dilluns, 25 de juny de 2012

ÚLTIMES VOLUNTATS


Quan naixem, comencem a morir. És inevitable, un dia morirem. Tots morirem. I aquell dia tots serem bons, molt bons, fins i tot excel·lents. Ho diu el manual de les bones practiques davant el difunt. Allà postrats, dins l’últim llit, veurem passar a tothom: als familiars i amics; als menys amics i coneguts; alguns que hauríem volgut conèixer i als qui no hauria estat malament no arribar a conèixer mai; a la germana dels diners i a la que pels diners va deixar de ser germana; a la dona que ja no era i a la que era la teva dona; fins i tot algun desconegut que declararà haver-nos conegut o a aquella iaia que es troba amb la nostra cerimònia molestant les seves pregaries.
Quiets dins la caixa, reconeixerem als que han parlat bé de nosaltres i als que no, fins i tot aquells que mai n’han parlat; a qui treballava amb tu i al que treballava per fotre’t a tu; al que va quedar amb tu dies abans i al qui diu que hi hauria d’haver quedat; a qui recordarà les hores d’esport junts i a qui no trobava mai el moment d‘estar junts ni per fer esport. 
Escoltarem paraules, fins i tot pensaments: la vida és injusta (no hauria d’haver nascut); massa aviat (ja era hora); era una gran persona (un fill de puta era); el recordo de jove (ja l’havia oblidat fins avui); ho sento molt (poc)...
Allà, sense habilitat per moure’ns, ens abraçaríem a molts però també seriem nosaltres, i no pas el capellà, els que donaríem l’hòstia a més d’un. Per això jo vull fer l’acte de les meves últimes voluntats: una llista de convidats. Al meu comiat ningú està obligat a assistir. Ha de ser una cerimònia per pensar en mi (ho dic amb humilitat) no pel que pensaran de tu si no vens. Jo t’eximeixo d’aquesta obligació. Si ho vaig fer per casar-me per què no per morir-me? És probable que siguem quatre gats, però això m’hauré guanyat.
Salut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.