AI, CAÑAS, CAÑAS

Richard Fleischer dirigia l’any 1949 el film “Atrapados”. Una producció que a Espanya també es va comercialitzar sota el títol d’acorralats. I es preguntaran sobre el motiu de similar referència,  no? Doncs mirin, recórrer al passat serveix per adonar-se que el temps passa però les actituds perduren. O no es continua defraudant i enganyant a hisenda avui en dia com reprodueix la pel·lícula de llavors?

Quan això passa, i és reiteratiu i a tots els nivells, el desig general és que atrapin als infractors. Per això serveix la justícia. Per això existeixen els inspectors d’hisenda. Per enxampar-los i aplicar la llei. Ara bé, atrapar a qui ha comès un desfalc només es produeix quan aquest s’ha explicat i ha estat condemnat. Fins llavors únicament és sospitós. I tan sols la sentencia en ferm, és la que confirmarà el delicte.

Per això, tot i l’anhel de molts a declarar culpable al diputat de Ciutadans, Jordi Cañas, aquest mereix la presumpció d’innocència més enllà de ser qui és i de ser com és. No senyors, encara no és culpable. Ni tan sols ha estat imputat (ho serà). El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’ha declarat competent per investigar-lo com a presumpta implicat en un frau de 429.203,45 euros en l'impost de societats mitjançant un entramat de societats del sector immobiliari. De moment no hi ha més.

Ara bé, dit això, a qui li estranya que sigui acorralat (tornem a la pel·lícula) per aquells que li tenien jurada? Un és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. I Jordi Cañas ha estat un cridaner desmesurat i alliçonador envers les corrupcions o les fosques sospites d’altres. Ha rebaixat el discurs polític a la desqualificació gratuïta, el Parlament l’ha utilitzat com a circ, del debat n’ha fet eina de discussió, de l’argument, atac virulent. Convertir-se en el nou messies de l’honorabilitat, la credibilitat i la transparència obliga a ser exemple de les bones pràctiques sense donar peu al mínim dubte. I ara la incertesa sobre ell ha obert la caixa de Pandora dels arguments de tants adversaris com ha anat creant.

O hi ha a qui estranyi que ara se li llenci a la cara, un cop consumada la denúncia, la violència i populisme escrit? És més, avui, tanta demagogia agafa una nova dimensió. 
Valguin a tall d’exemple: es pot criticar que TV3 gasti 24.000 euros en cadires i ser investigat per defraudar 429.203,45 euros en impostos d’on surten les beques menjador?

Es pot titllar a un govern de morós que reserva diners per a una consulta separatista en lloc de pagar medicaments mentre es neguen recursos públics?

O tal vegada haurem d'afegir al "Roma ladrona" o l'Espanya ens roba" el "Cañas ens roba".

D’on pensava aquest senyor que sortien els diners del benestar social davant la sospita que el 2005 deixava d’ingressar aquesta quantitat a les arques de l’estat? Per què són d’aquest Estat que ell tant defensa. No, no estava practicant encara insubmissió fiscal a la hisenda catalana. Llavors hauria estat més coherent amb la seva persecució i acarnissament envers el procés. Ep! Anem en compte: vés que en aquella època no fos tot per amor com la Infanta. Això es pot presentar com atenuant.

No, jo no haig d’atrapar a Jordi Cañas. No, jo no el jutjaré. Però sí m’agafo l’opció d’acorralar-lo tot recordant-li la demagògia que ara emergeix davant el dubte i especialment aquesta declaració per, arribat el cas, demanar-li sigui coherent amb les paraules pròpies.

Diu que ell ho serà. Està, moralment, obligat a ser-ho.