Més enllà de si la vaga general del 29 de març va gaudir d’un suport més o menys notable, de si va esdevenir un èxit o no, el què si va deixar entreveure és que el model sindical d’aquest país és més propi d’èpoques passades que del futur. Els sindicats viuen aferrats a uns temps pretèrits, tant en les formes com en els continguts. El 29 de març ja es historia. I avui què? Tot segueix el mateix camí que el dia abans.
Un dijous amb gent als carrers, senyeres engalonades amb les sigles pertinents, furgonetes de cridòria impertinent, pancartes de missatges coneguts, cares què per massa conegudes ja no sorprenen a ningú. Una munió de persones exercint el dret a vaga, un grup de botiguers exercint el seu a treballar, masses a qui els és negat el dret a obrir persiana sota coaccions. La majoria manifestant el seu desacord de forma pacífica i cívica; uns pocs rebentant-la, quan els és possible, tot mostrant la pitjor cara de la democràcia. Mossos utilitzant una força en ocasions desproporcionada. Paraules de bona sonoritat: dret constitucional, manifestació, mobilització, vaga. Mots de pèssima argumentació: piquets, autoritarisme, amenaces, incivisme. Finalment ball de xifres, segons font, incomprensibles. Tot plegat molt sabut i poc efectiu. Es necessita de noves maneres de manifestació més imaginatives per no ser repetitius i ineficaços.
Una vaga de convocants de descrèdit a l’alça. Fiscals d’un govern de qui necessiten per sobreviure davant de la manca de recursos propis generats per una minsa afiliació. Han de ser defensors dels seus, no fiscals a compte de l’acusat. Una afiliació que permet alliberats i missatges a realitats de grans empreses, mentre no estructura respostes a les problemàtiques reals dels treballadors de les pimes o dels autònoms.
Sindicats amb estructures d’una realitat anterior molt centrada en allò propi però necessitats de mires més enllà de l’espai nacional. Europa és una realitat i la lluita sindical ha de fer front a la globalització que altres ja han començat a fer amb força (mercats financers, entitats bancàries i multinacionals).
Discursos de negació sense cap proposta alternativa i utilització del que neguen quan ho necessiten. Absència durant un llarg temps, de govern dels amics, i aparició sobtada i precipitada ara amb el govern dels enemics.
Els sindicats estan ancorats en el passat i necessiten urgentment una proposta imaginativa que els doti de formes, estructures i continguts nous per fer front a una realitat que els està devorant. El sindicalisme és necessari, però un nou sindicalisme, no aquest.
Més presencia, menys amics, més independència econòmica, arguments de resposta a la negació i una visió més global, tan en l’àmbit d’actuació territorial com en el perfil dels seus defensats.
El sindicalisme, com tots, necessita reinventar-se per sortir d’una crisi que també els afecta.
Salut
