Aila!, després de moltes hores, gairebé diria dies, crec que he trobat la pregunta que
hauria de fer possible l’acord entre tots els grups de l’arc parlamentari
català favorables al dret a decidir.
Benvolguts lectors, agafin aire, i som-hi:
Benvolguts lectors, agafin aire, i som-hi:
Vol vostè un referèndum legal, tolerat, d’amagatotis
o a la babalà i a tot estirar en un temps prudencial i moderadament radical per
decidir què Catalunya esdevingui un estat propi confederal i independent dins
un marc federal, vulgui Espanya o si us plau a la força més pacífica i cívica, republicanament
monàrquic i amb enquadrament legal dictat per norma suprema constitucional redactada
per especialistes o mitjançant un procés constituent que declari el nou estat
com lliure, associat o depenent de sistema capitalista, socialista i tendenciosament
comunista, basat en una nova llei electoral i de sistemes de partits a mida dels
existents, d’ateisme catòlic i islàmic, energies renovables gestionades per
elèctriques, banc públic de gestió privada, sanitat universal en mans de mútues,
escola pública amb subvencions a les privades, lliure de transgènics locals i
producció de Km.0 oberta a les importacions, seleccions catalanes espanyolitzades,
on el Barça jugui la lliga espanyola o qualsevulla altre, La Vanguardia gaudeixi
de l’exclusiva de les enquestes polítiques o no, Gonzalo Bernardos sigui més omnipresent,
es demani fervorosament a Lara que no marxi i un cop fet ja està fet ves-te’n
Anton que el que es queda ja es compon?
I, cercant un alt grau de consens, les
respostes també les he pensat:
Sí, potser, a vegades, hem de canviar-ho tot,
podria interessar-me, no, tant me fa o “mande?”.
Ja ho tenim oi?
Sens dubte, l'empanada mental es fruit del treball sense gestió, de la recerca sense objectiu i del sentimentalisme enfront del pragmatisme. Per defensar una llengua, una cultura, uns costums no cal “enfrontar-se” amb ningú, ni tant sols “imposar” res de res... la cultura es defensa amb “cultura” no amb imposicions ni fanatismes, és una contradicció i de les grosses.
ResponEliminaPer què ningú no parla de la política d’immigració? si a la fi tots parlen el mandarí o el suajili... també s’imposarà l’ús del català? siguem pragmàtics, siguem conscients i pensem amb el cap i no amb els peus... imposant, tant sols s’aconseguirà perjudicar, no afavorir...
És cert, alguns parlen de Confederació sense entendre ni acceptar la Federació, en resum un “poti-poti” nadalenc, SÍ, nadalenc, on tant sols cal tenir en compte el rebombori, els ornaments, els menjars, els costums... i no pas el missatge, la veritat, el fons de la qüestió, la convivència i sobretot... el pragmatisme...
Com ja vaig dient des de fa temps... parlar per parlar no significa parlar al quadrat, les matemàtiques en aquest cas no ens ajuden, més aviat clarifiquen l’interès més abrasiu, el tant se m’enfotisme més evident...
Estic d’acord. (Oscar).
un bon exercici d'humor:) tipus Codorniz -per cert una de les grans coses d'Espanya
ResponEliminaCom sempre, , i ho acabes de demostra,en política massa paraules són sempre sospitoses i sobreres