, els poden afectar a casa seva.

Transformació en una societat més dèbil i vulnerable, desconfiada, vigilada i amb necessitat de saber de l’altre.

Lideratge polític: la decisió de la guerra com a resposta, en especial la d’Irak, de forma unilateral, enfronten el país amb molts d’altres. La suposició, mai demostrada, de possessió d’armament nuclear per part de Sadam Hussein, els porta a una pèrdua de credibilitat. Troben alguns aliats, Anglaterra i Espanya com a més importants, però es queden molt sols. 

Manifestacions arreu, inclús entre els propers, en contra d’una guerra inexplicable. De fons el restabliment de la democràcia en els països atacats. Un atac que a dia d’avui encara esta per demostrar que hagi tingut incidència política en ells més enllà d’un canvi de formes.

Desconfiança dels països àrabs. Creixement de l’animadversió cap a tot allò que fa olor a americà. Sensació d’invasió i arrelament als discursos religiosos dels que se senten més perjudicats.

EEUU ja no sembla capaç de liderar políticament el món.

Lideratge econòmic: és evident que la crisi econòmica, del país més econòmicament potent del món, no és producte només de l’onze de setembre però si esta relacionat amb ell. Segons Ramon Rovira, “potser perquè els polítics estaven massa enfeinats intentant recuperar el pols del país i dissenyant l’estratègia per castigar als culpables, la gestió econòmica va quedar en mans dels taurons de Wall Street, els quals es van adonar ràpidament de l’enorme possibilitat que se’ls oferia. L’expansió irracional del crèdit i la facilitat amb què es concedien sense les garanties necessàries, van provocar un creixement brutal dels preus de l’habitatge, que als EEUU, per exemple es van doblar entre el 2000 i el 2006... setembre del 2008 amb la fallida del banc d’inversions Lehman Brothers, desprès que l’administració de Bush decidís no intervenir per salvar-lo”. El després ja el coneixem.

A tot això, per exemple afegir-hi, els costos ingents de les diferents i eternitzades guerres, el mal provocat al turisme, les hores, no comptabilitzades, de recursos humans parats en els múltiples controls aeroportuaris.

I en aquests desequilibris hem de sumar-hi l’emergència de països com Brasil, la Xina o L’Índia que han amenaçat la supremacia.

Ara queda per veure si a l’acabar aquesta crisi, el país dels somnis torna a fer somiar a la gent. Recupera una societat malmesa, un lideratge polític gestionant noves complicitats i actuant sempre sota el paraigua de l’ONU tot posant la vista en reactivar els mercats tornant a posicionar-se com la gran potencia econòmica que era. Si algú ho pot fer, són ells. Però per tot això primer haurà de sortir de la crisi actual i després passar pàgina de l’onze de setembre.

Salut