AU VA, HOME VA. PUTO MASCLISME

Arraulida en un racó exemplificant la crueltat que s'exerceix sobre la víctima de la intimidació més pusil·lànime: la creença en la superioritat, la dominació o la possessió de l'altra a qualsevol preu. Allà, sota la tirania d’un masclisme intolerant, agressiu i injustificable, plora impotent. S’agenolla dèbil postrant-se a la victòria del sotmetiment com a patètic argument per negar la personalitat pròpia i els drets individuals femenins. Ha estat segrestada per la violència de gènere, la irracionalitat d’un mascle amb intencions d’ésser superior, l’imbecil·litat del qui viu ancorat en les cavernes.

Enmig de l’angoixa per la virulència d’un amor equívoc, escriu mentalment el seu diari:

“Ho temia, avui m’ha aixecat la mà. Mai pensava arribar a imaginar similar intimidació. Mai hauria temut per la seva presència. Mai hauria volgut fantasiar amb la seva absència. El miro i no el reconec. No recordo l'inici de tanta follia incrustada en aquelles primeres acusacions; la imposició a abandonar el lloc de treball o l’estúpida prohibició a gaudir d’amigues. Especialment dolorosos els primers insults, el seguit de crits o aquelles amenaces, primer soterrades després exhibides com a trofeu.

Ell, sí ell, que sempre havia renegat de la violència de gènere, de les violacions, de l’abandonament cultural de nenes, de la prostitució infantil o de les lapidacions. Sí, sí, ell que repudiava el burca, els matrimonis pactats, l’amputació dels genitals femenins o fins i tot qualsevol indici de gelosia malaltissa. Sí, ell avui m’ha aixecat la mà. I demà? I amb el temps?

I ja no em vull massacrar més a preguntes. Ho tinc clar: no, no he estat jo. Jo l’he estimat amb altruisme, acompanyament i fidelitat. No, no ha estat ni és culpa meva. El seu món és el que ha canviat. La seva percepció de l'amor, la convivència i el respecte, són els que s'han transvestit. Ja no m’inclou en la seva vida com és necessari fer-ho: mirant-me als ulls i negant en mi cap signe d’inferioritat per l’únic fet de ser dona. Encara penso que l’estimo, però estic segura: ell ja no; ell pretén posseir-me. I jo no ho acceptaré.

I és per això que per mi, especialment per mi, però també per elles, per totes aquelles dones que pateixen d’aquest puto masclisme de mil cares, ja n’hi ha prou!. Avui marxo desitjant que els nostres camins divergeixin, jo sigui lliure i el seu nou caminar no encadeni cap més dona. T’he estimat, sí, però avui, conscient d'allò que amagaves o que ara has escollit,  tan sols em queda dir-te: vés a la merda estúpid mascliste.”