La columna d'avui és llarga i per això està dividia en dos parts En sóc conscient però crec que és molt emotiva, sentimental i escrita des de molt endins. És una col.laboració que em van demanar per un llibre. Demà la segona.
Benvolguda Joana,
No crec mereixem l’oportunitat que tinc d’explicar l ‘experiència més important de la meva etapa adulta. Però la vida ja ho té això, en ocasions t’obre portes inesperades que amb més il·lusió que coneixements et permeten deixar constància del que has estat o fet. M’agradaria que en aquestes línies s’hi reflectís la vivència del teu pare tal i com és. Cap pretensió de ser modèlic ni lliçons literàries que no puc permetrem. Tan sols el relat d’una realitat summament normal, ni millor ni pitjor: la meva.
M’has convertit en pare. I en aquests sis anys quelcom m’ha quedat clar: la “professió” de pare, és “personal i intransferible”.
“Professió” perquè amb la teva mare hem creat una societat limitada, sense escoles ni formació prèvia, i amb un únic objectiu: el teu creixement i educació. Una responsabilitat que ens exigeix, com qualsevol empresa, il·lusió diària, constància, i esforç ; hem de planificar, utilitzar la logística i treballar en equip; necessitem el diàleg i la negociació; ens veiem, en ocasions, obligats a sancionar segons el règim intern i, tot això, amb una visió de gran responsabilitat social ja que acabaràs formant part d’un tot en el que t’hi hauràs d’inserir per conviure.
Però a l’hora és “personal i intransferible” perquè, després de llegir tots els manuals d’auto ajuda i escoltar tots els consells fets amb la millor intenció, ens queda la percepció de que no han pensat en tu, en nosaltres, en la mare, en mi. La bulímica lectura especialitzada indueix a una conclusió: no hi ha solucions globals als reptes que ens planteges a diari i el més sorprenent, les nostres possiblement tampoc serviran als altres.
Aquesta és una iniciativa vital en la que ningú pot dubtar que hi esmercem tot l’amor, sentiment, honestedat i coherència que ens és possible. Som conscients que en ocasions no arribem però, i sense que serveixi d’excusa, les realitats socials, laborals i econòmiques ens obliguen. Ara bé, no ho dubtis: sempre hi som.
“el que faig és poc important, però és molt important que ho faci”
Gandhi
Ser el teu pare m’ha obert la porta a viure una segona etapa adolescent: un gruix d’emocions, sentiments, actituds i accions que em succeeixen a velocitat inusitada i pels que no crec haver estat preparat. Una experiència que aconsegueix comportaments i recursos desconeguts. Tot torna a ser per primera vegada; com la primera paraula, el primer amor, el primer petó, la primera relació sexual... Això sí, a diferència d’aquella, sóc plenament conscient que ho haig de viure amb la intensitat necessària per no pensar en un futur que m’he perdut res. Ja t’ho dic ara, tens tots els números per ser filla única (el temps em donarà o traurà raons) i això ho converteix en irrepetible.
Recordo quan l’aparell ho va confirmar: seré pare. El nostre gran projecte de parella ja era una realitat. El camí no havia estat fàcil. Diagnòstic inqüestionable: érem incompatibles. Gran descobriment científic ! Fase de pressió absoluta: que si la temperatura corporal, que si avui és el millor dia, que si el coixí o la lluna... La conjura d’astres que fins el moment ens havia estat esquiva, per fi tenia una alineació correcte i el Dr. Saura i el seu equip els havien cridat a l’ordre.
Aquella nit, després de moltes abraçades i petons tot es va aturar i vaig ser literalment bombardejat per un munt de preguntes sense resposta: Anirà tot bé? Tindrà salut? Seré bon pare? Haig de ser amic de la meva filla? Posaré límits sense passar-me? Com serà: alta, baixa, rossa, morena? A qui s’assemblarà? Farà música? Ah !!! Angoixa absoluta. Vaig agafar un llibre sobre el tema i vaig seure al sofà.
A l’endemà demanàvem hora al ginecòleg per confirmar la bona nova i començar les revisions. La primera ecografia irrefutable. Si ! Estaves allà. Allò petit es convertiria en el que ets. Un, neòfit en el tema, nedava entre dues aigües: la de la perplexitat davant una imatge que no semblava ni de bon tros un ésser humà i de l’altra la immensa il·lusió d’imaginar-te i saber-te viva.
Poc a poc el bategar del cor, les constants nàusees de la teva mare, la forma dels dits, les mans, els peus. I l’esclat final: una nena, la Joana. Tot això, que era viscut amb immensa il·lusió, soterrava una constant, persecutòria i incisiva preocupació: que tot anés endavant sense complicacions.
Si algú m’hagués dit, uns anys abans, la indescriptible felicitat de notar-te dins la panxa de la mare només posant la mà al damunt, hauria pensat que era boig. Però era el senyal de que continuaves bé. Un dia la confirmació: ja sabies què passava fora; no vas parar quieta en assistir, sense pagar entrada, al concert de la Jove Big Band de Granollers.
Sóc hiperactiu, no per definició sinó per diagnòstic, i volia participar activament de tot això. Però en moltes ocasions tenia la sensació de funcionar com un espectador. El vincle, per raons de la natura, restava molt tancat entre tu i la mare. Jo hi assitia perplex. No volia renunciar i, per integrar-me, vaig acompanyar-la a la curiosa universitat del pre-part. Un curs teòric i pràctic de preparació per parir: que si les dilatacions, que si respirar profundament, que si s’ha d’empènyer... Tot em quedava molt lluny. No havia de ser jo qui ho fes o ho patís. N’estava segur: jo no notaria res. Em sentia estrany. El pas del temps, que tot ho reposa, confirma que tornaria a anar-hi, és part del compromís i la memòria d’aquells dies.
“si fos conscient de que el món s’acaba demà, jo avui plantaria un arbre”
Martin Luther King
2-3 de setembre del 2003. Amb tranquil·litat relativa, la que permet ser coneixedor de que s’acosta el dia, estàvem a casa. Era de nit i semblava que tota la bogeria diürna minorava amb la foscor. Un crit em va fer reaccionar. La teva mare havia trencat aigües. “Trencar aigües”, expressió sense contingut fins llavors, va agafar tota la seva dimensió i significat literal al veure’n el rastre. Estava preparat per un seguit de nervis, estridències, neguits i corredisses posteriors. Però quina va ser la meva sorpresa al descobrir que apareixia per art de màgia la serenor en tots dos. Sense adonar-me’n estàvem al centre hospitalari. Corretges, el soroll del teu cor, la respiració: ho havies de fer així ? Havia de ser tan ràpid i irregular ? Havies d’angoixar-nos d’aquella forma ? Per davant tota una nit esperant la teva arribada.
Al matí tot preparat. Inclòs jo, per descomptat amb la càmera de vídeo. Ho havia de gravar per la posteritat com un expert del National Geografic. Només un detall se’m va escapar: la “L” penjada a l’esquena que avisés als altres d’obrir pas al novell. Tot va anar tant bé, sense patiment ni complicacions, que va passar massa ràpid. Tants mesos d’incertesa i ara tot tant escàs. Tantes expectatives i la vivència tant breu. I com fins llavors, tants actors principals i jo amb un paper tant secundari. Sort d’uns segons de protagonisme: no oblidaré mai que vaig ser qui va tallar el cordó umbilical.
Per fi et tocava, et sentia, t’olorava. Per fi gaudies de forma i color. M’esperava plorar; m’havien dit que es plorava; ho havia vist fer. Però jo aquesta necessitat no la vaig tenir. Menteixo. Un cop lluny de l’hospital, al tancar la porta de casa carregats fins dalt de tot i amb un incalculable nombre de plantes i flors de tots el colors i formes, vaig sentir la necessitat d’abraçar a la mare i posar-me a plorar. Si els homes també plorem. Ella em va acompanyar. Era el moment. Havia de treure la tensió acumulada i possiblement m’havia de sortir el pes de la responsabilitat del que havia de venir. Començava una nova vida. Un nou motiu per viure-la.
Continuarà demà....
