Ho sabem.
Us varem prometre que s’havia acabat; que la paga setmanal ja ens la guanyàvem nosaltres amb la feina trobada; que la casa la podíem pagar amb les dues nòmines, l’ajut del banc i les seves facilitats per disposar també del cotxe i el viatge; que seríem responsables dels nostres fills, com vosaltres havíeu fet amb nosaltres, amb l’avantatge de disposar de la seva educació de manera gratuïta; què ens estalviàvem l’assegurança mèdica i els diners els posàvem en unes accions segures i preferents...
Què sí, que ens feia molta il•lusió el projecte de vida independent i en comú.
Ho sabem.
Us varem oferir fer la vostra. Us tocava gaudir del que us havíeu guanyat durant anys. Fora preocupacions, fora compromisos, més oci i atenció personal. Fins i tot us varem assegurar que no us preocupéssiu davant qualsevol imprevist; allà seriem nosaltres per fer-vos costat. Us varem prometre viure en plàcida felicitat el que havia de ser el trajecte final d’un camí vital sinuós.
Què sí, que no us demanaríem res més.
Ho sabem.
Hem viscut en una tremenda mentida i som més pobres que mai. Ens hem enganyat i ens han enganyat. I us ho assegurem: abans de recórrer a vosaltres, ens hem girat buscant, però no queda ningú, ningú dels que ens havien ajudat. Hi són. Però, de veritat, s’ajuden entre ells.
Que sí, que només quedeu vosaltres, els de sempre.
Ho sabem.
Us hem de demanar perdó. Perdó per ocupar de nou la vostra llar; perdó per esperar, amb ansietat i la mà oberta, a l’assignació setmanal; perdó per violar, a mossegades necessitades, un altre cop la vostra dispensa.
Que sí, mal ens pesi ja hi tornem.
Ho sabem.
I per això venim amb el cap cot, els ulls tancats i la boca petita a demanar-vos de nou ajut. Humiliats, resignats, emprenyats i sols. Us necessitem més que mai davant aquesta estafa que ens ha provocat un empobriment que en poc temps pot esdevenir misèria. No en sou culpables, en som responsables, hi ha més responsables.
Que sí, que les conseqüències són per nosaltres i de retruc vostres.
Ho sabem.
Us hem de donar les gràcies. Gràcies per estirar la mà i aixecar-nos la mirada amb un somriure. Gràcies per les abraçades de companyonia generosa i ajut solidari. Gràcies per ensenyar-nos que els diners no són el que semblen i què abans som nosaltres que el vostre oci, els vostres privilegis o, fins i tot, l’escalfor de la llar o les vostres dents maldestres . Gràcies per ser-hi i recordar-nos la immensitat de les paraules família i amor. Que sí, que gràcies pel vostre rescat, l’únic que rescata persones.
Ho sabem i no oblidarem.
Pares i mares; mares i pares; pare i pare o mare i mare; pare; mare (qualsevol de les formes d’amor veraç als fills serveix): gràcies en nom dels molts fills que us necessitem més que mai. Gràcies en nom d’una societat que sense vosaltres avui tornaria a lluitar per una engruna de pa.
Que sí, que sou els nostres pares.
Gràcies.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.