LES TROPES, EL REI I SANT JORDI: AHIR VAN FALLAR

No havia de ser així, podia ser així, ha acabat essent així. La lliga serà del Reial Madrid després de guanyar ahir al camp del F.C.Barcelona per 1 a 2. Ni el guionista de la casa reial hauria estat capaç d’escriure una conjunció d’astres tan negativa pels interessos blaugranes. Ahir, tot es va significar en contra del conjunt català excepte l’afició.

Propers a Sant Jordi, les tropes blaugranes no van trobar la manera d’enderrocar la muralla d’un drac blanc especialment preparat per a la defensa del seu territori. Les habituals tècniques d’atac de l’escamot local no van servir i la princesa, de nom lliga, haurà d’esperar per caure en braços de qui millor la tracta.

El Rei Guardiola, sabedor de què la princesa era més propera a ser devorada per l’enemic, aquest cop va actuar de manera desconcertant. Ja de bon inici la configuració de les tropes va estar estranya. La no presencia de l’armat Piqué obria peu a les especulacions sobre els motius de la seva absència. Posar a primera línia de foc a Alves, acostumat a la reraguarda, tampoc era la tàctica habitual. Però el més sorprenent en ell va ser la manca de decisions en el transcurs de la batalla.

El veritable Sant Jordi, Lionel Messi, ahir no va agafar el cavall per cavalcar i donar la victòria. No va ser capaç de clavar la llança a la xarxa de l’enemic i haurà de reaccionar per dimarts on els seus gols semblen imprescindibles. Els deu aliats del valent cavaller, després de remuntar cap a la victòria final, van estar impotents per culminar l’esforç fet i continuar amenaçant les intencions del drac, un drac que amb la sortida al camp d’Alexis per un moment va veure perillar la seva menja. Però la reacció semblava arribar tard.

Hi va haver-hi un moment d’il·lusió davant l’empat en les forces exhibides, però el monstre va treure l’urpa i ràpidament va contestar amb una ferida ja insuperable al cor dels aliats. Allà la derrota dels bons ja era inqüestionable.

La princesa és en mans del malefactor. Tan sols un descuit impensable podria fer-la tornar salva i sana. Ahir tot allò que no havia de passar, i què en els darrers anys no havia passat, va passar.

Però el contingent català va deixar clares les seves pràctiques habituals: els vilatans els fan costat, la proposta és pel joc d’atac i gaudeixen d’elegància en la derrota. Faria bé el Drac de prendre nota de les formes per no caure sempre en la trampa de treure foc de la seva fètida boca per justificar les derrotes.

La lliga està perduda, en el Barça ahir la corneta va tocar retirada. Però s’ha de preparar pel proper atac i no ha de tenir por: a Munich i contra el Reial Madrid. Dimarts nou episodi.

Salut

EL DIA DESPRÉS: DE NOU EMOUCIÓ

És difícil però hem de començar a tornar a la realitat. Cadascú a viure el dol en temps i forma necessària. Això és personal e intransferible. Però hem de començar a gestionar el present, mirar de preveure l’inconsistent futur i posar al lloc correcte el passat. Tot això amb i sense ell. Una altre opció no és possible. Continuaré escrivint, espero que puguis seguir llegint-me.

Granollers a 18 d’Agost del 2011

DE NOU EMOUCIÓ

Estava esgotat, m’havia esgotat. A l’últim hi vaig arribar molt just, apunt vaig estar de no arribar. El cos no notava l’esforç, la ment ja no es podia esforçar més. Només l’afany de passar nosaltres, la incertesa de si ho assoliríem i el possible esclat final em donaven força per seguir suportant. L’últim era el més important, ens hi jugàvem el més apreciat dels campionats. D’això no fa pas gaire. Això si, en vaig acabar tip.

No recordo cap partit com aquells quatre en que hi hagi hagut tant joc més enllà de la gespa. No tinc capacitat per fer memòria de cap enfrontament on la paraula vagi per davant del gol. Mai havia estat tant pendent de les declaracions obviant que el veritablement important era el joc. Estava segur de la capacitat d’alguns per llençar cortines de fum, no sabia d’entrenadors que en això fossin tan hàbils. Ignorava un Mourinho de perfil tan polític.

Diumenge passat vaig fer una petita bufada de descans. Tot semblava al seu lloc. La previsió del guió s’escrivia sense interrupcions. Un petit incís del què em va sorprendre: mentre el Madrid jugava a futbol i el Barça era superat clarament va sortir l’essència d’aquest esport. A la que les tornes van girar i els blaugranes dominaven, el joc brut va fer acte de presencia. Curiós ¿no? Partit amb xiulet final, resultat obert i rodes de premsa amb certa normalitat.

Avui, de nou, bulímic cansament. Hi ha tornat. He vist de nou al Mourinho més autèntic però a la vegada el més repulsiu. Fa certa gràcia quan provoca de forma gestual. Accepto les mostres d’alegria exacerbades exhibides en ocasions. No li puc evitar aquella mirada d’odi, d’incomprensió, de ràbia continguda, o no. Em nego a contestar-li la gran pregunta: ¿per què?. És així, no m’agrada que ho sigui, no puc evitar que sigui com és.

Però no vull acceptar amb normalitat els seus reptes constants o les mostres de dubte sobre la legalitat de les victòries dels contrincants. Em causa repugnància que el darrer cop sempre és un pas més cap endavant en la presencia del malèfic personatge que ha creat oblidant la persona que suposo que en el fons és. Vull que aflori la feblesa que intueix el victimisme que promulga. I reconec que cada cop em causa més estupefacció, el pitjor estava per arribar. Ahir vaig veure la traïdoria del subjecte: atacar per darrera per posar el dit a l’ull a qualsevol es indigna d’un ser humà. Ni en això ha donat la talla.

¿És possible que algú li pari els peus? ¿Els responsables de la LFP, la UEFA o la FIFA poden deixar-se d’opulències culinàries, comoditats hoteleres i gestionar un greu problema que deshonra el món del futbol?

Un, viatjat en finals, ha vist enfrontaments d’altres èpoques entre les dues aficions. Balls de bastons, hòsties a mà oberta o puny tancat, coces al més estil dels burros als caps de contrincants estirats a terra. Més tard ha llegit apunyalats, ferits i fins i tot morts. ¿Estem esperant que un instigador com aquest ho torni a provocar?

Deia Xavi en declaracions posteriors: “la imatge que han donat no correspon a la institució que representen”. I ja estic tip d’aquesta excusa. El Reial Madrid té el representant que vol. Li han donat tot el poder. En conseqüència donen la imatge real del que avui en dia són. Ni més ni menys.  

Salut