EL MEU 29M

Foto robada de l'Elisenda Cuquet

Avui vaga general. Respecto i entenc les reivindicacions de tots els que han secundat aquesta mobilització, tot i què no comparteixo alguns posicionaments. Però això ja ho té la democràcia. En cap cas, per haver exercit el meu dret a treballar, respectant el d’altres a no fer-ho, em considero ni individualista, ni mesquí, ni egoista com apuntava algun post al Facebook.

A les 9:30 del matí, Viena obert. Primer cafè d’una jornada diferent. Cafè posat. Certa tensió en la mirada constant de l’encarregat cap a la porta. Cafè entomat sense incidències.

Al sortir primera notícia de pany amb silicona molt proper a la cafeteria. No és l’únic. Intents, aplicant calor, de desfer l’entrebanc per accedir a la botiga en qüestió. Aquesta acció ja esdevé una tradició en qualsevol vaga que es vulgui fer valorar. Però no per tradicional deixa de ser criticable.

Caminada tranqui-la per la zona de vianants. Botigues obertes. Un reduït grup de gent amb símbols de la CNT a la plaça de la Corona. No son molts. Seran més amb el pas de les hores?

Decidit a exercir el meu dret a treballar. Obro amb la mateixa tranquil·litat que qualsevol dia. No serà un dia qualsevol.

Miro el rellotge.11:00 del matí. Sento sorolls de xiulet. Imagino piquets. Observo la porta i entenc a l’encarregat del Viena. Un grup de dues noies i tres nois amb distintius vermells miren cap a la botiga i segueixen el seu camí cap a la manifestació del centre sense mostrar cap animadversió cap a mi. Estava equivocat en la definició i la sensació de por.

Encuriosit tanco i marxo cap a la Plaça de la Corona. Un munt de senyeres amb les lletres CCOO. Unes, poques de CNT. Furgoneta de cridòria a la revolució en la que em causa curiositat la paraula “soldados”, però sóc incapaç d’entendre el missatge següent. Saludo coneguts i amics. Observo desconeguts.

Camino. Botigues absolutament tancades. Però no estaven obertes abans? Cordó de sindicalistes obrint pas al vehicle i cridant consignes. La manifestació quan comença ja és un èxit de participació. La més gran que jo recordo a la ciutat.

Un munt de gent pel carrer més enllà de la situada darrera les pancartes. I sense bosses ni aquelles patates d’olor impertinent però d’incitació a la bulímia. Així és que suposo efecte vaga i atur davant un carrer de similituds al dissabte tarda.

Caminen. Camino. Arriben a la Porxada. La capçalera amb el munt de senyeres darrera fa patxoca a l’ocupar el primer gir. Ja en tic prou. Sona el telèfon. Resumint:

-Hòstia han vingut els piquets!

- I què?

- Res hem parlat i han marxat.

Retorn a la botiga amb la sensació de gran convocatòria, xifres oficials parlen entre dos mil i tres mil assistents, i de civisme viscut personalment.

Obro el Facebook. Un gimnàs ha estat atacat amb ous. Un jove denuncia que no l’han deixat entrar al treball amenaçant-lo de cremar-li el cotxe...

Generalitzar és injust i jo no ho faré. Però ho tinc clar, prefereixo quedar-me amb la meva vaga. Aquella en que he respectat i m’han respectat. La que permet reflexionar i optar per la posició escollida de manera personal i lliure. La meva vaga m’ha agradat.

Salut

29 DE MARÇ VAGA GENERAL. NO M’HO CREC

Fer vaga esdevé un dret constitucional segons l’article 28 de l’any 1978 i significa la suspensió col·lectiva de l’activitat laboral per part dels treballadors amb la finalitat de reivindicar millores en les condicions laborals o manifestar-se per retallades en les prestacions socials.

Coherents amb aquestes premisses, la vaga del proper 29 de març és de ple dret i es justifica pels continguts davant la nova reforma laboral i les retallades. Però jo no la secundaré, no sortiré a manifestar-me. M’hi sento exclòs i no me la crec.

M’aixecaré a la mateixa hora, obriré la botiga i posaré la il·lusió de sempre per fer possible continuar treballant en el negoci de tota la vida intentant ingressar quelcom més necessari que mai. Son temps virulentament complicats i a molts el que el dia d’avui ens dóna, serveix per pagar el que demà necessitem. Lluitem per evitar la roda viciosa dels impagats en la que estem inserits tants.

Sóc autònom, molts ho confonem amb empresari, i no em representen ni sindicats ni patronal. Els primers no ens coneixen, desconeixement que els segons, dedicats al grans, també tenen. Uns argumenten els drets d’uns treballadors entre els que no hi som; els altres promouen mesures per uns empresaris molt allunyats de les nostres realitats. Em noto sol i no els vull acompanyar.

Aquesta vaga no me la crec. Fa temps que crido, reclamo i lluito pel que crec que és just. I de què ha servit? De res. Sempre retorno al lloc d’origen amb la veu afònica i segur de què tot seguirà igual. O no disposo de prou volum o les orelles dels qui m’han d’escoltar pateixen sordesa. Contra la guerra d’Iraq, en defensa de la immersió lingüística o del dret a decidir, amb els del 15M... I on som? Allà mateix. Cansat.

No em crec els sindicats, agents convocants. On eren quan l’amic Zapatero? Ara, amb l’enemic Rajoy es volen fer veure. Ja fa temps que de motius per convocar una vaga general n’hi ha hagut i molts. O és que gairebé 5000000 d’aturats, 200 desnonaments diaris, retallades en sanitat, educació, benestar social, ajuts a les entitats bancàries, la corrupció i molts altres, no els semblaven suficients? Aquesta vaga fa tuf polític. Per cert també sembla ser que hi ha el rerefons d’unes retallades a les subvencions a les organitzacions sindicals. Potser és això?

No crec en l’autocrítica del govern ni imagino un gir en la seva política. Alçarem la veu, tancaran les oïdes. No manen ells, són marionetes d’una Europa que marca les directrius. No disposen de marge per negociar davant una Merkel enrocada en la idea de què només amb retallades de béns i drets ens en sortirem.

No crec, davant la realitat actual, que sigui el més prudent paralitzar el país, provocar conflicte social i generar unes expectatives de millora que qui les ha de materialitzar no ho pot fer. És més dubto que ho vulgui fer.

No m’acabo de creure a mi mateix. El 29 de març em proposa una dicotomia. Per un costat no m’agrada com s’està prioritzant en què s’ha de retallar; de l’altre no em desagrada la reforma laboral. Hem de tornar a créixer per crear llocs de treball, i flexibilitzar l’organització dins les empreses és un primer pas, no és l’únic, però és un dels imprescindibles. Per cert, no hauríem de fer tant soroll per l’abaratiment de l’acomiadament i guardar les forces per reclamar millors sous. És dret del treballador cobrar bé pel seu esforç i no hauria de ser obligació de l’empresa fer plans de pensions. Però ja estic fart de retallades en allò bàsic per molts mentre reservem privilegis per uns quants i injectem un munt de diners als bancs.

Al final no sortiré per incrèdul i necessitat. Només em resta un dubte: defenso el dret de tots els que estan convençuts a manifestar-se el proper 29 de març, però podré jo obrir la botiga segur del meu dret a no fer-la i sense por als piquets? No crec.

Per cert, no em creure les xifres de manifestants, ni dels uns ni dels altres. Que fins i tot en això ens manipulen.

Salut