DESPERTEM?

Despertem? i junts aixequem la veu, articulem respostes i proposem alternatives, o callem d’una vegada, ens acabem de baixar els pantalons i la roba interior i esperem a la propera que serà pitjor.
I recordem, primer les persones, després les ideologies. Ara toca sumar tots per acabar amb el muntatge d’uns quants que enlloc de posar les idees al servei de les persones han utilitzat a les persones per a les seves idees.
Recordant a Antonio Machado: “després de viure i somiar, hi ha el que més importa: despertar”
Despertem?
Llegir la totalitat de l'article a l'aravalles.cat:
http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1368/despertem

L’AGONIA DEL 15M. METÀSTASIS FINAL?

Granollers a 9 de novembre del 2011

L’agònica pèrdua d’efectius que intueixen les darreres accions i assemblees del moviment del 15M s’intueixen com una malaltia crònica, tal vegada terminal? En aquest bloc s’ha escrit en diverses ocasions sobre el moviment, l’opinió d’aquells moments segueix essent vàlida si no es transporta en el temps. El transcorre dels mesos, el dinamisme de la societat, l’organització assembleària, els objectius interns del mateix, la crisi d’imatge i la manca de recursos humans que l’han portat a un distanciament del teixit ciutadà i a posicionaments més radicals, varien les reflexions.

L’esperit inicial de recerca d’una societat millor, un sistema democràtic més participatiu i real dotat de regeneració política i un sistema econòmic diferent, segurament eren finalitats d’ampli consens entre la societat. S’intuïa un moviment nou, divers, inclusiu i diferent que va aglutinar amplies adhesions. 

Però poc a poc, l’èxit inicial ha esdevingut frustració i abandonament de la majoria. La responsabilitat no és dels continguts sinó possiblement de les formes.

L’acampada va fer visible la protesta i va estar un reclam poderós però s’ha significat poc fiable. Una manera de protestar que servia d’oferta turística per difondre missatges però que degut a la seva duració va convertir-se en una molèstia. La massiva implicació inicial també va respondre a la normalitat de la nostra realitat, molts al principi, els de sempre més tard.

Ara bé les explicacions al desencís son fruit d’altres variables que haurien de servir al moviment per tornar a inventar-se.

Objectius i organització: les mires en que es van posar les opcions de canvi han significat uns objectius massa magnànims, de difícil aplicació i molt allunyats d’un possible retorn ràpid a la gent del carrer. Intentar canviar el món sense fer primer el canvi a casa és d’una lloable intencionalitat però massa ambiciosa per una situació que requereix de respostes ràpides. Les cases no es poden començar per la teulada i debatre sobre el món per acabar parlant d’Espanya, obviant en reiterades ocasions Catalunya i gairebé sense anomenar la ciutat o poble, és contrari a cimentar una bona base que aguanti l’estructura. En pocs dies dividir esforços per garantir un millor sistema democràtic, regenerar els partits polítics, canviar el sistema econòmic, social i judicial massa complicat. Reformar el mercat laboral, el sistema educatiu, la lluita de gènere, el medi ambient, la defensa dels animals... Masses continguts per poc temps.

I tot això buscant acords sota un consens total, assemblea absoluta, en una participació diversa i de ideologies variades, difícil. El debat absolutament necessari, el diàleg imprescindible, acostar posicionaments imprescindible, però la votació final dins un òrgan representatiu no es pot deixar sense valor. Votar i desprès tornar a debatre per acabar tornant a votar el mateix i començar a debatre de nou, és tasca esgotadora que porta fins a l’infinit les resolucions. Masses altaveus i poques decisions.

Manca de full de ruta: complicat canviar el sistema només des de la llunyania i la negació. La posició de no formar part del mateix, respectable, no ha fet visible un full de ruta per acabar assolint els resultats desitjats.

Crisi d’imatge: l’allunyament social també és producte del deteriorament de la imatge del moviment. En ocasions producte de les fal·làcies de la premsa, els partits polítics  i alguns líders d’opinió que descrivien al grup com a “perroflautes”, “izquierdistes” o antisistema. Això al principi era molt allunyat de la realitat. Però en altres ocasions el propi col·lectiu ha posat en dubte la seva credibilitat. Les acampades han esdevingut, per excés de duració, en refugis de sectors marginals, fins i tot delictius, que poc han aportat. Esdeveniments com els de la ciutadella, per manca d’organització i previsió, no han ajudat i han farcit d’arguments als contraris.  Segurament no eren d’ells però tampoc van saber com allunyar-los.

Radicalització del moviment: la nombrosa participació inicial donava diversitat al moviment. Poc a poc, primer els de dretes, desprès els més centrats, i finalment molts, han deixat les posicions molt escorades cap a l’esquerra, una esquerra que no representa a tothom.

Retorn als orígens: el teixit associatiu és molt gran. Abans del 15M existien un munt d’associacions, entitats, sindicats alternatius, casals i grups de debat que van passar a ser abduïts per la grandesa de la nova proposta. La difícil articulació de la mateixa ha fet tornar a molts als orígens.

Comunicació: el moviment ha pecat de manca d’una política comunicativa eficient amb interlocutors inexistents, relacions amb els mitjans de comunicació negats i comunicats de premsa ineficients per no dir no presents. Basar-ho tot en Internet és limitar en excés el camp d’acció. Algunes accions assolides, resposta a les pressions d’aquest moviment, finalment se les han apuntat alguns partits polítics per manca d’una bona política comunicativa.

Sí, el sistema democràtic, econòmic i social és dolent. Els partits polítics tancats, part dels representants democràtics ineficaços o corruptes, la societat mancada de valors, el sistema bancari abusiu, la premsa poc imparcial i supeditada a grups mediàtics amb interessos propis... Però reformar tot això a la vegada, en absolut consens i sense formar part, crítica però part, del sistema s’intueix impossible.

A Granollers fruit del 15M va néixer la PAH, un col·lectiu amb un objectiu concret, una organització més clara i un retorn al ciutadà ràpid i tangible que l’estan fent visible. Potser aquesta és la fórmula.

El moviment necessita, si vol subsistir, d’un nou model organitzatiu, uns objectius menys ambiciosos, un full de ruta clar i unes accions que signifiquin millores ràpides i notòries, per la societat més propera, que a molts els faci tornar a acostar-s’hi.  Un cop ben organitzat aquí es podrà lluitar conjuntament amb els d’allà. Si no la metàstasis serà impecable.

Salut 

REFORMA CONSTITUCIONAL

Granollers a 2 de Setembre del 2011

Avui em posaré el més seriós possible, parlaré de la gran Bíblia de l’Estat Espanyol: la Constitució.

Quin gran enrenou ha despertat la nova iniciativa de reforma de la vella Constitució Espanyola. Escric nova doncs, la norma suprema de l’ordenament jurídic de l’Estat Espanyol, fins a dia d’avui era intocable. I utilitzo la definició de vella recordant que, la redacció aprovada de la mateixa i a la que estem subjectes els poders públics i els ciutadans, data de 1978. D’això fa tant de temps, que tots aquells que són menors de 51 anys en aquest país no la van votar, i han de ser molts. És més, jo amb 12 anys, vaig estar absolutament fora de la consulta del 6 de desembre d’aquell any. No oblidem però, la importància de posar punt i final a la complicada transició.

Una reforma pactada amb caràcter d’urgència entre els dos grans partits, amics en això, enemics en tots els altres assumptes. Aquest “bipactisme”, ha indignat a la majoria dels partits minoritaris, en especial els nacionalistes catalans, que han estat exclosos de les negociacions, i ha provocat un munt de veus de protesta reclamant que fos posada en referèndum o al parlar de deute s’ha confós amb despesa provocant por a més retallades.

Primer de tot hauríem de deixar clar que la reforma, fins on sabem, no afecte a la despesa, és a dir, a aquells diners que els organismes públics inverteixen en el benestar social o paguen pel seu funcionament general. És el dèficit, la diferencia entre les despeses i els ingressos, el que es veurà limitat. Aquesta reforma no ens diu el que hem de gastar, només diu fins on podrem gastar de més, fins on ens podrem endeutar. Vaja, el que ens haurien d’haver fet els bancs en les compres de pisos a tots, posar un límit realista al crèdit. Per tant, si volem augmentar les despeses i no retallar més, no el podrem superar, haurem de recórrer a una impopular pujada d’impostos o a generar més riquesa per disposar de més ingressos. Tan senzill i tan complicat a la vegada.

Em sorprèn, això sí, la rapidesa amb què s’han posa’t d’acord els dos grans partits. Mariano Rajoy ha trencat amb la seva habitual línia de negació absoluta davant el govern. ¿Potser ha estat la primera mostra del traspàs amistós de poders? Però no ens fem il·lusions amb un gran pacte d’Estat per afrontar la crisi, la urgència, més aviat, la marca l’estabilitat dels inestables mercats financers, ¿o n’hauríem de dir especulatius? Hem estat a un pas de ser intervinguts oficialment, hem estat intervinguts de forma oficiosa. Sort que Europa va comprar deute espanyol. D’aquesta, per ara ens han salvat.

Tot i així el que dóna estabilitat només és l’anunci, la reforma és pel 2020, d’aquí a 9 anys. ¿No podien haver intentat arribar a un consens amb les altres forces polítiques representatives? Entenc la indignació dels ignorats. No comparteixo alguna de les mesures per mostrar el desacord, com la de CIU de no votar o el previsible abandonament de l’hemicicle per pat d'alguns. ¿No havíem quedat, fa poc, que no es pot negar l’entrada al Parlament i no deixar exercir la seva responsabilitat als representants democràtics? Ara aquests, ¿poden abandonar el “Congreso de los diputados” i no passa res? El diàleg, les negociacions i els acords són necessaris i haurien simplificat la comprensió per part de la ciutadania de la mesura.

Ara vista la pressa per anunciar-la entenc, estic absolutament en contra de no fer-lo, la negativa davant d’un referèndum. Inestabilitat durant un temps, possibilitat de rebuig del canvi davant  una victòria del no, noves incerteses en els mercats, pujada de l’interès del deute espanyol. Per cert, si ja no ens van consultar per anul·lar la pesseta, que crec era més important, ¿què esperem ara?

La gran economia em sembla que s’entén millor portant-la a l’àmbit domèstic. A casa no hauríem d’endeutar-nos més enllà del que podem, hauríem de ser conscients d’on és el límit. Això, o en el supòsit de necessitar gastar més, treballar més per ingressar més.

Per anar acabant, personalment estic a favor de reformar la constitució, però no només per això. La realitat d’una societat dinàmica, de la globalització, de la immigració, del dret d’autodeterminació (això potser ja és demanar massa) o dels nous models socials, laborals, jurídics i econòmics demanden un canvi en profunditat. Aquesta és la reforma que li fa falta a l’arcaica Constitució Espanyola. I aquest cop s’hauria de fer amb temps, diàleg, màxim consens i demanar a la ciutadania, amb un referèndum, la seva aprovació.

Salut

CÀRREGA POLICIAL CONTRA EL 15M A MADRID: ¿ESTIC SOMIANT?

Aquesta columna avui l’escric en castellà en recolzament als manifestants del 15M de Madrid. No sempre coincideixo amb els seus arguments ni em solidaritzo en totes les accions. Això si, sempre els acompanyaré quan surt l’aire de renovació i de dir prou que té. Dit això no puc acceptar que aquesta reclamació i denúncia què fan, tot i molestar a alguns, justifiqui segons quines actuacions.

Veure imatges

Frente al ordenador. Día duro, hastío estival. Reflexión sobre la columna de hoy. No tengo dudas: cargas policiales contra el 15M en Madrid. 24:00 de la noche. La misma oscuridad que en el momento de la actuación policial, menor contaminación lumínica que endurece más el entorno.

Abro el editor de textos. La pantalla excesivamente blanca para escribir de lo mismo sin repetirme. Puedo copiar la redacción del “Parc de la  Ciutadella” en Barcelona. No me permito la licencia.

Me incorporo, pienso luego existo, pero no me siento cómodo con la existencia. Me altero i de repente me encuentro gritando fuerte por mis derechos. Creo romperme las cuerdas vocales al decir BASTA. Me repito hasta la saciedad por romper con la dinámica del sistema y crear uno mejor, diferente. Enloquecido alzo la voz para pedir una democracia más real y participativa, otro estilo de política, nuevos políticos y mejores discursos. Reconozco que me paso en el volumen pero es que no pudo dejar de denunciar la corrupción, la evasión de divisas, los excesos de la banca. Me pido a gritos beligerancia ante la especulación y el consumismo recalcitrante. A pulmón abierto reclamo una sociedad más justa, tolerante y solidaria. Lloriqueo y pido nuevas soluciones ante los embargos de viviendas que dejan a familias sin hogar y al sistema de embargos en paños menores. Siento indignación, vergüenza ajena e impotencia. No puedo decaer y solicito, con voz resquebrajada, un mundo mejor. Debo cambiar, han de cambiar, ha de cambiar.

Giro los ojos, veo que no estoy solo. Sin darme cuenta a mí alrededor se ha agregado gente. Doy un rápido vistazo. Desconozco los nombres, no reconozco las caras. Alzo la mirada. Algunos de ellos se han armado con pancartas. Leo y me percato de que no estoy solo. Muchos de los mensajes los hago propios. Hace escasamente unos minutos los estaba firmando en medio de la soledad. Cada vez somos más. La calle se llena de unos cuantos, de unos pocos, de unos muchos. La vista no da para verlos a todos.

Avanzo. No se hacia donde, ¿alguien lo sabe?. Debemos habernos marcado un destino para ahora mismo, no de ideas sino de lugar. La marcha es ordenada, pacifica. Gritos aquí y allá. Ruido, no más que en cualquier concentración humana en zona de copeo y de madrugada. No molestamos a los vecinos, incomodamos a los poderes. Sufro de angustia y decido salir de la multitud para buscar una zona de menor concentración. Paramos. Diviso frente a mí una fachada con estilo, diferente a la del bloque que habito. Debe ser un edificio oficial. Pregunto ¿?. Es el Ministerio de Interior.

Los gritos van en aumento. La adrenalina hace efecto en el cuerpo humano. La visión del pretendido responsable de los males, excita. Me animo. Vuelvo a alzar la voz. Mensajes ya oídos, ya dichos. Pancartas cada vez más elevadas, no vaya a ser que no sean divisadas. Manos levantadas y abiertas en señal de paz.

De repente griterío, movimientos humanos aleatorios, gente de aquí para allá, de derecha a izquierda. La violencia del movimiento me agita. No ando, me llevan. Volteo sobre mi mismo y desorientado intento recuperar la verticalidad. Doy vuelta i media o media vuelta, que se yo.

En un largo y veloz segundo no doy crédito a lo que ven mis ojos. ¿Tal vez he entrado a formar parte de algún rodaje como extra? Hombres o mujeres de vestido astral, no puedo definirlo ante tanto amago, enseñan escudo cual armado medieval. Leo, Policía, en negro rodeado de un marco blanco. Me libera pensar que están para controlar el orden. Las aguas volverán a sus cauces y continuaremos sin aspavientos.

Me sorprende el tono y la postura corporal con la que me enfrentan. Tal vez no están para lo que pensaba. Avanzan. De nuevo tumultuosos movimientos. Segregación de los hasta ahora, compañeros. Dispersión de cuerpos. Los robots empuñan porras en tono amenazante. Corro. Corren. Me encuentro en una encrucijada. ¡Voy a recibir, me van a dar!. Reacción espontánea: ¡La cabeza, cúbrela!, pienso.

Ruido. Abro los ojos. Windows se ha reiniciado bajo cualquier excusa. Me toco la cabeza, me miro al espejo. Todo parece en su sitio, normalidad. Estoy seguro: he soñado. Abro de nuevo el ordenador y el Word. Página en blanco. Mucho a decir poco espacio a ocupar.

De forma espontánea resuenan preguntas que pasan al teclado recordando imágenes: ¿Excesos?, ¿actos violentos?, ¿quema de mobiliario urbano, desperfectos en comercios?, ¿tal vez confusión entre pancartas y armamento?... Deduzco que tal vez solo sea que molestaban por lo que decían, no los de mi sueño sino aquellos de Madrid, los de verdad.

¿Estado de derecho? ¿Policía de protección ciudadana? ¿Derecho a manifestación? ¿Actuación proporcional al hecho? ¿Uso del espacio público? I concluyo que en un Estado de democracia real se hubiera cumplido con el derecho de manifestación, la actuación policial hubiera estado dirigida en proporcionalidad a los hechos acontecidos estudiando en todo momento el grado de peligrosidad y priorizando la seguridad ciudadana.

Viendo las imágenes debo concluir que no estoy en el Estado de derecho que pensaba, o tal vez no soy ciudadano. ¿Era un sueño?

“Una gran democracia debe progresar, sino deja de ser grande o ya no es democracia” Roosevelt.

Salud

ÚLTIMA HORA: carta del Sindicato Unificado de la Policia. Últim paràgraf interessant.

NI UN DUBTE SOBRE L'AUTODETERMINACIÓ

Granollers a 6 de Juny del 2011

Ja era hora. L'Acampada de Plaça Catalunya ha votat de forma favorable sobre incloure el dret a l'autodeterminació en el seu manifest. És evident que aquest és un dret que genera grans pors als qui hi estan en contra però no podem oblidar que és un dret reconegut a la Carta de les Nacions Unides i per això personalment crec que no hi havia una alternativa al SI. El moviment del 15 M sempre ha prioritzat la seva lluita pels drets del poble i aquest n'és un. Ningú reclama una autodeterminació per imposició sinó en tot cas fruit del desig d'una majoria. A la vegada ningú els demana un posicionament favorable o contrari sinó simplement la possibilitat de decidir essent el dret de decidir del poble  el primer pas per canviar la democràcia que tenim i això és vàlid en aquest i altres continguts, ens agradin o no