SEMPRE QUEDEN ELS PARES

Veure notícia relacionada: “L’impacte de la crisi en les persones grans” de l’Observatori de Vulnerabilitat de la Creu Roja (esfereïdor)

Ho sabem. 

Us varem prometre que s’havia acabat; que la paga setmanal ja ens la guanyàvem nosaltres amb la feina trobada; que la casa la podíem pagar amb les dues nòmines, l’ajut del banc i les seves facilitats per disposar també del cotxe i el viatge; que seríem responsables dels nostres fills, com vosaltres havíeu fet amb nosaltres, amb l’avantatge de disposar de la seva educació de manera gratuïta; què ens estalviàvem l’assegurança mèdica i els diners els posàvem en unes accions segures i preferents...

Què sí, que ens feia molta il•lusió el projecte de vida independent i en comú. 

Ho sabem. 

Us varem oferir fer la vostra. Us tocava gaudir del que us havíeu guanyat durant anys. Fora preocupacions, fora compromisos, més oci i atenció personal. Fins i tot us varem assegurar que no us preocupéssiu davant qualsevol imprevist; allà seriem nosaltres per fer-vos costat. Us varem prometre viure en plàcida felicitat el que havia de ser el trajecte final d’un camí vital sinuós. 

Què sí, que no us demanaríem res més.

Ho sabem. 

Hem viscut en una tremenda mentida i som més pobres que mai. Ens hem enganyat i ens han enganyat. I us ho assegurem: abans de recórrer a vosaltres, ens hem girat buscant, però no queda ningú, ningú dels que ens havien ajudat. Hi són. Però, de veritat, s’ajuden entre ells. 

Que sí, que només quedeu vosaltres, els de sempre.

Ho sabem. 

Us hem de demanar perdó. Perdó per ocupar de nou la vostra llar; perdó per esperar, amb ansietat i la mà oberta, a l’assignació setmanal; perdó per violar, a mossegades necessitades, un altre cop la vostra dispensa. 

Que sí, mal ens pesi ja hi tornem.

Ho sabem.

I per això venim amb el cap cot, els ulls tancats i la boca petita a demanar-vos de nou ajut. Humiliats, resignats, emprenyats i sols. Us necessitem més que mai davant aquesta estafa que ens ha provocat un empobriment que en poc temps pot esdevenir misèria. No en sou culpables, en som responsables, hi ha més responsables. 

Que sí, que les conseqüències són per nosaltres i de retruc vostres.

Ho sabem.

Us hem de donar les gràcies. Gràcies per estirar la mà i aixecar-nos la mirada amb un somriure. Gràcies per les abraçades de companyonia generosa i ajut solidari. Gràcies per ensenyar-nos que els diners no són el que semblen i què abans som nosaltres que el vostre oci, els vostres privilegis o, fins i tot, l’escalfor de la llar o les vostres dents maldestres . Gràcies per ser-hi i recordar-nos la immensitat de les paraules família i amor. Que sí, que gràcies pel vostre rescat, l’únic que rescata persones. 

Ho sabem i no oblidarem.

Pares i mares; mares i pares; pare i pare o mare i mare; pare; mare (qualsevol de les formes d’amor veraç als fills serveix): gràcies en nom dels molts fills que us necessitem més que mai. Gràcies en nom d’una societat que sense vosaltres avui tornaria a lluitar per una engruna de pa.

Que sí, que sou els nostres pares. 

Gràcies.

Salut

ELS TRES PILARS

Granollers a 30 d'Agost del 2011

No poden ser ni un ni dos, tampoc quatre o cinc. Tres és la xifra màgica, l’adequada, aquella que ens portarà a donar el màxim de nosaltres a cada un d’ells i que en cap cas ens deixarà orfes de suport si algun dels tres ens deixa. Hi son, a vegades no sabem on. Els hem de buscar, és imprescindible trobar-los. Ens en falten per arribar a tres, no hem buscat bé. Ens en sobren, no hem prioritzat adequadament. No podem fer servir els dels altres, són personals e intransferibles. Són genèrics, cadascú ha de trobar-los en les petites grans coses que l’envolten.

Davant la velocitat dels esdeveniments, que no ens deixen veure més enllà del que passa ara i aquí, semblen pura anècdota, innecessaris. En la societat del “Carpe Diem” descuidem, fins i tot oblidem, els suports en què ens recolzarem en cas de caiguda. Immersos en el consumisme especulatiu més aberrant, ens distraiem en allò superflu i no abracem, per agafar fort, els béns menys materials però més importants que ens envolten. En aquests, els últims, són on podem trobar els tres pilars.

Ens cuidem per fora, ens descuidem per dins. Ens pensem que tenim un munt de temps, potser demà no hi serem a temps. Ens creiem forts, en algun moment potser ens notarem febles. Acumulem propietats, no veiem possibilitat de perdre-les. Bulímica quantitat de benestar material, manca de temps per gaudir de tot. Ara, tot i ràpid. Jo i només jo. Haig de ser el més, el que més i el millor. Afirmacions que porten a un munt d’actituds que ens allunyen dels pilars.

Som capaços d’aguantar-ho tot en la soledat, no necessitem de ningú. Riem sempre acompanyats, habitualment ens obliguem a mostrar fermesa i plorem sols. Compartim fàcilment la felicitat, no repartim les tristeses, mostraríem debilitat. No entenem les pèrdues i les injustícies però callem i acceptem, no tenim temps de lluitar. Acumulem amics, oblidem l’amistat de veritat, és més ràpid. Ens discutim amb la parella i ho engeguem a rodar amb suma facilitat, en trobem una altra, tornem a discutir. Anem a dormir sense resoldre l’última disputa amb la filla, demà ja ho farem. Als pares ja els veuré la setmana vinent, estic ocupat.

De cop i volta quelcom ens sacseja. Es produeix la pèrdua, ens perdem davant l’absència. L’enfonsament és inesperat, dur i de conseqüències imprevisibles. Ja no som els que ens esperàvem ser. Teníem molt, potser hem perdut poc, ens sembla haver-ho perdut tot. Creiem ser a temps de gaudir-ne, ara ja no ho trobo. Demà anava a veure’l, ens ha deixat.

Ara si necessitem companyia per plorar, però de tant amagar el plor, si aquest és llarg, ens quedem sols. Necessitem que ens abracin, ho fan però només un moment, volen riure amb nosaltres. Cerquem amics, només trobem coneguts. Mirem de trobar complicitats en la parella per superar el moment, però és massa nova per localitzar-ne les suficients. Parlaré amb la filla, despista per manca de costum. Busco els pares, han marxat, no sabia que ho fessin tan sovint. Comencem a ser conscients que no hem estat atents als tres pilars. Ens hem perdut en les banalitats, les mentides, la superficialitat i hem deixat de costat allò imprescindible.

Més tard, reacció equivocada. Em preocupo i no me n’ocupo. No puc, no ser com fer-ho. Em sembla que tot es fa gros, jo empetiteixo. Caiem, continuem en descens, toquem fons i no hi ha res on agafar-nos. Els pilars no hi són.

Caurem, és llei de vida, i per aixecar-nos, hem de mantenir vius els tres pilars, amor, salut i família. Són pilars molt grans però es troben en les petites grandeses diàries.

No són imprescindibles els tres però haurem de disposar dels tres. Un dia el destí en pot reclamar un, fins i tot dos. Serà l’altre el que ens abraçarà per recuperar-nos a poc a poc. Per això han de ser tres. I si cauen tots, més no ens haurien servit, els hauríem descuidat.

Si encara hi ets a temps troba’ls. Si ja els te’ns cuida’ls. Si no ets capaç de buscar-los, demana ajuda.

Salut