EL PARE, UN DESASTRE?

L’article d’avui a l’aravalles.cat. Parlem del pare.

“El pare ho sap, ella en sap més. No té constància de quan ni on va estudiar, però se li nota titulació. Resignat, espera convertir-se en un bon estudiant i encara que no cobri, fer-ho bé. Almenys evitarà sentir-se inútil.”

Per veure l’article fes clic AQUÍ

Salut. 

EL SEXE: ARMA FEMENINA

Granollers a 21 de setembre del 2011

Veure noticia relacionada amb l'article

La veig, al fons, molt a prop dels altaveus. L’aire dels greus d’una música greu per l’oïda,  provoca el moviment dels seus cabells de rinxols acostant-se a un “tio” del costat que em sembla massa proper. ¿Gelós d’un a qui no conec per què s’acosta a una desconeguda? Els seus ulls blaus il·luminen la foscor en clara competència amb l’estressant arc de Sant Marti de llums intermitentment artificials. Riu, la seva boca esdevé una pluja d’estrelles de blanc virginal. Es gira, 380 graus, insinuació de formes reafirmant feminitat, moviment sensualment eròtic. Ha de ser ella, desconec qui és ella, vull saber d’ella. ¿Amor a primera vista?

Ha estat un instant de desig, desig al que li queda una eternitat per declarar-se satisfet. Entre ella i jo, masses cossos, masses cares, massa gent. Foscor intermitent, llums de repte visual, música transformada en soroll quan es desitja conversació, conversació amb probabilitats de no iniciar-se.

S’acosta a la barra, barra a la que m’haig d’acostar si o no. Demana, demano, i penso com començar. No fuma ni fumo, per aquí no podré entrar. Em mira, la miro fent veure que no la veig. Així no vaig bé. Penso si estudia o treballa i m’adono del ridícul que sona tot plegat. L’observo amb mirada esbrinadora, buscant un plaer, un oci, una afició, quelcom que ens uneixi, unió que em permeti parlar-hi.

Cop de sort, arriben les sempre maltractades amigues. NO!, rebuig inicial, SI!, intuïda oportunitat. En conec una, rebaixo 20 anys i li demano que me la presenti, ja ho feia a BUP. M’acosta els llavis protocol·làriament, es produeix contacte, suor freda, tremolor de moviments, moviments propis d’un principiant, petó buit de sabor. Primeres paraules, primeres frases, primer discurs, discurs indagador. ¡Vaig bé! Diàleg fluid, somriures inicials, riures posteriors. ¿Li agrado? Ens sentim còmodes inclús durant els silencis, silencis que es produeixen molt distanciats. ¡Arriba l’hora de l’atac! Faig per convidar-la a un “cubata” carregat d’intencions, refresc que jo necessito ben carregat davant la intenció. ¡Esta a punt de caramel! La convido a sortir, accepta, sortida que acaba al cotxe, cotxe que serveix per follar. ¡Si senyor! Follada d’arqueig voluntari, contorsió involuntària,  moviments provocats o provocadors. Satisfacció final, sensació de felicitat. ¡Sóc una bèstia, me l’he follat!. Com un cavaller la deixo a casa, dos petons, ¿ara semblem amics?, i volo cap a casa.

A l’endemà, cafè amb la colla. I com no podia ser d’altra forma, explicació detallada de la perversió viscuda, de l’èxit assolit. Inflada de pit, cara de triomfador, cos de semental, frase final categòrica: va ser fàcil. L’egocentrisme masculí en la seva màxima potencia.

Un amic agafa la Vanguardia i l’obra per una pàgina concreta. Me’l fa arribar, llegeixo: “Una vaga sexual d’unes dones acaba amb un conflicte armat a Filipines”. Sento la veu de l’amic, ironia en estat pur, “tu no folles mai, et follen elles a tu”. Quanta raó, ¡He estat il·lús, prepotent i estúpid! Aquí, manen elles.

I penso que si a Filipines un grup de dones han parat una guerra utilitzant com a única arma l’abstinència sexual dels armats, ¿que poden assolir la meva dona, la teva, la nostra, la de tots amb un senzill no al nostre bulímic desig sexual? El nostre futur esta fotut, però no només pel sexe si no per molts altres indicadors que ja les posen com a dominadores i en millor situació de sortida. Els homes, els totpoderosos homes, haurem d’aprendre a conviure amb una realitat diferent. Preparem-nos, el país de les dones esta a una cantonada, la ficció del “planeta dels simis”, a tocar. ¿Potser serà millor? Tenen dret a provar-ho, però el sexe deixem-lo estar que ja és prou difícil. Abans em rendeixo.

Salut

LA PITJOR TRAICIÓ

Granollers a 16 de setembre del 2011

Tu o l’altre, l’altre i tu. No hi ha pitjor traïció que trair la confiança. Obre’t, abraça, entrega’t. Resta, divideix, multiplica per acabar sumant. Comparteix l’esforç per una dualitat de dues solituds. Deixar de pensar en tu per començar a pensar en el nosaltres. Estranya seqüència numèrica: el 2 abans de l’1.

Sigues fort davant les seves febleses, demostra feblesa quan se sent fort. Assoleix un somriure quan plora, deixa que plori abraçat pel teu somriure. No el deixis plorar sol i ajuda’l a riure plegats, plegats es plora menys i es riu més. Explica’t per ser escoltat, escolta quan et vol explicar. Calla quan no vol consell i aconsella’l quan necessita que parlis. Dubta, li transmets seguretat, una seguretat que et donarà quan estiguis dubtós. Fas servir la raó quan el supera el cor, equilibres i hi poses tot el cor quan actua només sota la raó. Lluites contra els teus defectes, defectes aliens que intentes obviar. Dónes aire o estrenys fins l’ofec quan és necessari per viure i deixar viure.

Ha de marxar, confies en que tornarà. Vol espai, t’allunyes per un després més proper. Surt i no pateixes, entrarà més tard. Necessita gaudir amb d’altres, saps que els altres no faran ombra al teu gaudi. Et mira, el mires, no hi ha mirades entre mig. Càlida abraçada de retorn pel retorn d’un càlid adéu segurs del retrobament.

L’abraces, li acostes els llavis, li fas un petó, un petó que saps que només fas tu. L’estires i el mires, gaudeixes del que veus sabedor que és per tu. Necessites amor, un amor que va més enllà d’un exterior poc inclusiu i frises per entrar dins seu, saber-lo teu, saber-te seu, notar que només som nostres. Plaer de conjunció, de penetració intensa en el més profund de l’altre per demostrar amor en majúscules. Orgasme compartit del què és comparteix amb respecte i estimació.

Vides separades unides pel temps. Esforç en la recerca de complicitats, de punts de trobada, d’il.lusions conjuntes, de decepcions superades en companyia. Acumulació d’experiències, sentiments i sensacions d’experiències de parella.

Rutina temorosa davant una realitat de constants desafiaments. Projecte d’un viure conjunt basat en la plenitud del confiar. Imprescindible altes dosis de creure en l’altre, d’entendre la paraula fe tot i no ser catòlic, els pertinents paranys en que s’amaga la desconfiança, el sentir-se traït són a tot arreu.

De cop i volta informacions mancades d’importància que s’oculten, si són poc importants ¿per què s’oculten? Descobriment d’allò amagat que surt de la seva negació i es reafirma contra el cor. Sentiments que lluiten contra la raó, cap que ha de frenar les ràpides palpitacions del cor. Arriben els dubtes, les imposicions, les prohibicions. La desconfiança s’ha instal·lat ferint de mort al seu gran enemic: la confiança.

I emergeix, d’allà on no hi havia preguntes, la gran incògnita: quan la confiança és traïda, ¿hi ha camí de retorn?

La desconfiança no només té un culpable però sí un que se sent més víctima

“la confiança és difícil de recuperar, no torna a créixer com les ungles”

Brahms

Salut

CARTA A L’AMOR PERDUT.DEDICAT.

Granollers a 10 de setembre del 2011

Dedicat a moltes, en especial a ella.

¿Com viure i conviure amb la teva present absència? Visc la teva pèrdua, desconec els motius d’haver-te perdut, una pèrdua que encara no accepto. Em faig preguntes, no trobo respostes, millor dit, no vull paraules buides d’explicacions de quelcom sense explicació. Em noto indignada, et ser alleugerat, em provoco resignació davant el projecte de llarg recorregut trencat en una de les primeres estacions. Encara restava molt per arribar a destí. Sóc conscient que al néixer comencem a morir, no volia que morissis tant poc temps després de néixer.

Hem lluitat junts, li hem fet front plegats. En constant aplec, hem cercat, de forma extenuant, la seva derrota. A última hora ha estat més fort i ens ha allunyat cruelment: separació inexplicable, injusta i involuntària. Masses “in” per entendre-la. Sense retrets, no estava en les nostres possibilitats cap altre esforç. Ho hem donat tot, no ens podíem obligar a res més. Hem sortit victoriosos en les intencions, hem perdut només al final.

La seva necessitat d’allunyar-nos ens ha apropat intensament. Hem compartit la sorpresa inicial, el dolor del procés, la por a l’adéu, i en el moment que has cregut oportú, la sòrdida crida de  l’adéu. Durant temps ens hem ajudat i acompanyat per a última hora acomiadar-nos sense presses, amb breu lentitud. He estat més teva que mai, t’he reconegut més meu que abans.

Ahir, avui, demà, obro la porta de casa i encara et veig darrera meu, necessito imaginar-te. Gèlid estiu de nits d’insomni reclamant la calor d’una abraçada impossible. Obscuritat, de llum infinita, amb mirades de recerca inútil sota els llençols d’un llit en el que m’hi noto forastera. Hores perdudes de solitària foscor confiant rebre una resposta, un senyal, un indici que et faci present. Celebrem el teu aniversari, et bufo les espelmes, el fum viatja cap on ets. Et busco, et noto, no sóc capaç d’agafar-te tot i l’esforç.

Em manquen les teves complicitats, em sobra la propietat d’unes decisions abans compartides. Parlo amb tu, m’escoltes, però no escolto res en veu alta. Et miro i em mires, no ens veiem com abans. Estiro el braç, obro la mà i leviten en el res, levito tota jo en un espai massa buit.

Obro el calaix. Ets allà, quiet, parat, en l’immòbil imatge d’un moment. Evoco molts moments, recordo records. T’agafo, et fico entre els pits i t’acarono amb la suavitat pròpia d’una mare, intent de protecció. Encara ets aquí i et reclamo que m’abracis, m’acostis els llavis i em facis un sentit petó, un petó impossible de sentir. Et reclamo amor, però l’amor, ara, em reclama viure’t d’una altra manera. Em reconec mancada del teu amistós afecte, de la teva fidelitat, de la teva companyia, de la teva constant presència i sobretot del teu somriure, aquell somriure etern.

I comparteixo amb tu el gran dubte: el teu adéu, ¿és el meu?. No t’ho penses gens, crides, ara si que t’escolto, ENDAVANT, SENSE REMORDIMENTS, VIU!

No esperava una altra resposta, et conec. Ho faré per mi, per elles, però també per tu. Així ho haguessis desitjat, així ho haurem de fer.

No reprimiré el dol, serà el necessari, el que JO necessiti. Ens mereixem temps per anar dient-nos fins aviat. Començaré, quan m’ho permeti, a col·locar el teu record en el seu lloc just per començar una vida diferent, una vida sense tu, una vida per mi viscuda també per elles. No hi seràs, mai deixaràs de ser-hi.

I sóc conscient que, en un moment o l’altre, de forma constant o inconstantment, més aviat o més tard, hauré de gestionar l’enfrontament entre el meu desig i el teu record. ¿Sabré superar la mala consciència? I després, quan alguns em  mirin de forma justiciera amb ulls de poca justícia, et necessitaré més que mai. Estic segura que aixecant la vista al cel et veuré somrient, com sempre, amb un somriure de còmplice aprovació o tal vegada d’irònica reprovació cap a tots els que no fan l’esforç per comprendre, per mostrar empatia amb mi.

Em tornaré a notar abraçada, segura, capaç, estimada i compresa. Tornaré a estar envoltada de tot allò que m’oferies. Retrobaré el teu suport, aquell que sempre m’has donat i que ha fet, fa i farà que tantes vegades et digui:

T’ESTIMO.

Salut

ELS TRES PILARS

Granollers a 30 d'Agost del 2011

No poden ser ni un ni dos, tampoc quatre o cinc. Tres és la xifra màgica, l’adequada, aquella que ens portarà a donar el màxim de nosaltres a cada un d’ells i que en cap cas ens deixarà orfes de suport si algun dels tres ens deixa. Hi son, a vegades no sabem on. Els hem de buscar, és imprescindible trobar-los. Ens en falten per arribar a tres, no hem buscat bé. Ens en sobren, no hem prioritzat adequadament. No podem fer servir els dels altres, són personals e intransferibles. Són genèrics, cadascú ha de trobar-los en les petites grans coses que l’envolten.

Davant la velocitat dels esdeveniments, que no ens deixen veure més enllà del que passa ara i aquí, semblen pura anècdota, innecessaris. En la societat del “Carpe Diem” descuidem, fins i tot oblidem, els suports en què ens recolzarem en cas de caiguda. Immersos en el consumisme especulatiu més aberrant, ens distraiem en allò superflu i no abracem, per agafar fort, els béns menys materials però més importants que ens envolten. En aquests, els últims, són on podem trobar els tres pilars.

Ens cuidem per fora, ens descuidem per dins. Ens pensem que tenim un munt de temps, potser demà no hi serem a temps. Ens creiem forts, en algun moment potser ens notarem febles. Acumulem propietats, no veiem possibilitat de perdre-les. Bulímica quantitat de benestar material, manca de temps per gaudir de tot. Ara, tot i ràpid. Jo i només jo. Haig de ser el més, el que més i el millor. Afirmacions que porten a un munt d’actituds que ens allunyen dels pilars.

Som capaços d’aguantar-ho tot en la soledat, no necessitem de ningú. Riem sempre acompanyats, habitualment ens obliguem a mostrar fermesa i plorem sols. Compartim fàcilment la felicitat, no repartim les tristeses, mostraríem debilitat. No entenem les pèrdues i les injustícies però callem i acceptem, no tenim temps de lluitar. Acumulem amics, oblidem l’amistat de veritat, és més ràpid. Ens discutim amb la parella i ho engeguem a rodar amb suma facilitat, en trobem una altra, tornem a discutir. Anem a dormir sense resoldre l’última disputa amb la filla, demà ja ho farem. Als pares ja els veuré la setmana vinent, estic ocupat.

De cop i volta quelcom ens sacseja. Es produeix la pèrdua, ens perdem davant l’absència. L’enfonsament és inesperat, dur i de conseqüències imprevisibles. Ja no som els que ens esperàvem ser. Teníem molt, potser hem perdut poc, ens sembla haver-ho perdut tot. Creiem ser a temps de gaudir-ne, ara ja no ho trobo. Demà anava a veure’l, ens ha deixat.

Ara si necessitem companyia per plorar, però de tant amagar el plor, si aquest és llarg, ens quedem sols. Necessitem que ens abracin, ho fan però només un moment, volen riure amb nosaltres. Cerquem amics, només trobem coneguts. Mirem de trobar complicitats en la parella per superar el moment, però és massa nova per localitzar-ne les suficients. Parlaré amb la filla, despista per manca de costum. Busco els pares, han marxat, no sabia que ho fessin tan sovint. Comencem a ser conscients que no hem estat atents als tres pilars. Ens hem perdut en les banalitats, les mentides, la superficialitat i hem deixat de costat allò imprescindible.

Més tard, reacció equivocada. Em preocupo i no me n’ocupo. No puc, no ser com fer-ho. Em sembla que tot es fa gros, jo empetiteixo. Caiem, continuem en descens, toquem fons i no hi ha res on agafar-nos. Els pilars no hi són.

Caurem, és llei de vida, i per aixecar-nos, hem de mantenir vius els tres pilars, amor, salut i família. Són pilars molt grans però es troben en les petites grandeses diàries.

No són imprescindibles els tres però haurem de disposar dels tres. Un dia el destí en pot reclamar un, fins i tot dos. Serà l’altre el que ens abraçarà per recuperar-nos a poc a poc. Per això han de ser tres. I si cauen tots, més no ens haurien servit, els hauríem descuidat.

Si encara hi ets a temps troba’ls. Si ja els te’ns cuida’ls. Si no ets capaç de buscar-los, demana ajuda.

Salut