NO PUC AMB LA ROJA!

Assegut en una d’aquelles bicicletes que et fan pensar, de tan estàtiques, si ets imbècil allà parat i fotent una quantitat ingent de cops de pedal per acabar anant enlloc, omplint amb un munt de llàgrimes de suor el mateix tros (mostra del teu pèssim estat físic) i posant la vista fixa en una pantalla què, per acabar-ho de rematar, escup imatges del partit de la selecció espanyola. Sí, sóc imbècil!, però no pels pedals.

Ja em disculparan els seguidors de l’excelsa i patriòtica roja, però jo no puc. Què collons foto mirant això! Els entenc, els respecto, però de veritat, jo no puc. Intento raonar, però en l’amor les raons sucumbeixen al cor i els seus raonaments. I jo no estimo a la roja. Jo n’estimaria una altra si fos possible. No us equivoqueu, l’utòpic amor que processo, no és millor ni pitjor que el seu; és diferent. I no puc ser infidel, no m’ho permeto.

Intento mirar-la amb afecte indulgent per oblidar els desafectes bàrbars i paleolítics que representa. Hi poso esforç, però no puc. Sota la samarreta roja s’amaguen masses negatives per què jo decideixi dir si. No! a deixar-me estimar a qui jo vull (seleccions catalanes); no! a un estatut que entre tots havíem votat; no! al català com a vehicular; no! a gaudir dels meus diners i donar el que cregui convenient; no! a gestionar l’aeroport...

Sota el color de la sang, del foc i la fúria tèxtil de la roja, hi reconec atacs verbals constants contra el que sento propi, el que sóc i el que voldria ser. Massa soroll durant molt de temps per ser capaç d’ometre la desconfiança acumulada, la ràbia mastegada o la pudor a ranci que alguns d’allà transmeten en tot moment i més quan es juguen quelcom fotent patacades a una pilota. Cada cop que la miro em transmet imposició, espoli, negació i injustícia cap a Catalunya.

Ho sé. Em direu que jo ho faig amb el Barça. Però ni jo em comporto igual ni tan sols el Barça és la selecció del meu país. Això sí, amb el blaugrana si que puc. Me l’estimo. I no em feu trampa: no conto els jugadors catalans ni culés que es posen damunt la roja. No em serveix.

Que guanyin, si poden i s’ho mereixen. Tinc més amics i coneguts que es posarien la samarreta roja espanyola que la blava italiana o qualsevol altre (espero que no el tricorni com dilluns lluïa un). Però si guanyen que no em facin explotar petards ni em passin a buscar per sortir a cardar bocinazos , bandereta en mà, i cridar Viva Espanya. Jo, ja em disculpareu, no puc. Digueu-me Judes, però de veritat, no puc.

Per cert, els jugadors seleccionats ja deuen ser dels pocs d’Espanya als qui els han apujat els incentius en 60.000 euros més per cap que per guanyar el mundial fa quatre anys. Potser és la ràbia, però ho anoto com un motiu més, tot i que amb les seleccions catalanes podria passar el mateix.

Ei tranquil! Segurament no parlo de tu. Parlo de molts altres. Però amb aquests no puc.

Salut