"CATALUNYA ES DE ESPAÑA"

Deia Esperança Aguirre no fa molts dies: “Catalunya es de España”. La preposició (de) col·locada en la frase no és banal, intueix propietat. I en dret la propietat és el poder directe i immediat sobre un objecte o bé per la qual s'atribueix al seu titular la capacitat de disposar del mateix sense més limitacions que les que imposi la llei. I així veu Espanya (concepte, no ciutadans) a Catalunya: com una propietat a la qual mitjançant la llei es pot permetre el luxe d’assimilar anul·lant capacitat de decisió, identitat i aspiracions. Ha estat així habitualment però la sentència de l’Estatut del 2006, el govern en majoria del Partit Popular, la Llei Wert i el repte de la consulta (entre d’altres) han deixat clar que l’”amo” vol exigir més la seva capacitat de propietari. Si s’hagués imposat el Catalunya és Espanya sense el “de", avui dia potser no ens trobaríem en aquesta situació.

I arribats aquí, el propietari amenaça amb la llei per no veure alterada la seva possessió. La Constitució va ser redactada per defensar aïradament la unitat d’Espanya i conseqüentment evitar qualsevol procés, ni que fos democràtic, de ruptura d’una de les parts. Reformar la Constitució en aquest article, com argumenten alguns, és un parany impossible degut al protocol necessari.

Deia Alejandro Gándara: “La diferencia entre un esclavo y un ciudadano es que el ciudadano puede preguntarse por su vida y cambiarla”. Molts catalans han decidit preguntar per canviar la seva vida, la seva situació i la seva pertinença a una Espanya cada vegada més recentralitzadora i menys plural que usa una legalitat que els impedeix la legitimitat. I com deia l’escriptor espanyol, si això Espanya no ho fa possible, haurem d’entendre que considera als catalans esclaus i no ciutadans.

No és qüestió de reformar la Constitució. És una decisió de voluntat política que ni govern ni oposició espanyola estan disposats a mostrar. El “Congreso” ja ho va deixar clar l’altre dia a l’aprovar una moció d’UPyD (imaginin del partit de Rosa Díez) de negació absoluta al dret a decidir i que proclamava que "sota cap concepte una part de la ciutadania pot decidir sobre l'organització territorial de l'Estat". Els vots favorables, els de PP, PSOE i UpYD. Gairebé res. Espanya no dialoga, guanya o perd.

És per això que portarà al límit als representants catalans davant les seves aspiracions negant qualsevol consulta i obligant-los a una declaració unilateral d’independència. Per què? Doncs per què allà no ho veuen possible. Confien en la perpètua moderació de la puta i la ramoneta per aixecar-se amb la victòria. Serà així al final?