dimecres, 28 de setembre de 2011

UN CAFÈ + UNA FOTO

Granollers a 28 de setembre del 2011


Un cafè + una foto

“Proposo a qui li vingui de gust, (a mi em venen de gust moltes coses), d’entre tots els amics que tinc al Facebook, (¿amics?), intercanviar un cafè per una foto, (ah!), i crear un àlbum d’amics amb qui prenc un cafè” Arian Botey.
Em ve al cap la iniciativa de les abraçades gratuïtes i com no pot ser d’altra manera en aquestes èpoques de crisi, m’apunto a la invitació (invitació=gratuïta, jo=rata). Deixo missatge al seu mur, (¿contestarà?).
¿Arian Botey?, ¿que se jo d’ell?, ¿que sap ell de mi? El conec, ens saludem, fins i tot hem creuat un parell de paraules (¿és suficient?). Li conec la professió, on viu i amb qui va (¿importa?). La família, molt coneguda, la germana tant o més, el seu negoci de tota la vida (¿i què?). El pare client meu (¿això ens uneix una mica?). Singularitats de viure en un poble gran o una ciutat petita singular. No contestarà, penso (¿m’haig d’apuntar a tot?)
Dimarts 22 de setembre (¿haig de fer el cafè amb ell?) Ha contestat i encara que només sigui per cortesia haig de fer-ho (¿cal fer-ho?). Dubtosa capacitat de diàleg, conversa incerta (¿de què parlarem?).
16:00. Allà el veig, el reconec, no podia ser d’altra forma. Primera salutació, encaixada de mans de qui és coneix sense coneixes. Primeres paraules, paraules d’estiraments davant el que es preveu un esforç compartit. 100 metres ens separen de l’experiència.
La ViVi, 16:10. L’aroma del cafè perfuma ja la taula (aroma pagat més ben olorat). El gas de l’aigua, imprescindible per mi després de l’amargor de la tassa, sembla riure davant la situació (¿què faig en aquesta situació?). Ell amb la càmera a punt per perpetrar l’assassinat de l’objectiu davant la visió del que s’ha de fotografiar. Jo intentant fer posats que no semblin de posar. El disparador es resisteix, no vol (ho entenc), ell pressiona i finalment comença a disparar (¿no era una?). Sempre m’he sentit incòmode davant un fotògraf (¿pèrdua d’intimitat o inseguretat en un mateix?).
16:20 S’acaben els trets. Comença la conversa i l’estona per compartir quelcom més que una ciutat compartida. Parlo molt ¿sabrà escoltar?, escolta (¿sabrà parlar?). Passen els minuts i això flueix, no em sento incòmode (¿s’hi sent ell?). Riem, trobem punts en comú. Passa l’estona (¿sempre són així les cites a cegues?). Fins i tot l’he convertit a la rutinària mania del gas posterior al cafè.
16:50. Ens aixequem. M’ofereixo a pagar (¿no havíem quedat que era gratuït?¿Vol dir això que ha estat millor del que m’esperava?). Marxem i ens queda una idea pendent (¿qui ho havia de dir?), una idea que pot fer-nos trobar en moltes més ocasions (¿s’engreixarà amb tanta aigua amb gas?).
¡Com ens equivoquem quan cerquem el plaer en les grans coses!. Que estúpids som davant les necessitats materials, o l’acumulació de diners, per sentir plaer. Jo, avui, amb un senzill cafè amb gas i una agradable conversa, he sentit plaer (i no m’agafeu la frase pel costat equivocat). Gràcies Arian.
Salut

1 comentari:

  1. Redactes perfectament el que va passar. Tot hi que deixes moltes preguntes a l'aire, em sembla que s'entent perfectament el que varem compartir. No cal dir que el plaer es mutu, i aquesta idea que tenim pendent, ens hem de posar les piles i engreixar-la (amb aigua amb gas o amb cafès o amb entrecots...).

    ResponElimina

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.