Jordi
Borràs, un magnífic fotògraf del Nació Digital, em posa els pèls de punta
amb la seva galeria d’imatges del 12O més feixista a Plaça Espanya. Uns 200
representants de diverses organitzacions ultres, acordonats per la Brigada
Mòbil dels Mossos, exhibien banderes preconstitucionals, camises blaves, jou i fletxes o simbologia nazi
com SS o 88.
Caps
rapats, tatuatges, ulleres d’aviador, mans alçades i molta testosterona i
substància dopant de musculatura treballada al gimnàs. Reminiscències de la transició
de l’oblit i d’un record, transformat en celebració, de la conquesta d’Amèrica
on les execucions, les massacres, les violacions i les mutilacions, eren a
l’ordre del dia. I si ho canvien pel dia de la Constitució? Primer pas cap a la
normalització.
Gairebé
al mateix temps, una foto d’Àngel Guillem,
amb Josep Luis Cerro
i Dani Pinto
al Twitter, em mostra l’altra cara
de la jornada a Plaça Catalunya. Somrients, sota bandera espanyola
constitucional i abraçats, gaudeixen d’una jornada reivindicativa i lúdica. No
reclamem la mateixa sobirania ni tan sols compartim ideologia, però sí la
igualtat del dret fonamental a manifestar-nos. I barrejar a uns i altres, tot i
que els de Plaça Espanya o similars ho intentin, és una injustícia.
Ara bé,
les justificacions dels unionistes davant el fracàs de la convocatòria són
histriòniques. Valorar la presència d’unes 30.000 persones, en un moment de
màxima emotivitat, com un èxit, és propi de qui reconeix haver perdut
esdevindre el centre d’atenció mostrant auto dramatització, teatralitat i una manera d’expressar-se
superficial. Inclús el victimisme de les justificacions denota ferida en la
teoria del solipsisme (valgui a tall d’exemple histriònic el de n'Alícia Sánchez Camacho).
La
conclusió més vàlida de les imatges hauria de ser que el 12O no
interessa a la majoria. Una majoria anomenada silenciosa que el que va
demostrar és que de moment vol seguir essent absent. La seva manipulació
interessada ha posat damunt la taula la realitat: uns continuen essent amos del
seu silenci tot convertint en esclaus de les seves paraules als qui que se
n’havien apropiat.
Ara bé,
els independentistes som lluny de la victòria. Hem guanyat al carrer, però el
no és molt més present del que va acudir a Plaça Catalunya. Únicament les urnes
seran vàlides per mesurar forces. I cal treballar molt per explicar-ho millor.
Cert, la Via Catalana té Giga foto; la mani del 12O "fotomatón". Però anem en compte. Queda molt per sortir al
carrer i explicar les raons que sumen i no resten. Seguim treballant amb
respecte pels diferents. Aquí pot radicar tot plegat.
Estimat Jaume, no caiguis en el joc de la guerra de xifres, un joc on molts volen jugar simplement per la seva manca d'argumentari. Com molt bé saps, diferim en moltes coses, però talment estem d'acord en la més important, CONVIVÈNCIA. De radicals n'hi ha a tot arreu, d'un cantó i l'altre, doncs, la radicalidat no coneix cap raonament. Ara bé, no intentem confondre amb el populisme d'alguns partits polítics, que tant aviat parlen el llenguatge nacionalista (recordem el Majestic) com tant aviat s'apunten al carro dels qui realment pretenen arribar al fons de la qüestió. I és que, amic Jaume, el joc brut d'una política que ens està ofegant des de fa 30 anys encara la tenim al damunt dels nostres caps. Jo dic, fora cadenes, fora mals pensaments, fora disbauxes i fora manipulacions. Cal parlar el mateix llenguatge que no pas la mateixa llengua, doncs, aquesta, no és res més que una eina per conduir-nos al coneixement, no pas a la confrontació. Una abraçada. (Oscar)
ResponElimina