divendres, 7 de febrer de 2014

PUTO CÀNCER

No em puc permetre ser educat ni tan sols correcte al parlar d’ell. No ho he estat mai des de la pèrdua de l’amic a mans d’aquest fill de puta anomenat càncer. Sí, un veritable malparit que abraça la mort per seccionar vides escollides amb iniquitat i satisfer la necessitat d’aplicar la màxima crueltat de la qual és capaç. Ahir la mort de Tatiana  Sisquella obria de nou la caixa de Pandora dels records d’aquells angoixants mesos d’un comiat massa llarg, massa dur, excessivament violent i cruelment injust viscut al costat del Toti. D’un desgast col·lectiu pel patiment individual, d’una última llàgrima esma i esgotada de tant plorar. D’una Mitja Marató de Granollers tenyida de cian per lluitar solidàriament contra similar enemic mentre recordàvem al Toti, més tard a la Maria i enguany al Miquel. Puto càncer!
No, no coneixia personalment aquella veu que des del Tatimòbil ens acostava l'actualitat del carrer ni era de la tribu més propera a la jove periodista de 35 anys. Com tampoc coneixia a Ignasi Pujol, periodista econòmic de l’ARA de 32 anys. De la mateixa manera que desconec el nom i vides dels molts que dia sí dia també i des de l’anonimat més absolut, cauen en mans d’aquesta xacra. Però i què? En aquesta lluita contra la maleïda malaltia no hi ha desconeguts. Tan sols ella és capaç de generar similar grau d’empatia amb víctimes, familiars i amics. Únicament la paraula càncer ens uneix amb un objectiu comú: acabar en un futur el més proper possible amb la superioritat i domini amb què actua. Celebrar plegats una gran il·lusió: la seva sepultura, l’única que desitgem. Sí, amb ell em reconec venjatiu: no puc oblidar tot el dolor aplicat damunt infants, joves i adults. Tots els comiats prematurs i els adéus inesperats. No, la memòria no ens la podrà prendre mai. Sempre quedarà qui ho recordi tot, qui els recordi a tots.
Per això, per què no oblidarem tota la malanança de la qual és capaç hem de seguir lluitant per evitar retallades en investigació, col·laborar per recaptar fons per l’atenció dels malalts i la seva curació i no deixar sols als qui pateixen. No podem defallir en memòria del Toti, la Maria, el Ignasi, el Miquel, la Tatiana… Jo ho he fet durant un temps afectat per una situació summament estressant per la qual no estava preparat. Però el càncer no ha descansat. I tot i que sóc plenament conscient que el que pugui fer és insignificant, avui torno a reconèixer que és summament important que ho faci. Que ho faci jo, que ho facis tu; nosaltres i vosaltres; tots.
I no deixem caure en l’oblit l’aprenentatge que la marxa precipitada de tants ens ha ensenyat: no som propietaris del temps que vivim però sí de viure aquest temps gaudint d’allò veritablement important.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.