dimecres, 27 de juny del 2012

ES DEIA JOAN, I NO, NO EL CONEIXIA.


Es deia Joan. Tenia 22 anys i no el coneixia, tot i la proximitat que la vida en una ciutat com Granollers ofereix. Es deia Joan, nomes tenia 22 anys i ja no el coneixeré per un puto i virulent accident de transit. Sí, es diu Joan i els qui el coneixien ara el ploren víctimes d’una absència que tan sols el temps omplirà amb records dels moments viscuts en companyonia i plenitud.
No, no el coneixia. Com tampoc coneixia els quatre joves morts a la carretera en un accident a Vilobí d’Onyar el dissabte 16 de Juny, els dos de Sant Pere de Ribes o tants d’altres que amb el seu inesperat òbit han convertit aquesta xacra en la primera causa mortal entre el jovent de 15 a 24 anys. La perfecció en seguretat no existeix, però quelcom estem fent malament.
No, no els coneixia. Però no puc deixar de pensar en la tràgica ruptura del seu trajecte vital quan començava a ser escrit, quan el que s’havia d’escriure era pràcticament tot, i quan el que escrivies encara es podia rectificar. Massa joves per agafar el camí cap a una eternitat involuntària en la memòria dels qui els estimaven.
No, no els coneixia. Però això no evita que els calfreds i l'angoixa envaeixin el meu cos pensant en els pares del Joan i de tots els altres. Sí, ells que ens ofereixen AMOR en majúscules. Sí, ells que ens ho han donat tot, que han sacrificat part de la seva vida per les nostres; que han estat els únics que quan no quedava ningú obrien la porta per abraçar-nos fent veure que no passava res.
Sí, ells que han posat somriures a les tristors i llàgrimes a les alegries. Que han estirat la mà quan ens havíem quedat manxols o fet de llit quan hem caigut. Sí, ells que a ben segur serien els únics a posar-se entre el projectil i nosaltres. Sí, a ells, als que haurien volgut anar sols en el cotxe en aquell moment tot i ser coneixedors del que passaria.
Sí, a ells, als pares del Joan (i de tots els Joans) tan sols una abraçada ben forta d’un pare que no els coneix però els ofereix comprensió i acompanyament.
Salut

1 comentari:

  1. Jo sí que el coneixia. Era amic de la meva filla, de la colla dels Escoltes. Havien sigut companys des de petits, companys d'unitat. En Joan era el company, l'amic que riu, que escolta, que sempre té alguna cosa al cap, alguna activitat per fer, algun projecte per tirar endavant, alguna cosa divertida per fer riure als altres. Aquell amic que ja no tindrà, el buit de la seva absència, el record que t'acompanya. Un dolor massa fort per uns amics joves. Una mort massa aviat que no toca. Uns germans que l'estimaven molt i uns pares que ja no el podran tornar a abraçar. Una vida que tot just era un projecte, massa d'hora per tallar-la. Els teus amics que sempre et recordaran i una mare d'una amiga que comparteix aquest dolor. Que fa costat a la seva filla perquè necessita el seu suport.
    Paquita, la mare d'una amiga.

    ResponElimina

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.