L’AVI SAVI

L’avi va néixer el 2 de gener de 1939, en ple esclat de la Guerra Civil espanyola. Sempre deia que havia nascut d’un tret de munició miserable i carregat de pobresa, tristesa i desencís. Recordava la seva infantesa amb extrema necessitat d’oblit. Eren pobres i evocava les cues del racionament, la lluita per les engrunes, la manca de vestuari, l’escassetat d’espai a casa amb tanta gent. Mirades de desconfiança entre similars, disputes per un tros de pa, negatives a les llibertats més bàsiques, inexistència de benestar social. Mai va exercir de nen.

Explicava que d’adult va creure en els canvis. Amb 36 anys la mort del dictador li obria pas a noves esperances. Amb el transcorrer del temps es sorprenia de la quantitat de prestacions a les quals tenia accés. Estava orgullós de pensar i actuar en llibertat, tant si parlava en castellà com en català; somiava en comunisme o capitalisme, en blau o vermell. Cofoi parlava dels beneplàcits de disposar d’una salut pública universal i una escola per a tothom; de la solidaritat de país amb els serveis socials pels més desfavorits. I tantes millores que de petit no hauria pogut ni figurar-se.

Es jactava orgullós d’haver construït entre tots el benestar social. Però també d’haver trobat una feina digna de permís a gaudir del dret a la habitatge, d’un vehicle i de ser responsable dels seus fills. Això sí, sempre feia esment a què com a fill de la guerra mai havia estirat més el braç que la màniga.

A la vellesa va haver d’acceptar que li aprovessin l’ajut a la dependència per l’atac de la desgastadora malaltia de l’oblit. Molt al principi pensava que seria a temps de què les inversions en investigació l’acabessin sanant. Però fos com fos afirmava que gaudia de la sort de viure en un país que pensava i cuidava d'ell.

L’avi va morir fa un parell d’anys. La crisi havia explotat i tot anava enrere. Mai oblidaré la seva última frase lúcida: “vaig néixer en guerra i pobre i moriré ric i en pau. Vosaltres vigileu que no revertiu el camí”. Encara avui hi penso.