Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Juan Carlos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Juan Carlos. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 d’abril del 2012

CARTA AL REY


Granollers a 18 de abril del 2012

Excmo. Sr. Jefe de la casa de S. M. el Rey Don Rafael Spottorno Díaz-Caro
Palacio de la Zarzuela
Madrid
Excelentísimo Sr. Don Juan Carlos l Rey de España 


Me dirijo a V. M. Su Majestad con el fin de hacerle llegar mi absoluto respeto y sincero vasallaje a la vez que mostrar la más humillante vergüenza ajena ante el asedio a la que su persona, y por ende la representación institucional que con ella ejerce, han sido objeto en los últimos días. La anecdótica matanza de un elefante, en su tiempo de ocio y descanso y muy a pesar de un país en quiebra producto de irresponsabilidades de otros, no puede instrumentalizarse de similar manera para acometer contra la monarquía borbónica española de la cual usted es legal descendiente i fiel ejemplo. Recuerde su pueblo que siempre ha nadado en las aguas de la miseria, y solo bajo su mandato han sido vilmente engañados por unas ansias de riqueza de imaginación desbordante.
Gustaría de citar, con vuestra aquiescencia, a Arthur Schopenhauer y su “cada uno tiene el máximo de memoria para lo que le interesa y el mínimo para lo que no le interesa”. La gran mayoría de los oriundos de su amada España, han sido víctimas de la malévola manipulación de la arcaica resistencia republicana y la obsoleta extrema derecha.
Haría bien el pueblo de voltear la cabeza para otear en un horizonte no muy lejano los servicios prestados por su Majestad, y en muestra de agradecimiento, jurar pleitesía eterna. Muy a pesar de los ejércitos revolucionarios, no se preocupe su excelencia, los españoles cuando quieren, quieren de verdad. Y olvidada semejante sandez arquearan de nuevo su espalda ante vuestro paso.
Bueno seria, que todos y cada uno de nosotros evocáramos su nacimiento en Roma, lejos de su España, fruto de un exilio obligado por la proclamación de la Segunda República. Hubo de soportar estoicamente que un dictador, Francisco Franco, accediera a su entrada en el país para cursar estudios a los 10 años. ¿Recuerda su majestad aquellas vacaciones de Semana Santa, en la residencia en Villa Giralda, cuando por accidente le disparó a su hermano menor Alfonso? Tristes recuerdos de coincidencia absurda en estos dias.
Muchos olvidan el esfuerzo ejercido por su majestad a partir de aquella proclamación que le reconocía como Rey de España y le otorgaba la jefatura del estado. Era un 22 de noviembre de 1975. Una transición que requería de gran tesón ante cualquier decisión con tambores de guerra acechando amenazantes. Determinación acertada la de sustituir al Sr. Carlos Arias Navarro y nombrar al Sr. Adolfo Suárez como presidente del gobierno. Más tarde permitió la legalización del comunismo, las primeras elecciones generales y la aprobación de la Constitución Española.
Su calidad democrática le permitió hacer frente a un intento de golpe de estado y la llegada al gobierno por primera vez de un partido de izquierdas con Felipe González al frente. Imagino su desencanto con tan altivo Sr. José Maria Aznar y tan desparecido, en su último mandato, Sr. Jose Luís Rodríguez Zapatero. Ahora debe aceptar a un Rajoy que se intuye débil para defender el honor de España y saludar a una nueva época de olvido a tan dramática situación. España es lo que usted le ha permitido.
Últimamente, parecen desconocerlo sus ciudadanos, ha debido su Majestad lidiar con inverosímiles vicisitudes familiares. Dicen que los amigos son la familia que uno escoge; haría bien su Majestad de acercarse más a ellos que a los verdaderos titulares de dicha distinción. Los primeros le pagan viajes, los segundos le pagan con problemas. ¿Quien le iba a decir a usted que el respetado jugador de balonmano seria acusado de estafa al erario público? ¿Como podía usted imaginar semejante matrimonio de  Doña Elena con Jaime de Marichalar, padre incapaz de evitar que su hijo se dispare en el pie? Y a pesar de su procedencia real, reconocer los valores de una plebeya como Doña Leticia Ortiz y desoír críticas interesadas sobre el color de su sangre para acabar bendiciendo su matrimonio con el futuro monarca Don Felipe de Borbón, hablan por si solas. 
A su edad y semejante servicio al país, este ferviente servidor desearía alejarle de tan absurdas críticas, de tan cruel acoso y persecuciones realizadas en los últimos tiempos. En un mundo real, su edad y su hoja de trabajo le permitirían una jubilación de retiro esperado para gozar de la tranquilidad y el tiempo que merece. No se retrase que pronto la fecha del retiro coincidirá con la de defunción. Reconozco la presión que disponer de linaje y sangre azul ejerce sobre tal decisión. Pero, y siempre pensando en su bienestar, como dijo aquél de envidiables abdominales: váyase Don Juan Carlos! Sea previsor, no les de oportunidad de echarle, y avance su decisión a los proyectos de desalmados y olvidadizos enemigos que pretenden destronarle.
Por cierto, si me permite la osadía, como vasallo autónomo de país en acoso y derribo por vividores, malhechores, corruptos, especuladores y otras especies depredadoras, tan solo un hecho significaría mí baja en la cotización de pernada a la que me veo sometido: que mi descendencia deseara el negocio. Haga usted lo mismo e invente un futuro menos placentero en prebendas pero más alejado de enemigos para su primogénito. Instaure antes de irse un sistema republicano. No lo querían, pues ya lo tienen!
Le creo y le perdono: no lo volverá a hacer. Y recuerde lo que dijo en su día Thomas Jefferson: "Los reyes son como las estrellas: salen y se ponen; cuentan con la veneración del mundo, pero no tienen ningún reposo." Salga usted, repose y no espere a que caiga el trono.

Su eternamente súbdito

Salud 

dilluns, 16 d’abril del 2012

ELS PAQUIDERMS: UN ORDRE OBSOLET

Jornada de contradiccions. El passat dissabte dos conceptes antagònics, república i monarquia, van lluitar per un protagonisme informatiu als mitjans de comunicació i les xarxes socials d’Espanya. La Segona República commemorava la seva proclamació el 14 d’abril de 1931 amb el que culminava el règim de la Restauració Borbònica iniciada amb l’arribada al tron d’Alfons XII. Sa Majestat Juan Carlos, màxim representant dels Borbons en l’actualitat, resultava ferit en un viatge a la caça de l’elefant a Botswana, culminant una llarga llista de successos recents que alimenten els arguments cap a la Restauració Republicana. El debat sembla més obert que mai.
És curiós com aquesta lluita entre les dos formes de representació, uneix ideologies tan discrepants com republicans i extrema dreta en l’objectiu d’abolir la monarquia. Al mig una societat civil que es posiciona segons criteris diversos. Agafant un discurs del director de l’ARA al TED de Manresa, el senyor Carles Capdevila, ens trobem davant emprenedors, emprenyadors i altres. Els primers cerquen una fórmula més democràtica; als segons els emprenya directament la democràcia; la majoria acabaran deixant-se arrossegar per uns o altres.
La monarquia espanyola ha entrat en caiguda lliure per mèrits propis. Fóra bo recordar què són els màxims representants d’un estat intervingut econòmicament i amb pressupostos de guerra davant una crisi financera, política i social de dimensions desconegudes. I què fan ells mentrestant? El gendre és acusat de mà llarga amb diners públics, el nét es dispara al peu, la iaia de viatge i l’avi marxa de safari per caçar elefants i signar un BOE a distancia.
Les xifres varies requereixen de més responsabilitat, professionalitat i ètica. 5.300.000 aturats; 200 desnonaments diaris des que va començar la crisi; retallades descomunals en els drets socials; 107.800 autònoms menys durant el 2011 (la destrucció de treball per compta pròpia més gran a Europa); més d’un milió de persones sense cap ingrés; entitats financeres a l’espera d’una ordenació que pot significar un embargament selectiu dels saldos dels ciutadans; i així...
La xifra d’un safari com el del Rei, 37.000 euros aproximadament, no sembla significativa si es treu de context. Però quan es repassa el sou d’un mil.leurista, dels molts que intenten sobreviure actualment, és escandalosa. Les seves catorze pagues d’un any, de la que en surt un petit percentatge per a l’assignació pública de la monarquia, sumen tan sols 14.000 euros. Ni treballant dos anys, sense dispendis, poden matar un elefant. Millor dit, molts súbdits no poden ni marxar!!!
Matar elefants per diversió ja esdevé indigna com a concepte, però que ho faci ell, el Rei d’Espanya, mentre el que representa és ple de misèria, crida a proposar canvis estructurals per escollir representants nous.
Antigament els elefants eren considerats com a membres de l’obsolet ordre dels paquiderms i estan en perill d’extinció. Avui, la monarquia espanyola està dilapidant veloçment la seva poca raó de ser, abocant-se també a una possible extinció. Acabarà formant part d’un ordre obsolet i d’una especia desapareguda?
Per cert parlant d’antagonismes: ¿no ho és anar matant elefants i ser president d’honor de WWF España, que defineix què el seu compromís amb el món és que tots junts podem trobar les millors solucions per salvar la naturalesa?
El Rei, en aquest cas, segueix a Groucho Marx quan deia: “aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc d’altres”.
Salut

dissabte, 25 de febrer del 2012

AIXECAMENT CONTRA EL REI

Darrera el cas Nóos, de suposat enriquiment il·lícit del Duc de Palma, s’amaga també un interès d’abolir la monarquia espanyola. Un munt d’ismes s’han revoltat de nou i amb l’arc, ple de fletxes carregades de paraules enverinades, incideixen en un canvi que es suposa millor, apuntant al cor de la definició de monarquia parlamentaria.
Iñaki Urdangarín, avui haurà de comparèixer davant el jutge.“La meva intenció és aclarir la veritat dels fets, la declaració d’avui ajudarà a fer-ho, vinc a defensar el meu honor”, ha dit. No és moment, encara, de negar el seu honor, però les informacions i documents publicats, així com el mateix comportament del Rei i la seva família, intueixen que li serà més fàcil declarar incapacitat mental transitòria o haver actuat sota efectes de qualsevol estupefaent que innocència.
I sabedors del moment de debilitat de Sa Majestat, en què els súbdits assisteixen atònits al descrèdit, les tropes contraries s’han aixecat en armes i avancen disparant l’argument de la corrupció per veure la desitjada invasió del castell de la Zarzuela i enderrocar a Juan Carlos I, Rey de España.
El sobirà, lluita i crida als quatre vents, animant a les seves tropes, que “qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada segons la llei. La justícia és igual per a tots”. Urdangarin sembla haver-lo escoltat i, tot i el privilegi de gaudir de la possibilitat d’arribar fins a les portes del jutjat en cotxe, ha decidit fer-ho a peu com qualsevol altre imputat, per cert imputat qualsevol que tot i ser igual a ell no hauria disposat d’aquesta possibilitat.
La corrupció d’un dels membres de la família reial com argument per demanar la seva desaparició, sembla fluix. Precisament aquest no té ni la sang blava! Hi ha un munt d’arguments, de major transcendència, que es poden posar a disposició del manual contra la monarquia hispànica.
L’historia explica què la majoria de monarques han governat ostentat el poder absolut, de vegades sobre la base de la suposada divinitat, i la més absoluta imposició, autoritarisme i violència tot disposant dels més impensables privilegis. Recorda a una dictadura no massa llunyana que volem superar.
L’etimologia ens diu que monarca ve del grec μονάρχης (un, singular) i de  áρχων (governant) i significa un únic governant absolut. Si definim democràcia, com una forma d'organització de grups de persones amb la característica predominant de què la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, qualsevol fórmula de barrejar els dos mots, monarquia i democràcia, etimològicament és inviable.
La legitimitat dels representants en una democràcia la confereixen les diferents formes de participació directa dels ciutadans. A Espanya mai s’ha articulat una votació per instaurar la monarquia parlamentaria.
La declaració dels drets humans rebutja clarament la desigualtat fonamentada en els orígens de l’individu mentre que el tron és hereditari i suposa que el primogènit de Sa Majestat és qui disposa de més meritocràcia per ocupar aquest càrrec. El príncep Felip serà el proper rei d’Espanya, sí o sí.
La igualtat de gènere és negada o posada en dubte. El rei sempre ha de ser masculí o en el millor del casos la dona ho pot ser sempre i quan no hi hagi descendència masculina, renunciant  fins i tot a la llei del més gran com a succesor. Les dos infantes Elena i Cristina són majors que el príncep Felip, però ell serà el rei, sí o sí.
Nega el dret a l’autodeterminació dels pobles ja que és el garant de la unitat nacional davant la divisió territorial. Catalunya i el País Basc ho tenen magra.
El debat monarquia o república s’hauria de moure en el terreny dels valors de la democràcia i els drets humans, en cap cas en àmbits de corrupció o despesa. I és que, ¿hi ha qualsevol de nosaltres que asseguri que amb molts dels polítics que ens representen actualment, el president de la República no es posaria un sou extremadament alt amb unes dietes exagerades i no acabaria sortint en qualsevol notícia de corrupció?. Això sí, seria escollit pel poble, no gaudiria d’un càrrec vitalici i hereditari i podria ser tan home com dona, fins i tot potser, i és molt suposar, deixaria parlar al poble sobre divisió territorial . Això és el que marca la diferencia entre opcions.
Su Majestad el rey Don Felipe de Borbón, si o no?
Salut